Europa central
Alemanya es mobilitza contra els ultres
Els plans per expulsar milions d’estrangers han desfermat protestes mai vistes contra la dreta radical
Des de l’àmbit polític es debat sobre la prohibició o l’ofegament financer del seu braç parlamentari
L’aparició de nous partits obre un panorama de fragmentació política i un final de l’aïllament de l’AfD
L’extrema dreta té escons al Bundestag, als municipis i en catorze de les setze cambres regionals del país
“Ens hem resignat que es nodreixin del vot dels descontents. I no hauríem de tolerar-ho. Cal respondre políticament al vot de protesta, donar-hi la resposta que se’ns reclama”, afirma Daniel Günther, de la Unió Cristianodemòcrata (CDU) i primer ministre al land de Schleswig-Holstein, fronterer amb Dinamarca. El seu estat federat, juntament amb la ciutat estat de Bremen, és l’únic del país on Alternativa per a Alemanya (AfD) no té escons a la cambra regional. Simpatitza amb la idea d’il·legalitzar aquest partit, segon en intenció de vot a escala nacional i amb possibilitats d’esdevenir primer en les eleccions regionals que se celebraran el setembre vinent a l’est del país. “No podem tolerar aquest vot de protesta. Hem de despertar del que està passant”, continua Günther, en declaracions al setmanari Die Zeit.
Günther, com el conjunt de les forces democràtiques, celebra les protestes que aquests dies han tret al carrer centenars de milers de persones arreu d’Alemanya. Més d’un milió, segons els convocants. O uns 900.000, segons les xifres d’Interior. Són “defensors de la democràcia i de la nostra república”, ha dit el president del país, el socialdemòcrata Frank-Walter Steinmeier. El detonant va ser la reunió secreta destapada per un mitjà poc conegut per al ciutadà corrent dedicat al periodisme d’investigació –Correctiv–. Es va saber arran del seu treball que ultradretans, neonazis i “identitaris” havien abordat a Potsdam, ciutat veïna de Berlín, l’expulsió de dos milions de ciutadans estrangers o d’origen estranger, fins i tot els qui haguessin adoptat la nacionalitat alemanya. Val a dir que a Alemanya, amb 83 milions d’habitants, un 10% de la població és estrangera i una de cada quatre persones té arrels no alemanyes. Era un atac a la convivència, va recordar Steinmeier. Als qui van sortir al carrer no els va caldre l’advertiment del president, de la coalició d’Olaf Scholz (socialdemòcrates, verds i liberals), del bloc conservador ni de L’Esquerra. Va ser un esclat del “Nie wieder” (“mai més”), que se sol a referir al nazisme, barrejat amb la consigna més actual de “FCK-AFD”, o “Fuck AfD”, les més vistes en les manifestacions.
Günther, que governa amb Els Verds com a socis, figura entre els que consideren que s’hauria d’intentar desactivar un partit que, molt abans d’aquestes revelacions sobre la reunió de Potsdam, ja se sabia que persegueix objectius anticonstitucionals. Dins l’AfD, en treuen el màxim rendiment electoral radicals com el líder de Turíngia (est), Björn Höcke. Aquest líder regional ha aconseguit arraconar els anomenats “moderats” del partit, té el suport del neonazisme extraparlamentari i aspira a ser el guanyador de les regionals al seu land.
Un procés de prohibició és una arma complexa que pot trigar anys i que només pot resoldre el Tribunal Constitucional (TC). En tota la història de la República Federal d’Alemanya (RFA), només van prosperar dues il·legalitzacions de partits –el comunista i l’hereu polític del nazisme, als anys cinquanta–. Hi va haver dues iniciatives per prohibir el neonazi Partit Nacional Democràtic (NPD) entre el 2013 i el 2017. La primera la va rebutjar el TC perquè incloïa testimonis d’infiltrats policials, i la segona, perquè es va considerar que el partit no tenia capacitat per destruir l’ordre constitucional. Tenia 6.000 militants i cap escó. Res a veure, doncs, amb la fortalesa de l’AfD, que el 2017 va esdevenir el primer partit –i fins ara, l’únic– del seu espectre amb representació al Bundestag (Parlament federal).
Intentar prohibir l’AfD fins i tot podria ser contraproduent, perquè el partit podria jugar la carta del victimisme. Però entre la classe política es parla d’escanyar-la financerament. El partit ja acumula moltes sancions per irregularitats en donatius, però continua alimentant-se de finançament públic gràcies als seus escons al Bundestag, els que té en catorze de les setze cambres regionals o als municipis.
El parer de Günther, però, no és compartit per altres líders regionals de la CDU, especialment a l’est. En aquesta meitat del país ha crescut el corrent intern dels que aposten pel “diàleg” amb l’AfD. El vessant més radical del grup és el representat per la Unió de Valors. El seu líder és l’excap dels serveis secrets Hans-Georg Maassen, a qui el 2018, sota el darrer govern de la conservadora Angela Merkel, es va destituir enmig de successius escàndols per “simpaties” amb l’AfD. La CDU ha intentat expulsar-lo. Però també això és més complicat del que sembla en un país on qualsevol procés es pot allargar fins a l’infinit.
La CDU i la seva agermanada Unió Socialcristiana de Baviera (CSU) han advertit que s’exclourà del partit els seguidors de la Unió de Valors –uns 4.000 membres–. Això no arronsa Maassen, que sosté la teoria d’una conspiració per suplantar la població blanca i que ha decidit fundar el seu propi partit. Seria un aliat hipotètic per a l’AfD. I també un nou factor de fragmentació política, després de l’aparició d’una escissió de L’Esquerra liderada per Sahra Wagenknecht. El nou partit esquerrà és un enemic polític de l’AfD. Però en política migratòria la seva posició no és tan diferent: expulsions massives dels immigrants irregulars i retallades als refugiats. El 2024 serà un any determinant per definir el nou panorama polític alemany, enmig de l’afebliment de la coalició de Scholz, sota mínims en intenció de vot.