Caucas
Catàstrofe humanitària
L’Alt Karabakh: l’èxode d’un poble
La guerra llampec iniciada per les forces militars de l’Azerbaidjan el 19 de setembre ha posat un punt final tràgic a l’històric conflicte entre armenis i azerbaidjanesos pel control d’aquesta regió
Els ecos del genocidi armeni del 1915 ressonen amb força
El poble armeni de l’Alt Karabakh agonitza. Desenes de milers de persones abandonen des de dilluns la seva terra natal en direcció a la República d’Armènia a través del corredor de Lachin. Famílies senceres fugen amb les pertinences essencials. Marxen com poden: en vehicles particulars, autobusos, furgonetes, o amuntegats dins de camions, formant llargues cues a la carretera. Ahir ja havien sortit la meitat de les 120.000 persones d’ètnia armènia que fins llavors habitaven aquell territori.
La guerra llampec iniciada per les forces militars de l’Azerbaidjan el 19 de setembre ha posat un punt final tràgic a l’històric conflicte entre armenis i azerbaidjanesos pel control d’aquesta regió, que ha empès desenes de milers d’armenis a l’èxode. El recurs a la força s’ha produït tot i el compromís de no fer-ho en el marc de les negociacions facilitades per la mediació de la UE per a la reintegració d’aquest territori a l’Azerbaidjan, i malgrat que el primer ministre armeni, Nikol Pashinian, hagués expressat al maig la seva voluntat de reconèixer-ne oficialment la integritat territorial, i del Karabakh com a part d’aquest.
L’alto el foc del 20 de setembre va comportar una rendició gairebé incondicional de les forces locals armènies del Karabakh, la seva dissolució i l’entrega de tot el seu armament. El breu conflicte armat es va saldar amb la vida de més de 500 armenis, entre combatents i civils, i de 192 soldats azerbaidjanesos. La catàstrofe humanitària que ha provocat no ha fet més que agreujar encara més la ja per si mateixa molt precària situació d’una població local castigada per nou mesos de bloqueig i aïllament regional imposat per les autoritats de l’Azerbaidjan, que ha afectat l’aprovisionament d’aliments i medicines, i el subministrament de gas i d’electricitat. Una situació exacerbada per l’explosió d’un dipòsit de benzina dilluns al vespre durant les primeres hores d’èxode massiu, que va provocar la mort de més de setanta persones, 300 ferits i un centenar de desapareguts, i va desbordar les minses capacitats hospitalàries d’aquella regió en plena crisi existencial.
Els ecos del genocidi armeni del 1915 ressonen amb força. Els armenis que marxen ho fan empesos per la por dels abusos de les forces azerbaidjaneses, i pel temor d’haver de sobreviure sota el poder d’unes autoritats que des de fa dècades han fet de la fòbia contra els armenis una part fonamental de la seva ideologia oficial. Tot i les promeses del president Ilham Aliyev de respectar els drets de la població local, durant els darrers dies s’han produït assassinats de civils armenis per part de combatents en diversos punts de l’Alt Karabakh, i hi ha evidències i testimonis de pallisses, tortures i amputacions contra soldats i civils armenis capturats. El patrimoni cultural i religiós local no ha quedat exempt dels atacs, i igual que va succeir durant i després de l’anterior guerra a la regió el 2020, les accions de neteja ètnica per part de combatents azerbaidjanesos han estat freqüents, per erradicar tot rastre d’armenitat als territoris que van passant sota el seu control. El fet que gairebé tot l’Alt Karabakh estigui ja en mans azerbaidjaneses fa que sigui impossible conèixer l’abast total dels danys causats.
