“«¿Quién te captó? ¿Quién?»”
No som allà per un delicte contra les persones o la propietat, sinó per haver exercit uns drets reconeguts per les Nacions Unides
El primer llibre que m’emporto de la biblioteca és ‘Vent de l’est, vent de l’oest’; em permet volar a la Xina que somiava
-
Fotografia del passaport del 1973. -
Xavier Corominas en l’actualitat, però amb la mateixa trenca que duia el dia de la detenció, ara fa cinquanta anys i que la seva mare i ell mateix han guardat amorosament. -
Divendres 11 d’abril de 1975 . A la sortida de la presó de Girona, després d’un any i mig, Xavier Corominas amb els seus nebots, família, amics i companys de Bandera Roja.
Feia fred. Però més freds eren els grillons que em van posar amb les mans al darrere, per al viatge del 16 del Portal Nou al Govern Civil. No sabia que seria el darrer passeig per molt de temps per la vella ciutat emmurallada.
Al calabós del soterrani no hi havia calefacció. Una manta fastigosa feia d’abrigall dels detinguts. Abans d’entrar-hi, el policia em va dir que també havien fet un escorcoll a casa meva. Aquí em vaig començar a preocupar. Sobretot per l’ensurt que degueren tenir els pares. Aquella nit ningú em va interrogar. Tampoc vaig dormir. El vàter era una autèntica porqueria. “No hay papel?”, vaig preguntar. L’uniformat em va portar un tros de diari. Em va venir por pel que vindria després. Havíem fet xerrades sobre com comportar-se en un interrogatori, però aquell vespre vaig recordar les pregàries que havia après d’escolà a les Bernardes, amb el doctor Alemany i mossèn Teixidor.
En Manel i en Jose també eren a les cel·les del Govern Civil. Havien treballat a la fàbrica com a estudiants i s’havien integrat en les tasques de constitució de la Comissió Obrera. Vaig sentir crits. Alguna garrotada s’havia escapat. La policia havia fet feina aquell dilluns. Tres detinguts i dos escorcolls domiciliaris. L’endemà, escorcolls a casa la Quimi, en Manuel i, uns dies mes tard, a casa d’en Sidro, a Banyoles. Els cinc detinguts van acabar a comissaria el matí del 15 de gener, dimarts.
També van tenir feina militants, amics i familiars. Nit de neteja general. Fulls volants. Llibres prohibits. Llibres sospitosos. Fotografies. Tot va desaparèixer de les cases, llençat en llocs insospitats. Al riu. A la sèquia. Enterrats. Cremats. Canviats de casa. No fos cas que els escorcolls continuessin aquell matí. La por va tornar a créixer a Girona.
Al matí, la Quimi va anar a la seva feina, a Mutualitats. Quan hi va entrar una amiga la va informar. Hi havia la policia secreta a l’edifici, Ella va anar a la seva taula. Un moment més tard el delegat de Mutualitats, Sr. Massagué, la va anar a buscar i li va dir que l’acompanyés al despatx. S’hi va trobar la policia, que se la va emportar cap a comissaria. Mentrestant un altre grup escorcollava la seva casa del carrer Joaquim Vayreda. Poca cosa se’n van endur. La nit abans la seva mare també havia fet neteja del que creia que podia perjudicar la seva filla. Se’n van emportar una Olivetti portàtil.
Per petició del Sr. Massagué, a la Quimi li van aplicar un règim de detenció domiciliària. Sobretot per les males condicions dels calabossos del Govern Civil. Una noia jove que havia anat a l’institut amb la filla del sotscomissari no hi podia passar la nit. En la seva declaració també la van maltractar. Caminava ajupida per la sala dels interrogatoris. Una pregunta va planar durant tota l’estona. “Qui havia escrit en aquella màquina els fulls volants llançats a les portes de la fàbrica paperera Torras Hostench de Sarrià de Ter un dies abans?” Ella no podia donar cap resposta verídica perquè no ho sabia. La policia anava mal encaminada.
