L’últim homenatge a Porcioles

De baixada no es veu. Només si el vianant puja pel carrer de la Poesia i alça la vista, a la cantonada amb Àngel Marquès, al barri de Montbau de Barcelona, podrà observar el que segurament és l’últim homenatge a l’alcalde franquista Josep Maria de Porcioles que perviu a la ciutat. Es tracta d’una estela monolítica camuflada amb el color terrós de les totxanes d’un edifici d’habitatges, col·locada per la institució educativa Subolesco el 24 de setembre de 1964 en agraïment al batlle. “Jardín de infancia Porcioles, en homenaje al excelentísimo señor alcalde”, diu la pedra, amb el símbol de l’escola. Ni el centre educatiu ni el jardí que utilitzava com a pati ja no existeixen. Actualment, allà on hi havia el jardí hi ha un supermercat.

L’Imma, propietària i veïna d’un dels pisos, no recorda que hi hagi hagut mai cap moviment per retirar l’homenatge, que no consta al Cens de Simbologia Franquista de la Generalitat, ni tampoc que hagi estat objecte de cap acte vandàlic. Senzillament ha passat desapercebut durant dècades per a la majoria dels mortals. Hi ha ajudat que durant molts anys va estar semiamagat per una espècie de porxo fins que van remodelar l’edifici per construir-hi un ascensor. Aleshores va quedar totalment al descobert. “La gent no mira cap amunt, porta els gossos al tros de gespa del davant, però no aixeca la vista. Jo soc del 1945 del segle passat i aquí van acabar les obres de l’edifici l’any 1962. Jo era molt joveneta quan vam venir”, rememora la veïna via intèrfon. “Això que hi ha a baix del Porcioles és una cosa que jo ni l’entenc, tampoc –confessa–, però crec que retirar-ho, en clau d’escala, no es planteja.”

Assabentada per aquest diari, la Comissió de la Dignitat reclama la retirada d’aquesta estela de pedra col·locada en honor del batlle de l’època franquista. “Porcioles va ser un alcalde no democràtic perquè va ser designat per Franco, va col·laborar amb el règim i el monument ha de ser retirat independentment de si va fer coses bones per a la ciutat”, resol el portaveu de l’entitat, l’historiador Josep Cruanyes.

El president de l’Associació de Veïns de Montbau, Narcís Serrats, recorda amb vaguetat algun intent prepandèmic per part de memorialistes del districte d’Horta-Guinardó per fer retirar la pedra, “però no es van trobar amb el suport del barri”. “De debat com a tal, no se’n va establir, en cap consell de barri se n’ha parlat. Jo crec que, si se’n parlés, es retiraria”, observa. Serrats assegura que l’estela es podria haver tret perfectament quan van remodelar l’edifici per posar-hi l’ascensor “i ningú hauria dit res”. “Els veïns de Montbau veuen Porcioles com la persona que en el franquisme va tenir l’obertura mental d’enviar tres arquitectes joves a Holanda i Alemanya per construir un barri que no tenia res a veure amb les idees arquitectòniques de Barcelona. Venim d’aquí, ens agradi o no, però crec que, si haguéssim de debatre-ho, es retiraria, encara que els veïns del barri no estiguin incòmodes amb aquesta placa”, pondera.

El govern municipal afirma que recentment va tenir coneixement de l’existència d’aquest homenatge a Porcioles, per part d’un ciutadà que va participar en un consell de barri, i que des del moment en què en va ser coneixedor es va passar la consulta als serveis jurídics de l’Ajuntament, que estan estudiant quines mesures es poden prendre.

L’empremta de l’alcalde de Barcelona que més temps ha ocupat el càrrec (del 1957 al 1973) és visible en la mateixa trama urbana i en els edificis de la ciutat, però el seu nom només apareix explícitament a Montbau. A la Comissió de la Dignitat no li consta cap altre monument dedicat a ell a Barcelona, per bé que es considera que el batlle a què fa referència el Mirador de l’Alcalde, a Montjuïc, és el mateix durant el mandat del qual es va remodelar aquella zona de la muntanya. La part subterrània de l’avinguda de Carles III –ronda del Mig–, una altra obra magna seva, ja no es coneix tampoc com a avinguda Porcioles.

“Si ja no existeix ni el jardí d’infants ni el col·legi, em sembla absurd mantenir la placa, no té sentit”, reflexiona l’historiador Josep Lluís Martín i Berbois, autor de Josep Maria de Porcioles. Biografia d’una vida singular (Editorial Base, 2021). “Ara, treure-ho tot s’ha de mirar bé, perquè, si no, al final semblarà que el franquisme no ha existit. No parlo de mantenir una àguila franquista o el monument de Tortosa, però hem de mirar què mantenim i què no, o si fem un museu del franquisme, perquè al final no hi haurà res i banalitzarem el període”, defensa Martín i Berbois, que és partidari de senyalitzar i contextualitzar segons quins vestigis. El doctor en història contemporània i tècnic del Memorial Democràtic subratlla el perfil polièdric de la figura de l’alcalde: “Pensa que Pasqual Maragall sempre el va elogiar. Maragall entra el 1966 a l’Ajuntament de Porcioles.” Martín i Berbois constata que el batlle tenia fil directe amb Franco i passava per damunt dels governadors civils. “L’any 1960, quan estàs entrant al Palau de la Música, pegant a la gent i posant Jordi Pujol a la presó, Porcioles aconsegueix el dret civil català. Era franquista i es va carregar Barcelona, això ja ho sabem, però també va fer coses bones, com impulsar la Fundació Miró i donar una empenta important al Museu Picasso”, continua.

El 1989 Joan Brossa va voler-li dedicar a la Mina l’escultura d’escarni Record d’un malson –que es pot veure al Museu d’Història de la Immigració de Sant Adrià de Besòs–, però no van deixar posar-la a l’espai públic. L’antihomenatge va ser vetat, l’homenatge encara lluu.