Puigdemont tensa la corda

Que un rellotge pot ser tou i deformat fins a ser fonedís ho va plasmar Dalí el 1931 en el seu oli sobre tela La persistència de la memòria (o Els rellotges tous), i que amb l’obsequi d’un rellotge “et regalen la necessitat de donar-li corda” i “l’obsessió d’atendre l’hora exacta” ho relatava Julio Cortázar. Quan passen 100 dies des de les eleccions del 23 de juliol i 32 des que va ser proposat com a candidat pel rei Felip VI, Pedro Sánchez comença a esgotar l’elasticitat del seu temps i la seva hora exacta depèn més que mai de Carles Puigdemont, que tensa la corda en la fase final de la negociació per l’abast total de la llei d’amnistia i refreda la imminència del pacte d’investidura. “No deixarem cap soldat a l’estacada”, prometia ahir el secretari general de Junts, Jordi Turull, davant la direcció del partit. “No farem una amnistia per a gent VIP”, reblava. Amb l’epicentre de tot a Brussel·les, el navarrès Santos Cerdán és el visitant i negociador del PSOE en persona amb Puigdemont, Turull i la portaveu al Congrés, Míriam Nogueras, en un protocol que inclou cites presencials, videotrucades, trucades i bescanvi de papers. El pla inicial de Sánchez de ser investit dijous que ve –el dia 9 de novembre, festivitat madrilenya de l’Almudena– ara ja trontolla i la presidenta del Congrés, Francina Armengol, ha habilitat els festius i segueix el suspens del desenllaç a Brussel·les per saber si dilluns pot fixar el ple els dies 8 i 9 de novembre o bé ha d’esperar uns dies més i pensar ja en el pla B del 14 i 15 de novembre. Que la retirada dels soldats de la metàfora de Turull no serà sota un alto el foc judicial ho evidenciava l’Audiencia Nacional enviant a judici dotze membres dels CDR per terrorisme i situant Marta Rovira com a cervell. “El grup parlamentari judicial també vol votar en contra de la investidura”, advertia amb cruesa l’exdiputat de Podem Pablo Echenique.

L’aroma de l’octubre del 2017, en què els dies naixien de bon matí amb un auguri que al final era desmentit per un gir de guió al vespre, retorna precisament ara en ple 2023, quan el que està en joc és l’oblit penal de tot. L’endemà de l’acord amb ERC, Puigdemont es deixava veure al Parlament Europeu amb Turull i Nogueras a la mateixa hora que Sánchez relatava el seu vot telemàtic a favor del govern de coalició amb Sumar en la consulta interna del PSOE oberta fins demà. Fonts de Junts remarquen que no és una posada en escena com la del ministre Félix Bolaños amb Oriol Junqueras a l’hotel The Hoxton del Poblenou el que es busca i el que ara endarrereix l’acord, sinó que l’única obsessió és l’abast total de l’amnistia. “No busquem un Majestic, busquem una amnistia completa”, sentencien fonts de Junts. Sobre l’aspiració d’un mediador o relator o verificador de prestigi, l’advocat sud-africà Brian Currin –figura clau a Irlanda del Nord i el País Basc– fa costat al reclam i advertia a TV3 que “el govern espanyol ha d’aconseguir trobar aquesta figura com més aviat millor”.

Qui fa un esforç per quantificar en públic el secretisme és Jaume Asens, ara negociador clau després de ser vetat per Yolanda Díaz en les llistes de Sumar. “Hi ha un acord sobre el 95% de la llei d’amnistia i la discrepància està molt localitzada en dos punts”, aclaria Asens. Si bé hi ha hagut interès per situar Laura Borràs, Gonzalo Boye i fins i tot la família Pujol com a motiu de fons de la discòrdia, aquest diari ja va informar ahir que el cas de Borràs no ha estat mai sobre la taula i fonts negociadores ho neguen també en la resta. Més enrevessat és el cas Volhov i Josep Lluís Alay. “No és que el que ha negociat ERC amb el PSOE sigui diferent del que està negociant amb Junts. La diferència és que Junts vol anar una mica més lluny perquè considera que hi ha una sèrie de coses en la proposta del PSOE que no són tan suficientment ambicioses com esperen ells”, va traduir Asens tot descartant que el motiu de la demora sigui el torcebraç entre Junts i ERC pel protagonisme i per aparèixer com el soci més exigent. “És impossible que no hi hagi acord”, sentencia Asens.

Cada dia que passa sense acord, però, és un dia de desgast màxim per al PSOE, especialment al sud de l’Ebre. “Puigdemont té intenció d’humiliar l’Estat tant com pugui”, lamentava el president manxec, Emiliano García-Page. “De Puigdemont, te’n pots esperar qualsevol cosa. Es va comprometre a no declarar la independència, era el pacte que tenia amb tothom, començant pels presidents autonòmics, però li van començar a dir botifler a la porta i la va acabar firmant. I ja veuen com s’ha embolicat la troca”, avisa Page. La condonació de 15.000 milions de deute del FLA a la Generalitat agita també el mapa autonòmic, perquè el PP ha descobert amb disgust que barons populars com ara l’andalús Juanma Moreno entren en el joc i es posen a la cua del repartiment. “Volem exactament el mateix: 17.800 milions correspondrien a Andalusia”, avisa Moreno. “Si comencem a reclamar misèria, multiplicarem la misèria”, va alliçonar la madrilenya Isabel Díaz Ayuso. La línia oficial del PP és exterioritzar el rebuig, presentar batalla als tribunals i exigir que es convoqui el Consell de Política Fiscal i Financera.

L’única cosa segura de la investidura de Sánchez és que, si hi ha un error de vot de viva veu, serà corregit sense polèmica. El vot erroni d’Eduard Pujol, que va dir sí a Feijóo quan volia dir no –la secretària que el llegia, Carmen Navarro (PP), va obviar la rectificació de viva veu i va mantenir el sí de Pujol, però al final Armengol el va declarar nul–, ha servit perquè la mesa acordi per unanimitat que el diputat que s’equivoqui ho pugui esmenar “de manera immediata i abans que el secretari o secretària faci la crida a vot del següent diputat”. Es posa fi així a l’extravagància que Feijóo compti encara avui com a seu un vot de Junts quan diu que té 173 vots i no 172. La investidura de Sánchez tindrà suspens i rellotges deformats, però el que ja no tindrà, després dels errors d’Herminio Rufino Sancho i Eduard Pujol, és humor involuntari.