Carta a la mare
Les visites setmanals de la mare, Lola Mainegre, i els seus guisats van ser un regal els llargs mesos de presó
La Lola Mainegre Fullà, filla de masovers pagesos nascuda a Vilobí d’Onyar, que va servir des de molt jove en famílies de passat nobiliari i benestant de Girona, que convivia amb ells, els De Berenguer, Ciurana, De Toca, Santaló, Mollera a les cases de la Rambla, que els oferia el millor de la cuina tradicional de pagès, es va casar el 1942 amb el meu pare, veí de Palau-sacosta, l’ Antoni Corominas Casas. Tots dos vingueren a viure a Salt i a treballar a les fàbriques del poble, la Coma i Cros, la Gassol i la Monar Tèxtil, gent de treball, de silenci, de compliment dels deures com a catòlics.
La Lola amb doble o triple treball, casa, fills i fàbrica, no va deixar de visitar-me cada festiu, i fou indispensable per passar el temps en la solitud de pres polític quan definitivament se’m va negar la llibertat provisional. Mirava d’anar a comunicació afaitat i net, aprofitava les dues vegades a la setmana que ens podíem dutxar i em canviava, ella se’n duia la roba bruta, per tornar-la neta l’altra setmana, i deixar-me alguns plats preparats per ella el dia abans, a més d’afegir verdura per fer amanides, i xocolata, llet condensada i algunes llaunes.
A la bossa de ràfia on entraven les menges i la roba neta, vaig fabricar un doble fons que permetés passar algun document, algunes vegades el vaig utilitzar, sense excés, però com que els mesos s’anaven fent llargs em vaig convertir en un pres més atrevit, així la correspondència o documents polítics, un o dos folis, sortejaven els controls manuals de l’entrada i després de llegir-los els destruïa no fos cas que en un dels rutinaris registres de les cel·les trobessin alguna carta o paper que no havia passat la censura.
El dia del seu sant, vaig enviar una carta a la mare per felicitar-la, de ben segur seria una sorpresa. La Lola estava a punt de jubilar-se i es trobava amb el seu fill a la presó.