Feia setmanes que la campanya a la TH estava en marxa. Fulls volants parlant de la situació de l’empresa apareixien sovint a les portes de la fàbrica, sobretot a mitjanit. Sempre feien referència a la necessitat que tenien els treballadors de constituir-se com a Comissions Obreres i organitzar-se per reivindicar millors salaris i condicions de treball. Els quatre torns eren vertaderament odiosos. Una setmana, de nits; la següent, de tardes, i l’altra, de matins, no permetien a ningú viure amb un mínim d’ordre mental i físic. L’Àngel i els militants de BR recollien els fulls volants en un punt de la ciutat per anar-los a llançar a les sortides de la fàbrica. Amb la seva Ossa i el seu acompanyant passaven a tota velocitat i els feien voleiar. Algun encarregat els veia i es posava a recollir-los, i n’informava el director l’endemà. Es feia el dia que jo tenia el torn de nit a la zona de la cuina, un punt on feia impossible que jo pogués anar a la sortida perquè treballava a la “couché”, situada a l’altra punta. D’aquesta manera podia continuar el treball clandestí a la fàbrica sense aixecar sospites.
L’interrogatori.
El dimarts dia 15 a les 9 del matí em pugen al despatx del comissari, Gonzalo Ortiz Ramírez. Donava a la “Gran Via de Jaime I”. Molta llum natural, que contrastava amb la foscor del calabós. Un mobiliari de fusta rància. Uns sellons de pell esfilagarsats. Tot presidit per la foto del dictador. Jo anava emmanillat. El seu ajudant, un tipus malcarat, prim i escardalenc, em va posar al davant un full escrit a màquina amb divuit noms.
Jo els vaig dir la veritat. “Som una colla compromesa que fèiem trobades per parlar de les nostres vides i dels problemes de la societat.” De sobte el sotscomissari em venta una plantofada que em fa anar endarrere. Quasi caic a terra. L’Ortiz li va dir “Abajo, abajo”, i per un moment vaig pensar que la veritat no era un fet absolut. Ells volien sentir una altra cosa que la veritat. Els dies següents, la llista va desaparèixer dels interrogatoris, però la Quimi, que era a la llista, va ser detinguda aquell mateix matí. La resta no serien molestats tot i que a partir d’aquell moment serien subjectes no addictes al règim. La llista que jo guardava a casa feia referència a unes trobades que feia anys havíem mantingut, tant a Oix com a l’Escala, un grup sobretot creat a l’entorn de les amigues de l’institut Vicens Vives.
Mai m’hauria esperat que una llista i un compromís de joves inquiets pogués arribar a ser motiu d’interrogatori i maltractaments a les dependències policials del Govern Civil de Girona.
Un cop a baix, en unes oficines properes als calabossos que prenen la llum de les finestretes que encara existeixen a peu del carrer Cristòfol Grober, les preguntes dels agents de la Brigada Social anaven en una altra direcció. Hi havia en Pedro Sanjuán, en Mansilla i en Marcial Úbeda Portugués
“¿Quién te captó?” Va ser el tema insistent durant tot el matí del dimarts dia 15 de gener. Vaig dir-los una altra vegada la veritat. “Fue un tal Brigo.” Poca cosa podia dir més. El company de BR que venia de Barcelona alguns diumenges a la tarda, feia servir un nom de guerra. Ni que m’haguessin matat els hauria pogut dir res més. Tampoc em van preguntar on ens trobàvem amb el tal Brigo. De fet haurien pogut estirar el fil si haguessin sabut les reunions clandestines que fèiem al carrer Bernat i Boades, a casa de la Pepi. Sí que sabia més coses d’aquest tal Brigo. Un diumenge a la tarda ens va apressar per acabar la reunió abans d’hora, perquè també era un militant culer, i volia veure a la televisió el partit del Barça.
