DH: posar les persones al centre

Enguany se celebra el 75è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans, que representa un intent de consens mundial per establir, més enllà de la història i les condicions dels pobles i nacions, uns principis universals que han de regir les actuacions de les persones i de les col·lectivitats. Segurament els seus resultats han estat desiguals, i en moltes ocasions aquest horitzó es veu menystingut per pràctiques injustes i indignes. Amb tot, també és cert que inspira visions i debats per a un món i unes relacions més humanes.

De tota manera aquesta declaració universal no és estàtica. Al llarg dels darrers anys han anat sorgint noves perspectives de drets fruit de l’evolució de les societats, que cal revisar. Així, els drets de les actuals i futures generacions a tenir un planeta en el qual es pugui viure en unes condicions climàtiques i de biodiversitat adequades està emergint amb força. Necessitem un món sostenible ambientalment en unes condicions justes, equitatives i dignes per a totes les persones. Recentment, amb la irrupció de les tecnologies de la informació i la comunicació, apareixen també els drets digitals, tant en el sentit de la reducció de l’escletxa d’accés i coneixement com de la privacitat, la desconnexió i la protecció, especialment d’infants i adolescents. Els nens, nenes i joves tenen dret a poder fer un ús d’aquestes tecnologies adequat a la seva edat, aprofitant-ne les potencialitats però limitant els riscos que comporta una eina amb una finestra al món i a les relacions ingestionable en el seu desenvolupament psicològic.

En el camp de l’acció social, també apareixen dos nous grans reptes en la defensa i aplicació dels drets humans, vinculats a la proximitat i a l’arrelament dels ciutadans. D’una banda, la prevenció de la institucionalització de les persones en situació de vulnerabilitat. Els pioners d’aquesta tendència van ser els impulsors de la reforma psiquiàtrica, amb el tancament dels antics manicomis per retornar els malalts mentals a la comunitat i rebre l’acompanyament i els suports necessaris. En aquest marc podem situar també el moviment per la vida independent i la figura de l’assistent personal, entre d’altres. L’educació inclusiva també en seria un exemple, o la reivindicació que els nens i nenes en situació de protecció no estiguin en centres residencials, sinó en família, bé sigui propera o d’acollida, que els permeti una relació més personal i una experiència més afectuosa. O el retorn a casa o a llars de persones grans o amb discapacitat que han estat internades en centres residencials. Aquest enfocament pretén desenvolupar el que s’anomena atenció centrada en la persona, és a dir, mobilitzar recursos comunitaris per poder desenvolupar al màxim el projecte vital. Aquí la persona vulnerable deixa de ser un agent passiu per convertir-se en protagonista de la pròpia vida, amb plena participació segons les capacitats de cadascú.

En aquest context, hi ha un segon repte més ampli, el dret a les cures. Al fet que la vida no giri entorn de l’economia, sinó de les persones, i al fet que tots i totes puguem disposar de temps i recursos raonables per poder cuidar i cuidar-nos, especialment en els moments de major dependència (infants, malalties, envelliment). Tot un canvi de valors que ha de posar la vida al bell mig de la humanitat.

I evidentment sense oblidar que els drets comporten deures i responsabilitats, i que per tant cal la contribució de les persones, de les comunitats i del governants, per fer-los possibles i sostenibles.