Quan l’Estat és culpable

El mes de maig passat va morir Xavier Cañadas, un dels condemnats pel cas Scala, l’incendi de la sala de festes per un atac amb còctels Molotov, el gener del 1978, amb el resultat de quatre morts. En relació amb el rerefons d’aquells tràgics esdeveniments que van servir per perseguir i criminalitzar l’anarquisme, Cañadas va deixar escrit: “Aquesta relació de fets, documentalment contrastats, aporta tantes dades que permet afirmar que el cas Scala constitueix el punt d’inflexió d’una dinàmica de repressió, políticament concebuda i prèviament estudiada als alts nivells del govern, ja que aquests fets escapen a la competència d’un estament, d’una sola brigada o servei policial, d’un sol magistrat o d’un sol ministeri.”

Quasi paraula per paraula, l’afirmació que fa Cañadas es podria traslladar a la més punyent actualitat política i social per definir la cada cop més coneguda i evident operació Catalunya, amb l’Estat conspirant contra el país i el moviment independentista a través de l’activació d’una àmplia bateria de ressorts repressius, també el de les clavegueres policials. Es pot ben afirmar que la comissió d’investigació que ara s’haurà d’obrir al Congrés dels Diputats sobre l’abast real dels atemptats de l’agost del 2017 a Barcelona i Cambrils, com a contrapartida a l’acord de constitució de la mesa, trasllada mentalment a aquell escenari de l’atemptat a la Scala i a la tramposa estratègia de l’Estat espanyol per poder reprimir amb duresa l’anarquisme català.

Aquell 1978, el que en un primer moment va semblar que havia estat fruit d’un acte eixelebrat de quatre anarquistes hereus dels cremaconvents va acabar derivant en una acció en què va tenir un paper fonamental un personatge anomenat Joaquin Gambín, El Grillo, confident de la policia del qual s’ha arribat a escriure que havia comès delictes que havien quedat impunes i que també havia cobrat del cos policial pels serveis prestats. De tot aquell afer de la Scala, en va quedar mort, detencions i empresonaments, però, sobretot, un afebliment de l’anarquisme més radical a través de la repressió policial desplegada a l’empara de la gravetat dels fets.

La infiltració de confidents policials com Gambín en moviments polítics i socials és un fet de tanta actualitat en aquest país que fa evident que els mètodes de claveguera policial utilitzats ja durant el franquisme es van mantenir vius durant la Transició i han arribat fins avui. La detecció d’un agent del cos de la policia espanyola infiltrat en els moviments estudiantils de Barcelona i la d’una agent del mateix cos en els sectors més combatents de l’independentisme gironí, així ho confirmen.

La policia espanyola ha utilitzat sempre aquests personatges amb la condició d’infiltrat o de confident per tenir línies d’informació directa en els ambients socials i polítics del país. La pràctica és tan recurrent i coneguda que, fins i tot, ha aconseguit pervertir el debat dins mateix dels ambients independentistes, en què és freqüent que un o altre sigui acusat de quintacolumnista o confident d’un o altre cos policial espanyol, i tot sense proves i amb l’afany de deslegitimar l’adversari.

Precisament en aquesta contrastada condició de confident del CNI que tenia l’imam Abdelbaki es-Satty és on haurà de furgar la comissió d’investigació parlamentària. L’Audiencia Nacional va donar Es-Satty per mort en la seva sentència sobre els atemptats; per tant, la justícia considera que va desaparèixer en l’explosió a Alcanar del 16 d’agost del 2017. Ara bé, encara són ben vives les declaracions del comissari José Manuel Villarejo en què assegurava que el que va passar l’agost del 2017 a Catalunya va ser un error de càlcul del CNI i que tot plegat se’ls havia escapat de les mans.

Sobre l’abast real de la implicació de l’Estat en aquest cas i demanant saber-ne la veritat, s’han alçat aquests dies veus de persones reconegudes. És un clam sobre veritat que ja s’ha sentit altres vegades, com per exemple per demanar que s’aclareixin les causes de l’assassinat de Gustau Muñoz, l’11 de setembre del 1978, pels trets de pistola d’un policia al final d’una manifestació organitzada amb motiu de la Diada d’aquell any al centre de Barcelona. El germà de Gustau, Marc, ha portat el cas a la justícia argentina, en el marc de la querella contra els crims de lesa humanitat comesos per la policia, en el franquisme i també durant la Transició.

Perquè l’Estat ha de donar encara moltes explicacions, tantes com 134, que són els morts per violència policial entre el novembre del 1975 i el desembre del 1982, segons recull l’historiador David Ballester. Molts crims, molt de dolor, moltes comissions d’investigació pendents.