Símbol o mòmia incòmoda

Inaugurat el 1924, uns mesos després de la seva mort, el mausoleu de Lenin, a la plaça Roja de Moscou, és visitat cada any per milers de turistes d’arreu del món, nostàlgics comunistes i ciutadans de les regions russes. De la primera construcció provisional –un cub de fusta situat a tocar de la muralla del Kremlin–, es va passar a una estructura més àmplia, també de fusta i en forma piramidal, coronada per una plataforma per a les compareixences públiques dels jerarques del PCUS. Posteriorment, el mausoleu es va tornar a reformar en granit per adoptar el seu aspecte actual.

Des de llavors, el cos embalsamat del líder de la Revolució d’Octubre s’ha pogut exposar al públic gràcies al treball laboriós d’un equip d’especialistes que s’ha anat succeint dècada rere dècada per garantir-ne el bon estat de conservació. Però si l’èxit de la preservació no el discuteix ningú, sí que subsisteix a Rússia la polèmica política i ideològica sobre l’oportunitat de mantenir el mausoleu o desmantellar-lo i donar finalment sepultura al seu il·lustre hoste.

Per als que defensen la continuïtat de Lenin exposat a la plaça Roja, la presència del cos del fundador de l’URSS representa un llegat del passat revolucionari i dels ideals comunistes del país, i un símbol poderós d’identitat nacional, mentre que els detractors hi veuen una exhibició de propaganda, de glorificació d’un estat sagnant i repressiu i dels líders que el van dirigir.

A aquesta consideració, n’hi afegeixen d’altres, com ara el fet que la decisió d’embalsamar-lo es va prendre sense tenir en compte l’oposició que hi havia manifestat en vida el mateix Lenin i, posteriorment, la seva vídua, i que els diners invertits cada any per preservar el cos es podrien destinar a necessitats més urgents. De fet, el qüestionament de la figura de Lenin, com de la resta de dirigents soviètics, pren força a partir del període reformista iniciat pel president Mikhaïl Gorbatxov durant la segona meitat dels anys vuitanta i, sobretot, a partir del 1991, any d’implosió de l’URSS. És llavors quan sorgeixen els intents de posar fi al culte a la personalitat de Lenin amb la retirada d’estàtues i el canvi de noms de carrers i places que porten el seu nom. El mateix 1991, un referèndum va aprovar restituir el nom de Sant Petersburg a la segona ciutat de Rússia, rebatejada com a Leningrad arran de la mort de Lenin. Amb tot, la presència del fundador de l’URSS persisteix a les localitats russes, de manera que, fa dos anys, es comptabilitzaven encara uns 6.000 monuments en honor seu.

Però és al mausoleu de la plaça Roja on l’onada revisionista ha concentrat la disputa més candent i recurrent. Les propostes de sepultar el cos de Lenin i desmantellar el seu mausoleu van partir de dirigents prominents com ara el mateix Gorbatxov i Borís Ieltsin, el primer president de la Federació Russa, i de la jerarquia de l’Església ortodoxa russa. El 2017, un segle després de la revolució bolxevic, va arribar a la Duma (Parlament federal) un projecte de llei en aquest sentit presentat per diputats de Rússia Unida –la formació de Putin– i de l’ultranacionalista Partit Liberal Democràtic, que deixava en mans del govern la decisió sobre el termini i el lloc de la inhumació.

La polèmica desfermada per aquesta proposta, rebutjada de ple pel Partit Comunista, va quedar desactivada –almenys provisionalment– el 2019, quan el president Putin va dictaminar que Lenin havia de continuar al seu mausoleu mentre els ciutadans russos tinguessin memòria personal del període soviètic. Això no li va impedir desmitificar la figura del líder comunista tot admetent que les seves opinions sobre ell s’havien modificat amb el temps i que, al seu parer, Lenin havia comès errors i “va ser més un revolucionari que no pas un home d’estat”.

Putin va lamentar el lligam íntim entre l’Estat soviètic i el Partit Comunista, de manera que quan els jerarques del PCUS van perdre el control del país, l’Estat no va poder sobreviure. “Així que el partit va començar a enfonsar-se, el país va començar a enfonsar-se també”, va recordar el president rus, per a qui el col·lapse de la Unió Soviètica va suposar “la pitjor catàstrofe geopolítica del segle XX”.

Sigui com sigui, la presència de Lenin a la plaça Roja queda com un objecte palpable de l’herència comunista, però també com una mostra de la incapacitat –o falta de voluntat– de la Rússia actual per enterrar el seu passat soviètic.