Última nit en llibertat

Demà farà 50 anys que el saltenc Xavier Corominas Mainegre, treballador de la Torras Hostench de Sarrià de Ter (Gironès), va ser detingut per la policia del tardofranquisme junt amb quatre joves més. Eren l’arbucienc Manel Bonfill Albizo, els gironins Jose Manuel Rovira Peña i Joaquima Massegur Rabaseda, i el valencià Arcángel Barragán García. Un sisè jove, el banyolí Isidre Palmada Badia, seria detingut uns dies més tard. Tots van ser posats en llibertat sota fiança en els primer dies i setmanes. Tots, excepte en Mines. Va passar un any i mig a la presó. Fins al divendres 11 d’abril del 1975. El detall “oficial” del cas és a l’arxiu de Salamanca, en l’expedient 55/74 del Tribunal d’Ordre Públic (TOP), obert per “associació il·lícita i propaganda il·legal”. Mines era, el gener del 1974, responsable polític a Girona de l’organització comunista Bandera Roja i havia creat una comissió obrera a la fàbrica, on treballava des de l’11 de desembre del 1972, en acabar el servei militar.

L’expedient 55/74 del TOP va començar amb una nota de premsa que Mines havia redactat i entregat en mà al periodista Narcís-Jordi Aragó. Aragó la va convertir en una petita informació a la plana 21 de l’edició del diari Tele-exprés del dissabte 12 de gener. La mateixa nota mecanografiada que Corominas havia entregat al periodista va arribar a mans de la policia franquista (s’ha trobat incorporada a l’expedient del TOP) i va ser el fil (o un dels fils) del qual la policia va estirar el mateix cap de setmana.

Apareix a la secció Toda Cataluña. Títol: Boicot a las horas extras en Torras Hostench. Avanttítol: Problemas laborales. És datada a “Gerona” i signada “De nuestro corresponsal, Jordi Ballester”, pseudònim de Narcís-Jordi Aragó. El text es publica a columna sobre una plana maquetada a cinc.

Dos dies després, el dilluns 14 de gener cap al tard, el dia que feia 22 anys, Corominas va anar a entregar alguns exemplars d’Estrella Roja, la revista de l’organització. Va aprofitar abans d’anar al seu lloc de treball, a la Torras, on feia el torn de nit. Va aparcar el Citroën 2CV a la plaça Lledoners, va tirar pel carrer dels Alemanys i va travessar la plaça Sant Domènec per anar a agafar el carrer del Portal Nou. Anava a un pis del número 16, on vivien uns companys. Si hagués entrat per baix hauria vist aparcat el 124 verd, matrícula 1414, de la brigada, i hauria guillat. Però va entrar des de dalt, des de Sant Domènec, i quan va trucar al pis ja el va obrir un agent de la social. A dins n’hi havia més de la brigada que del pis i van continuar regirant i preguntant a les persones a qui preguntaven sense posar especial atenció en el que acabava d’arribar. Va respirar per no haver tret les revistes de sota la trenca en travessar el cancell, i aprofitant que l’havien enviat a un racó del menjador, va demanar per anar al lavabo, on va amagar, com va poder, tota la paperassa a la cisterna. Tan bon punt el van identificar i van saber que era Xavier Corominas Mainegre, els policies es van mirar entre ells. Com incrèduls. Els havia estalviat feina. Havia anat directament al lloc clau en el moment clau. Precisament a aquella hora els efectius de la brigada que no eren al pis del número16 del Portal Nou estaven escorcollant el domicili familiar dels Corominas, al carrer Guilleries, número 2, de Salt.

El dimarts 15 de gener el governador civil Victorino Anguera Sansó podria ampliar l’informe diari al director general de Política Interior i Assistència Social. Ja hi ha detinguts. A partir d’aquí tot es precipita. Interrogatori policial. Declaració davant el jutge. Trasllat a la presó. Llibertat provisional de dos detinguts. Llibertat provisional de tres més. La campanya popular i social no va servir. Tres vegades li van denegar la fiança. Van recollir més de tres-centes signatures de ciutadans de Girona i Salt. Certificació de bona conducta de l’alcalde de Salt. Del capellà ecònom de la parròquia de “San Cucufate”. Del bisbe Jaume Camprodon. De Maderas Farreras, on havia treballat tres anys. D’Industrias Químicas y Tartáricas, on n’hi havia treballat dos. Res. Higini Torras Majem pesava molt més. Capitost de l’Opus Dei i amic personal del ministre Laureano López Rodó, també opusdeista, vivia els millors anys de la seva vida pública i empresarial. Arrasava bosc amb eucaliptus. Dirigia la segona paperera de l’Estat. Presidia el Banco Condal. Comprava el Noticiero Universal.

La fuga, l’evasió, la via revolucionària per a la sortida tampoc va funcionar. Jordi Solé Tura, l’home fort de Bandera Roja a Catalunya, va prohibir l’acció que Eudald Carbonell i altres militants havien planificat: un túnel entre el cementiri de Pont Major i la presó, separats pel que avui és el carrer Illa Cabrera. La llibertat sota fiança de 15.000 pessetes va arribar el divendres 11 d’abril del 1975. El judici oral no es va arribar a celebrar mai. La causa va ser sobreseguda al desembre, per la proclamació del rei, el decret d’indult i la llei d’amnistia.

Mines havia estat acomiadat de la fàbrica “per faltar injustificadament a la feina” al començament de la presó. Va guanyar la demanda a magistratura el febrer del 1979 i també el recurs posterior que la Torras va interposar al Constitucional. Malgrat això, les peticions de readmissió no van ser mai ateses i l’abril del 1980 va arribar a un acord econòmic, “amb desgana i mala llet”, escriu en una carta als companys. “En vaig tenir per a l’entrada del pis”, diu. Del 1991 al 1999, Mines va ser alcalde de Salt. Higini Torras, fugit al Brasil, havia mort el 16 d’octubre del 1989.