L’ofensiva militar de fa una setmana ha accelerat el darrer alè de l’autoproclamada República de l’Alt Karabakh, o d’Artsakh, nascuda arran de la victòria armènia en la primera guerra de 1991-1994. La regió havia estat integrada a la República Socialista Soviètica de l’Azerbaidjan l’any 1923 per decisió de les autoritats soviètiques del moment, en contra de la voluntat de la població armènia local. En plena perestroika, l’any 1988 les institucions regionals i la majoria dels habitants van iniciar un moviment d’autodeterminació per unir-se a la llavors República Socialista d’Armènia, i van topar amb la forta oposició de les autoritats azerbaidjaneses, i una resposta violenta que va generar un conflicte interètnic que va deixar episodis dramàtics com els pogroms antiarmenis de Sumgait el 1988 o de Bakú el 1990. La fi de l’URSS i la independència d’Armènia i de l’Azerbaidjan el 1991 van provocar una escalada fins a l’estat de guerra total pel control d’aquell territori, que es va saldar amb una victòria armènia i un balanç de més de 40.000 morts i un milió de desplaçats, una part important dels quals població d’ètnia àzeri expulsada de les set regions que rodejaven el Karabakh, ocupades per forces armènies. Tres dècades després, la coneguda com a guerra dels 44 dies del 2020 va suposar una recuperació dels set territoris adjacents a l’Alt Karabakh per part de l’Azerbaidjan, així com un terç d’aquesta regió històrica. Ara, la tercera i darrera guerra pel control d’aquesta zona ha implicat la fi definitiva de l’autoproclamada República de l’Alt Karabakh, i com a tal, la desaparició del primer estat no reconegut d’entre tots els que van sorgir de conflictes territorials fins ara no resolts que van esclatar amb la dissolució de l’URSS.
La sentència de la geopolítica
El destí de 120.000 armenis de l’Alt Karabakh ha quedat segellat per la combinació de l’agressivitat genocida d’azerbaidjanesos i turcs, el cinisme rus i l’apatia de la Unió Europea, i ha marcat un precedent nefast en una zona considerada, si més no políticament, part del territori europeu. La seva dissort ha estat determinada per un buit de seguretat a la regió, i per una alineació dels interessos d’Ankara, Bakú i d’una Moscou amb una capacitat de projectar poder al Caucas Sud molt debilitada pel seu fracàs militar a Ucraïna, i alhora desitjosa de permetre un càstig contra els armenis per l’aproximació geopolítica de Yrevan cap a Occident.
La fi del conflicte del Karabakh implica la desaparició d’una de les palanques que Moscou havia emprat durant tres dècades per mantenir la seva influència a la regió, fent tots els papers de l’auca: suposat aliat d’Armènia, soci estratègic de l’Azerbaidjan, i mediador entre ambdós. El seu rol de protector d’Armènia i dels armenis ha demostrat ser cada cop més de cartró pedra, i les 1.500 forces d’interposició russes desplegades com a part de l’acord d’alto el foc després de la guerra del 2020 no han servit més que per validar les accions agressives d’una Azerbaidjan que té tot el suport de Turquia. En el nou statu quo regional que s’està configurant, hi tenen un paper important les aspiracions dels dos estats turquesos de construir un corredor de transport terrestre que els connecti creuant el sud d’Armènia, una regió envers la qual Bakú no amaga les seves ambicions territorials.
Davant del retorn de la guerra a la zona, la UE no ha anat més enllà d’expressions de preocupació per la situació, provisió d’ajut humanitari i peticions a Bakú que respecti els drets de la població armènia del Karabakh. Un paper ben galdós per a una Unió Europea que, segons els seus mandataris, vol tenir un rol més geopolític, especialment al seu veïnatge, però que no ha volgut enfrontar-se amb un soci energètic en alça com l’Azerbaidjan, ni amb una potència regional emergent com Turquia per una qüestió que considera menor: ni més ni menys que les vides de 120.000 armenis. La implicació creixent dels EUA en els darrers dies ha aconseguit arrencar el compromís per part de Bakú de desplegar una missió d’observació internacional a la zona, però si aquesta arriba a dur-se a terme probablement serà quan gairebé ja no quedin armenis al territori.
“Som les nostres muntanyes” és el nom que rep un emblemàtic monument erigit el 1967 a la ciutat de Stepanakert, la capital de l’Alt Karabakh, en homenatge a una identitat armènia local fortament marcada per l’orografia local, integrada a la serralada del Caucas Menor. El seu destí és incert, igual que el de les desenes de milers d’armenis que ara abandonen la seva terra ancestral, després de tenir-hi més de dos mil anys de presència. Abans de marxar, en algunes esglésies s’hi celebren els darrers casaments, així com els darrers batejos. Als cementiris, els últims enterraments, en què en molts casos són retornats a la terra els cossos dels combatents que han mort defensant per última vegada el seu dret a viure-hi. Molta gent ha cremat les seves cases, on ja mai més tornaran.