Les preguntes, com una cançó enfadosa, les fan els policies drets. Jo, amb les manilles posades i amb les mans al darrere, ajupit i caminant. Més tard vaig saber que en deien “la cigüeña”. Em feien donar voltes. De tant en tant, un cop amb la intensitat justa per no fer-me caure, perquè haurien estat ells els que m’haurien hagut d’aixecar. Es tracta de fer-te perdre la poca dignitat que et queda. Que et quedi clar que tu ets una merda, mentre dones voltes en el “caballito”. Ells, els poderosos, et poden fer el que vulguin. Em van tornar al calabós i ja no em van dir res més fins al moment de la declaració davant de la màquina d’escriure.
Aquell matí tothom es va mobilitzar. El bisbe va trucar al governador. El meu germà Lluís em va portar unes mantes i el vaig poder veure un moment. L’advocat Ribas va passar per comissaria a interessar-se pels detinguts. Girona era petita i molta gent es coneixia; fins i tot les autoritats franquistes eren més properes que en d’altres grans ciutats.
Un policia a la màquina, un altre preguntant i jo declarant. Tenien els papers i els havien trobat a casa meva. N’hi havia escrits de pròpia mà, com una antiga agenda que em van posar al davant. Es tractava de declarar i modificar el que ells deien traient ferro al que hi escrivien, fins a arribar a una declaració que no tenia gaire importància. Tot estava molt pautat i decidit. Digués el que volgués, aniríem a presó, i la Brigada Político-Social de Girona hauria desarticulat una cèl·lula de Comissions Obreres i de les esquerres.
El dijous 17 de gener, emmanillats, ens van portar al jutjat. A la plaça de la catedral, la casa Pastors. Després, al Pont Major, al “Centro de Detención de Gerona”. A l’entrada, la Guàrdia Civil indica que si vols sortir, si vols marxar, si vols escapar-te, te les hauràs de veure amb les seves metralletes.
Ens fan despullar i ens escorcollen la roba. Tots bruts des de fa tres dies sense treure’ns-la. Però no ens en donen de neta com fan a les pelis americanes. Haurà de ser la família, la que ens en porti, i ens podrem dutxar el dia que ens toqui. Ens tindran a les cel·les “de periodo”, o sigui aïllats de la resta de presos durant tres dies, fins al diumenge. Entrem en una presó sense presos polítics com podrien ser la Model o Carabanchel, on els polítics estaven organitzats i s’havien guanyat un règim especial, fins i tot en els menjars, l’economat o la biblioteca. Hi ha una certa expectació entre els altres presos, i fins i tot entre els funcionaris.
Estem tranquils, no hi ha nervis. Han tramès tota la documentació al TOP, a Madrid. Toca esperar si ens donen la llibertat provisional, quin tipus de delicte o delictes ens carreguen, i viure el temps de presó amb dignitat, fent de presos polítics davant dels funcionaris i dels altres presos. Que tots tinguin clar que no som allà per cap tipus de delicte contra les persones o contra la propietat, sinó per haver exercit uns drets reconeguts per les Nacions Unides, com drets de l’home. Organitzar un sindicat. Fer propaganda de la necessitat que els treballadors s’organitzin. Militar en un partit polític. És un dret, i no un delicte.
Un fet material explicitarà la diferència entre nosaltres i la resta d’interns. El diumenge 20 de gener arribaran a la porta de la presó més de 60 paquets diferents i un arròs comprat al restaurant de fora de la presó, aportats per molta gent. Menjar. Galetes. Fruita. Tabac. Molt de tabac, que farà que aquells dies tota la presó fumi de franc, i a nosaltres ens situarà en un altre estatus. Que tenim gent al carrer. Que hi ha solidaritat. Que ens visiten. Que tenim advocats.
Per fi ens hem dutxat, canviat de roba, menjat verdura fresca, i començat a passejar pel petit pati de la presó. Al gener fa fred, i la majoria d’interns sortim al pati a passejar, millor dit, a donar voltes a tota marxa, en grups de dos o tres, i anar xerrant de les nostres coses. M’han fet tallar l’espès i bonic bigoti negre que portava, i em diuen que són les normes de la presó. Més tard sabré que el barber que em talla els cabells i m’afaita està condemnat per haver degollat una persona, tot i que sembla un home que no ha matat mai ni una mosca.
