Pujol apel·la a l’orgull

Jordi Pujol insisteix que ell es va autoacomiadar com a líder de CDC el 2003 i que està enretirat de la política, però continua tenint una ascendència innegable sobre el partit que ell va fundar el 1974. Tanta ascendència que el gest de no posar a votació el seu càrrec de president en el 15è congrés perquè es vegi que els executors del dia a dia són uns altres, l’acabarà convertint metafòricament en un president vitalici omnipresent. I com que encara ningú a CDC no desperta en la militància les passions que desperta l’expresident de la Generalitat, ahir va fer un mecagoncony amb la intenció de posar els punts sobre les is al partit, al govern, al país i, fins i tot, a Espanya.

El lema del congrés és Retorna la il·lusió. Doncs bé, Pujol va apel·lar infatigablement a l’“orgull” sense complexos de ser de CDC i a l’orgull del país per reaccionar i fer reaccionar Catalunya de manera “molt enèrgica”, i va alertar que hi ha en joc la continuïtat com a poble, enfront del perill que la combinació entre el PSC de José Montilla i el “gobierno amigo”, l’ERC que “no sap on està”, “el radicalisme estètic” d’ICV i una Espanya que se sent forta per fer la darrera mossegada, converteixi Catalunya en una província d’Espanya.
Pujol va reivindicar sense complexos els seus 23 anys de govern “eficaç” i “seriós” per construir un país de prestigi i autoestima i el va contraposar amb el tripartit “sectari” de “la tristesa i el desgavell” que fa “contínuament el ridícul”. L’expresident va reivindicar el concepte de patriotisme i de país per sobre dels interessos de partit i va recordar que CDC va haver de negociar “amb el PSOE dels GAL” i el PP –amb el desgast d’escons que això va comportar–, però n’ha tret la immersió lingüística, un finançament –sense el qual “hi hauria teranyines” a la Generalitat– i el nou Estatut.

Però a més de l’orgull del que ha estat, l’expresident va apel·lar a la fortalesa del seu invent malgrat els cinc anys a l’oposició, i a l’actualitat de la fórmula que va inventar. Per això va defensar obertament la “necessària” idea d’Artur Mas renovar-la i recentrar-la. Efectivament, Pujol ja va descobrir la fórmula de la Coca-cola, la “pedra filosofal” que busca Mas per tornar a agrupar entorn a CDC una majoria suficient. I la va recordar: unir sota un mateix paraigua socialdemocràtes, liberals i socialcristians, i tota la gamma de colors de l’eix nacional. És a dir, el pal de paller. Però a partir d’aquí Pujol va exercir de veu de la consciència. Va alertar que el pas del pal de paller a la Casa Gran no pot ser només un anunci publicitari, i que tothom s’hi ha de sentir còmode: “Hi ha de caber tothom i respectar-nos a tots”.

Per això va tenir un toc d’alerta als qui –siguin Recoder, Madí, Rull, Campuzano o Guardans– han polemitzat o participat en tibantors en els darrers mesos. Als de Recoder els va exigir que no se sentin acomplexats quan els rivals pengen l’etiqueta de dretes a CDC. I agafant amb murrieria l’exemple de Salvador Esteve a Martorell, envoltada de feus socialistes, va reivindicar que les eleccions es guanyen “a base de pencar molt i menjar herba” i no només des del desplegament mediàtic.