Repressió de ‘baixa’ intensitat

El de Quim Torra és només un de tants exemples. Les condemnes d’Artur Mas, Francesc Homs, Joana Ortega i Irene Rigau el 2017 arran de la consulta del 9-N van marcar un punt d’inflexió, aquell en què els tribunals van passar a convertir-se en el nou centre gravitatori de la Catalunya del moment. A partir d’aquí van ser uns quants els càrrecs electes sobiranistes els que, un dia o altre, van haver d’entrar en una sala de vistes amb una acusació no precisament intranscendent sota el braç i, d’allà, la majoria en van sortir amb una condemna, com a pena principal o accessòria, que implicava la seva inhabilitació per a l’exercici de càrrec públic. Un càstig que el pas del temps comença a deixar enrere i que, vist amb aquesta perspectiva, es constata que ha provocat les seves conseqüències en el moviment independentista ja que va impactar, i de ple, en els qui van ser una part dels seus quadres durant un període molt concret. I això no ha estat innocu. “Allò no tenia cap precedent. I la sensació que tens quan t’hi trobes és que l’opció política que representes molesta i, per tant, s’ha d’escapçar”, reflexiona Francesc Homs, el primer polític que, com a tal, va rebre una inhabilitació vinculada al procés, en el seu cas per part del Suprem. Tot plegat va ocórrer el març del 2017 i, des d’aquesta distància, el que aleshores era diputat del PDeCAT a les Corts remarca que la conseqüència “més rellevant” d’aquella resolució no s’ha de llegir en clau personal sinó col·lectiva, “ja que es va furtar el dret de representació política a una part d’electors”.

Pel que va ser conseller d’Exteriors entre el març del 2020 i el maig del 2021, Bernat Solé, la inhabilitació també ha tingut un paper exemplificant en l’engranatge de la repressió. “Ha estat una eina que ha utilitzat el sistema judicial per debilitar la primera línia de partits o organitzacions, però aquests també han de tenir la capacitat de saber capgirar-ho”, comenta el que també va ser diputat i va ser apartat de tota responsabilitat pública durant un any després de ser sentenciat per un delicte de desobediència per la seva participació en l’1-O. Un cas, el seu, que és il·lustratiu d’una de les altres potes de la penalització del procés, i que va posar el punt de mira en diversos càrrecs locals del territori arran del referèndum del 2017. Ara, però, que ja ha fet net, no es planteja tornar a la primera línia de la trinxera –altra cosa és el compromís a peu de carrer, que emfatitza que no ha deixat mai– ja que, avui dia, es troba molt còmode fent de mestre de secundària a Agramunt. “Aquests mesos que he estat apartat per força em van anar molt bé per agafar distància i perspectiva de la política i, en aquests moments, estic cent per cent dedicat a la meva feina, que m’apassiona” afegeix Solé.

L’exconseller d’Exteriors no és ni de bon tros l’únic que, un cop plenament recuperats els seus drets polítics, ha optat, però, per deixar la política de banda. Els exconsellers Carles Mundó, Quim Forn o Josep Rull són altres exemples de tants de represaliats que han fet una opció vital similar, cosa que no equival a dir, però, que el camí hagi estat planer ja que, mentre han estat inhabilitats, no han pogut tenir vinculació de tipus laboral contractual amb l’administració. Joana Ortega ho va poder tastar en pròpia pell, després que la fiscalia l’acusés de trencament de condemna quan el maig del 2019 va decidir un càrrec com a assessora del Departament d’Empresa, quan encara li faltaven cinc mesos per liquidar de la inhabilitació que tenia pendent per la causa del 9-N. En el dia d’avui, però, Ortega és dels comptats casos de represaliats que han decidit reprendre la carrera política, ja que va ser escollida regidora a l’Ajuntament de Barcelona. Un altre cas és el d’Anna Simó, apartada durant quatre mesos arran d’una de les causes incoades contra l’antiga mesa del Parlament i que, un cop rescabalada, ocupa un càrrec de primer nivell com és el de consellera. Ambdues, però, són una excepció.

Des del 2017 hi ha hagut la tendència, molts cops transformada en obstinació, d’explicar i interpretar la repressió cap a l’independentisme com un tot gairebé únic i homogeni, quan la realitat és que les casuístiques han estat sovint molt diverses i, per tant, no sempre equiparables al cent per cent. I en el cas específic de les sentències en què hi ha hagut una inhabilitació pel mig, ha passat si fa o no fa el mateix. Un exemple paradigmàtic d’això és el del que va ser diputat de la CUP Pau Juvillà, que també es va veure forçosament apartat del càrrec i, igual que en el cas del president Torra, amb l’anomalia sobrevinguda que qui va decidir va ser un organisme administratiu com és la Junta Electoral Central. En el seu cas, el pecat va ser negar-se a retirar uns llaços grocs del seu despatx a l’ajuntament de Lleida –una seu oficial– en període electoral, i durant els anys del procés, l’acusació de desobediència va ser recurrent per als electes en el punt de mira. La qüestió és que, malgrat que se li va retirar l’escó el febrer del 2022 i el càstig en el seu cas era per sis mesos, en el dia d’avui Juvillà no té clar si es podria presentar a unes eleccions. “La sentència no és ferma i, per tant, no queda clar ni de bon tros si estic fora o dins o on soc”, comenta, en to sorneguer, alhora que, tant temps després, encara es fa creus que se’l condemnés “per no treure uns llaços”. “Quan ho expliques a gent de fora, es posen les mans del cap”, diu. A l’hora de valorar quin efecte han tingut totes aquestes inhabilitacions que s’han anat succeint, l’exdiputat cupaire sosté que han actuat “com una mena de repressió que en podríem dir de baixa intensitat, si ho compares amb la cruesa que implica la presó o l’exili, que ha acabant afectant, i molt, gent molt vàlida”. Ara bé, i dit tot això, Juvillà també remarca que l’independentisme ha de tenir la capacitat de poder trampejar les envestides que puguin rebre els seus rostres visibles “perquè també hi ha la militància de base, que és tant o més important”.