Morts en vida: “Porta’m a Gaza i mata’m”

“Ja en tenim prou, d’aquesta vida. No ens volem quedar aquí mentre els nostres fills moren a Gaza. Volem tornar i morir plegats.” A l’Ahmad només li surt la força quan parla dels seus fills. És una de les més de 600 ànimes en pena que campen sense esma per un pavelló municipal de Ramal·là, capital de la Cisjordània ocupada. Són tots residents de la franja de Gaza, però quan la guerra va esclatar es trobaven treballant a territori israelià. Des d’aleshores, no poden tornar a casa ni contactar-hi. El boca-orella els ha fet saber que a Ramal·là milers de ciutadans palestins porten donacions des de casa per acollir-los. Però, al cap i a la fi, aquest és un lloc on no hi volen ser. “Tornaríem a Gaza costés el que costés”, diu en declaracions a El Punt Avui aquest home d’uns 30 anys originari de Khan Younis. “Encara estem vius, però vivim sense ànima.”

“Porta’m a Gaza i mata’m.” Ho diu en Nidal, també de Khan Younis. “No volem diners. No volem viure en la humiliació. Estem molt cansats.” Si tornen a Gaza, diu, podran morir amb les seves famílies. “Hi ha famílies que han volat pels aires d’aquesta presó civil. Famílies de les quals no en queda ni un membre. Ni un adult. Ni un infant. I ja en tenim prou. Ho preguem a Déu. Porteu-nos a Gaza i mateu-nos.”

En Nidal, amb la ràbia marcant-li les venes del coll, s’adreça als líders d’arreu del món. Assenyala el micròfon al qual dispara les paraules amb l’índex de cada mà, i li parla com si hi veiés els rostres dels qui lideren les autoritats que veu com a corresponsables de la seva misèria. “Cridem el president Mahmoud Abbas, cridem la Unió Europea, cridem les nacions àrabs i musulmanes. En tenim prou. Desperteu-vos. Desperteu-vos. Estem psicològicament exhaustos. Només tinc un missatge: veniu amb nosaltres a Gaza i deixeu-nos morir. Deixeu-nos veure les nostres famílies. Les mares, els pares, els fills. Això és el que demanem els éssers humans. No volem viure més. Els nostres cors estan trencats.”

Un infant d’11 anys irromp a la trobada d’adults i demana d’agafar el micròfon: “Moltíssimes gràcies a la gent de Ramal·là. Ens estan acollint, ens estan portant menjar i beguda. Us estimem moltíssim i estem honorats de poder-vos conèixer. Que Déu us beneeixi. La gent de Palestina, tant de bo, alliberarà algun dia Palestina.”