De llop a heroi: l’allargada ombra de Lenin a Catalunya

Londres, París, Copenhaguen. Ginebra i Zúric, també. Barcelona, no. I això malgrat que el 1917 i el 1919 no van faltar rumors que situaven Lenin a la capital catalana per iniciar una revolució comunista. Falsos rumors. Lenin mai va trepitjar Catalunya. Ara bé, la por del llop existia. La burgesia catalana, així com el conjunt de la burgesia espanyola, de connivència amb les autoritats governamentals, ho atiaren. Era millor posar la bena abans que hi hagués la ferida. No volien veure, ni en pintura, una revolució comunista. I menys encara atès l’ambient de tensió política i social que es vivia al conjunt d’Espanya, i que tenia a Catalunya un dels seus focus principals, arran de la triple crisi del 1917 i la vaga de La Canadenca, el 1919.

Tanmateix, més enllà de la falta de presència física de Lenin a Catalunya, l’interès del dirigent bolxevic per Barcelona i la resta de Catalunya –així com el conjunt d’Espanya– va ser ben secundari. La seva anàlisi en perspectiva internacional tenia com a eix una revolució mundial que passava prioritàriament per Alemanya, França i la Gran Bretanya.

En canvi, Lenin sí que va generar interès i impacte a Catalunya. De fet, fins i tot es va arribar a un estadi de certa fascinació durant la Guerra Civil de 1936-1939. Vladímir Ílitx Ulianov no podia estar-hi present en carn i ossos. La seva mort, el gener del 1924, havia estat una galleda d’aigua freda per als seus partidaris que, no obstant això, destacaren el seu llegat com a dirigent de la primera revolució obrera triomfant al món –Andreu Nin, entre d’altres– i arquitecte d’un projecte de revolució comunista a escala mundial.

Com dèiem, Lenin no podia ser-hi. Però sí la iconografia sobre la seva figura. De fet, mai s’havien vist, ni es veurien, tants Lenins en l’espai públic català com en aquelles dates. El 14 d’octubre del 1936, com a resultat dels acords bilaterals entre el govern de la República i el govern de la Unió Soviètica, va arribar ajuda alimentària soviètica a Catalunya. El vaixell de càrrega Zirianin atracava al port de Barcelona amb tones d’aliments. Milers de persones al port. Lenin –Stalin també– i la Unió Soviètica, victorejades. I més encara arran dels actes commemoratius del XIX aniversari de la revolució bolxevic. El 8 de novembre desfilaren unes 300.000/500.000 persones durant més de cinc hores a la capital catalana. Tots els partits i sindicats, així com nombroses associacions ciutadanes, i una representació institucional del govern de la Generalitat, hi participaren. I en bona part dels casos ho feren acompanyats amb imatges o algun tipus de referència al camarada Ulianov i a l’Estat que havia fundat el desembre del 1922 –l’URSS–. L’acte commemoratiu oficial celebrat al Palau de la Música Catalana estava presidit, per exemple, per un retrat de Lenin (acompanyat pels de Karl Marx, Giuseppe Garibaldi i Francesc Macià).

Però, més enllà d’aquest vessant iconogràfic, hi hagué l’ideològic. Lenin va cridar l’atenció dels catalans. Primer, com a arquitecte de la revolució bolxevic d’octubre del 1917. I, segon, com a màxim dirigent del moviment comunista internacional. I ho diem en plural perquè els sectors conservadors a Catalunya no van ser aliens a la seva figura, com tampoc els progressistes.

Així, doncs, la Lliga Regionalista veié en Lenin un conspirador i manipulador. El Partit Republicà Català i els socialistes catalans carregaren contra ell per qüestions estratègiques, ja que la seva aposta per retirar Rússia de la Primera Guerra Mundial fou considerada una sentència de mort per als interessos de l’Entesa enfront els imperis centrals. I republicans catalanistes com Antoni Rovira i Virgili l’acusaren de sectari i de destruir l’essència de Rússia com a nació.

Van ser els anarcosindicalistes de la CNT qui veieren en Lenin un revolucionari de cap a peus. Figura central de la lluita contra l’opressió popular i en favor de la llibertat i la justícia social. També un pacifista que no dubtava a retirar Rússia de la Primera Guerra Mundial. No obstant això, el Tractat de Brest-Litovsk acabà cedint a Alemanya una part del seu territori. I això fou considerat per la CNT una traïció a la revolució popular que Lenin havia dirigit. Començarien aquí a marcar distàncies amb Lenin. El segon punt clau de l’impacte de Lenin a Catalunya es va situar arran de la creació de la Internacional Comunista, el març del 1919. Lenin fou l’ànima fundadora d’un organisme que havia d’articular la revolució comunista a escala mundial, a partir de la matriu russa. Petits grups d’anarcosindicalistes i socialistes catalans, així com els republicans catalanistes seguidors de Francesc Layret, s’identificaren amb la nova Internacional. Naixien així els primers comunistes catalans. Lenin, com no podia ser de cap altra manera, era el seu referent ideològic i polític.

Aquests primers comunistes ho eren com a membres dels dos partits comunistes sorgits a Espanya entre el 1920 i el 1921, el Partit Comunista Espanyol i el Partit Comunista Obrer Espanyol, que posteriorment es fusionarien en el Partit Comunista d’Espanya, el 1921. No seria fins a l’octubre del 1924, una vegada Lenin ja havia mort, que es crearia la primera formació específicament comunista catalana, una Federació Comunista Catalano-Balear que, tanmateix, no deixava de ser la filial regional catalana del Partit Comunista d’Espanya. En canvi, el novembre del 1928 naixia el Partit Comunista Català, formació independent de qualsevol partit espanyol i que evidenciava una lectura de l’ideari de Lenin en clau d’autodeterminació.

El joc al voltant de la dimensió nacional, així com la major o menor puresa en l’assumpció de l’ideari leninista, seria present en pràcticament totes les successives formacions comunistes que sorgirien a Catalunya: Bloc Obrer i Camperol, una nova Federació Comunista Catalano-Balear, Esquerra Comunista, Partit Comunista de Catalunya, Partit Proletari (després, Partit Català Proletari), Partit Obrer d’Unificació Marxista o Partit Socialista Unificat de Catalunya, per arribar ja als anys vuitanta i en plena fractura eurocomunista amb el naixement del Partit dels Comunistes de Catalunya o altres formacions a la seva esquerra.

Iniciativa per Catalunya ja va ser una altra cosa. I el posterior enfonsament de l’Est d’Europa i, després, de l’URSS, ha deixat l’ideari de Lenin en un petit reducte. En més o menys grau, una part dels sectors contestataris de la globalització –part dels quals ho fan des del catalanisme– i les poques organitzacions polítiques que es consideren avui comunistes o hereves del comunisme, encara reivindiquen Lenin des de Catalunya. Un camí sense sortida o l’inici d’un nou camí?