El lector informa: "Hores d'interrogatoris a l'aeroport de Nova York i finalment no ens deixen entrar"

El 3 d'octubre, després de gairebé 9 hores de vol, finalment vam arribar als Estats Units. Vam baixar de l'avió i ens disposàvem a passar els rutinaris controls de seguretat dels quals tothom ens havia parlat. A la primera inspecció visual de passaports dos agents de les forces de seguretat de l'aeroport JFK em van demanar que els acompanyés. Em dic Rita M. Gasulla Calvo, vaig néixer a Tarragona i resideixo a Salou; i el motiu d'aquest viatge era gaudir d'una inoblidable lluna de mel amb el Martí, ja que ens acabem de casar.... i a fe de Déu que serà inoblidable!

Vam pensar que era casualitat que ens escollissin a nosaltres, només qüestió de mala sort, de manera que no li vam donar més importància i vam decidir passar el tràngol de la millor manera possible.
Ens van dur a les dependències que la policia té a l'aeroport i allí van començar les preguntes d'un agent rere un altre. Van revisar els nostres passaports un cop i un altre i tota la meva documentació: carnet de conduir, DNI, targetes de crèdit, tot el que em pogués identificar. Ens van regirar tot l'equipatge, mòbil, pen-drive.... i ens van deixar allí, esperant.

Havien passat ja un parell d'hores quan, de sobte, va aparèixer un nou agent, aquest cop vestit de carrer, que em va demanar que l'acompanyés per poder-me fer unes preguntes. Em va ensenyar la seva documentació i vaig comprovar que era de l'FBI! Em va portar a una habitació on hi havia dos agents més i allí vaig estar uns 40 minuts, crec, responent a preguntes sobre mil qüestions. Fins i tot van demanar-me si coneixia un tal “Mohamed no sé què”, o alguna de les víctimes de l'atemptat de l'11-M a Madrid, la meva possible relació amb grups polítics... insistint tots ells en si m'havia canviat mai el nom i sobre el meu lloc de naixement.

Vam veure que allò ja no era normal i vam començar a posar-nos nerviosos. I quan vaig preguntar si en teníem per molta estona més em van dir que no em deixarien entrar al país i que m'enviaven de tornada a Espanya. Allí ens va caure el món a sobre. Van començar els plors de ràbia i impotència, per no poder compendre què estava passant. Demanàvem explicacions perquè no enteníem res, i sembla que tot era degut a que la policia tenia “informes negatius”, com ells deien, d'algú que pensaven que era jo... suposem que tot era degut a una confusió del nom, però ni tota la meva documentació ni les meves explicacions van servir de res.

Com que no teníem a mà el telèfon del ministre Rubalcaba, vam trucar al Consulat. Vaig comprovar que ja estava tancat l'horari d'atenció al públic, vaig penjar el telèfon sense esperar que acabés el missatge que hi havia al contestador. Si no hagués penjat, tal i com he sabut ara, hauríem obtingut un telèfon d'urgències i probablement el cònsul hauria pogut fer-hi alguna cosa, tot i que l'agent que em va deixar trucar ja em va advertir que "ni que truqués 5 cops al consulat no em deixarien entrar al seu país".

Van seguir amb les mateixes preguntes un cop i un altre, les presses per buscar-me un bitllet d'avió (i la desesperació del Martí en ser informat que com que ell no tenia cap problema per entrar al país no tenia dret al bitllet de tornada amb mi). Vam demanar que ens deixessin parlar amb les nostres famílies, però van respondre que des d'allí no podien fer trucades internacionals i els nostres mòbils no tenien cobertura.

I finalment, el que semblava el “superior” en aquell moment (perquè després de més de 4 hores per allí havien passat més de 20 policies) ens va dir que tota la culpa era del meu país, que era qui havia enviat aquells informes, i que havia de tornar a Espanya i solucionar-ho amb la policia espanyola.

Doncs sí, vam tornar, i aquí la policia ens diu que de tot això ells no en saben res i que res hi poden fer. Sol·licito al Ministeri de Justícia un "document de penals" per demostrar que "no figuren antecedents penals" referents a la meva persona. I ara què..? Seguim intentant que algú ens ajudi i ni el consulat nord-americà a Barcelona, ni l'ambaixada nord-americana a Madrid, ni l'oficina de visats... ningú ens diu quin camí hem de seguir.

Un cop a Tarragona, la policia ens aconsella dirigir-nos al subdelegat del govern per tal que tingui coneixement del fet i actuï al respecte. I quan via telefònica aconsegueixo contactar amb el consulat espanyol a Nova York em demanen que per correu enviï tota la documentació que tingui i que faran tots els possibles per ajudar-nos.

La qüestió és que el dany és irreparable. Tot i ser innocents ens hem sentit humiliats i deixat de la mà de la justícia. La nostra "lluna de mel" sempre romandrà a la nostra memòria com una experiència traumàtica i angoixant. I el patiment de les nostres famílies no es pot compensar amb res.

Ara només vull que es rectifiqui l'error i que es reconegui com a tal. Que les meves emprentes deixin de formar part d'un expedientet on diu que no m'està permesa l'entrada als "Estats Units d'Amèrica", per algun delicte que desconec i que ni tan sols he comès. Que ens compensin econòmicament el viatge dels nostres somnis que no vam poder fer. I que acabi tot aquest malson perquè ningú ni res mereix tant de patiment gratuït.