I ve la família el primer diumenge. Constaten que estem bé, pregunten què necessitem i parlem dels advocats. No acabem de tenir un diàleg decent. Ells tenen un reixa, hi ha un petit corredor i nosaltres tenim una altra reixa. O sigui, uns dos metres de separació, i allà mateix tres o quatre famílies, tots plegats xerrant de cop. No són les millors condicions per tenir un diàleg fluid. El meu pare està emprenyat, i em fa amb la mà gestos volent dir “ja et fotré”. Jo li contesto: “Si heu de venir així, val més que no torneu.” La mare ens posa a to a tots dos i pregunta què em fa falta. Que si estic bé de salut. Que si els veïns t’envien records. Que dilluns vindrà la tia Montserrat. Que ens veurem aviat. Porta’m alguna novel·la i llet condensada, li dic, que afegirem a l’anomenada xocolata que ens donen per esmorzar i així tindrem algunes calories extres.
El primer pres que coneixes és un “de confiança” que pot moure’s pel centre amb llibertat. Fa els encàrrecs que li ordenen els funcionaris, i serveix el ranxo. En Zoilo és un veterà de les presons; em diu la normativa interna i li demano paper de vàter. Ens posen en una sola cel·la a en Manel, en Jose i a mi. No fa més de 3 per 5 metres i uns 2,20 metres d’alçada. Hi han posat dues lliteres, i tenim molt poc espai per baixar de les de dalt. Al fons de la cambra presideix una tassa sense tapa i un lavabo amb una aixeta. La porta és de ferro i hi ha un espiell perquè ens puguin veure. Ens il·lumina una bombeta de la qual no disposem d’interruptor i una finestra, també de ferro, amb un vidre molt fi amb una reixa, que provem que està ben fixada. Som al gener, fa un fred que pela i no hi ha cap element que pugui escalfar la nostra nova llar.
De la cel·la es veu el carrer, els xiprers del cementiri del Pont Major, la garita de la Guàrdia Civil i els arbres de ribera de prop del Ter. Ens toca veure i patir el fum que la nostra pròpia fàbrica escup ininterrompudament. No la podem oblidar. La situació de la presó ens sembla que és un doble càstig.
Ens organitzem per al “periodo de aislamiento”. En Zoilo ens porta els àpats a la cel·la, i allà ens espavilem com podem. A l’hora de fer les necessitats vitals, igualment. Som companys de presidi i ens hem vist, olorat, i dit tot el que calia.
De la Quimi, no en sabem res. Només que és aquí al costat, al pavelló de dones, o sigui sola i barrejada amb altres preses. Dies més tard arribarà en Sidro. L’han detingut el 18 de gener. També havia treballat a la Torras. Queda conformat el processament pel TOP. Serem sis persones les processades.
A la presó hi ha una escola/biblioteca i un funcionari mestre. No té gaire gent, però nosaltres hi anem des de ben aviat perquè ens dona els llibres que ens han portat la família i els amics. Això sí, primer ha de comprovar que no estiguin a l’índex dels llibres prohibits. Al cap d’unes setmanes em quedo sol. La primera han sortit la Quimi i l’Arcàngel. A finals de febrer surten tots els altres. El cop és dur. M’hauré de refugiar en els llibres i les cartes, sol al mig dels presos comuns. Voldria anar a la Model de Barcelona, on els polítics estan molt ben organitzats.
El primer llibre que m’emporto de la biblioteca és Vent de l’est, vent de l’oest, de la Nobel Pearl S. Buck. Em servirà com a evasió durant estones en els primers dies de presó, un llibre que parla del xoc de cultures, de l’amor, i dels costums ancestrals xinesos. Em permetrà, sense que ningú se n’adoni, saltar els murs de totxana roja de la presó i volar lliurement cap a la Xina, com en aquells viatges que jo somiava.
