La gent quan pensa en Allende pensa en el palau de La Moneda i l’11 de setembre del 1973, però, evidentment, la seva figura va més enllà del seu govern i de l’11 de setembre. És un polític que té una trajectòria política singular en la història del segle XX.

Sí. En només un any va aconseguir nacionalitzar les grans mines de coure que estaven en poder d’empreses nord-americanes, accelerar la reforma agrària fins a eliminar el latifundi a Xile, nacionalitzar una part important dels monopolis industrials, la banca, i, a més, que els treballadors hi participessin.

Després d’un primer any més o menys amable, a partir de l’any 1971 l’escenari va canviant. La dreta i la democràcia cristiana s’alien, la posició nord-americana s’endureix, l’oposició dels sectors més durs de la dreta aconsegueix mobilitzar sectors de les classes mitjanes i de la classe alta molt anticomunistes. La destitució del ministre de l’Interior, José Tohá, el gener de l’any 1972, marca un punt d’inflexió perquè, a partir d’aquí, la democràcia cristiana deixarà de ser una oposició democràtica i anirà progressivament sumant-se a l’estratègia d’una dreta que és colpista des del primer dia.

Per als Estats Units era una experiència molt perillosa perquè trencava un dogma important de la Guerra Freda: els comunistes, els marxistes, no arribaven al poder per la via democràtica, sinó per la via revolucionària armada. Que Allende pogués governar amb una certa tranquil·litat era un exemple molt perillós per a països com França i Itàlia, on socialistes i comunistes plantejaven un camí similar al xilè.

Pensava que el perill era una guerra civil. Creia que la situació econòmica, social, política de Xile era molt difícil l’any 1973 perquè hi havia una gran tensió i polarització al país, i estava disposat a sacrificar el seu projecte polític per evitar un bany de sang. Per això va voler sotmetre a votació del país un plebiscit que marqués el rumb, que, per les circumstàncies del país, era molt probable que hagués perdut.

La Constitució elaborada l’any passat era molt avançada, però el govern va perdre el plebiscit i es va obrir pas a un nou procés constituent en què l’hegemonia correspon a la ultradreta i a la dreta xilena. És part d’aquesta onada mundial que recorre els cinc continents i que explica que a Xile s’hagi recuperat una part del discurs de la dictadura per legitimar el cop d’estat, ara que en fa cinquanta anys.