Finlàndia busca la millor defensa

Entre les bones pràctiques de la democràcia finlandesa hi ha el fet que la mateixa nit electoral i un cop han desfilat pels platós de totes les televisions del país, públiques i privades, els líders s’acosten als representants dels mitjans estrangers per respondre les seves preguntes en anglès. “L’elecció comença ara. Els finlandesos tenim un concepte de la democràcia del qual estic molt orgullós i és que les decisions importants per al país no es prenen pensant en qüestions partidistes. No es tracta d’elegir entre dreta o esquerra”, explicava diumenge Alexander Stubb, el candidat del partit conservador Kokoomus i el més votat en la primera volta de les eleccions presidencials, amb un 27,2%.

“Els finlandesos han votat pensant en qüestions de gran rellevància, com és el nostre paper com a membres de l’OTAN”, deia al seu costat Pekka Haavisto, dels Verds –tot i que formalment es presentava com a independent– i segon a les urnes, amb un 25,8%. Són els dos candidats a la presidència que passen a la segona volta, que tindrà lloc l’11 de febrer.

Que Stubb digui que la campanya tot just comença no és una qüestió de retòrica entre dos candidats molt igualats. El seu partit és la força dominant. No només hi pertany el cap del govern, Petteri Orpo, que l’abril de l’any passat va desbancar la seva antecessora, la socialdemòcrata Sanna Marin. També n’és l’encara president, Sauli Niinistö, que deixarà el càrrec després de dotze anys. Stubb va ser primer ministre, tot i que per un període curt –del 2014 al 2015–, i també ha estat titular d’Afers Estrangers. Però feia set anys que estava apartat de la política nacional i del procés que va precipitar un gir històric, com va ser deixar enrere la neutralitat militar per demanar l’ingrés a l’OTAN.

A Haavisto, amb més de trenta anys en la política, els seus compatriotes el veuen com el candidat directament implicat en el procés d’incorporació a l’Aliança Atlàntica, ja que va ser el cap de la diplomàcia del govern de Marin. L’única persona que coneix millor que ell la situació és el mateix Niinistö: a diferència del cas suec, que el 2022 també va demanar en paral·lel a Finlàndia l’ingrés i també sota l’impacte de la invasió d’Ucraïna, la política exterior i de defensa és competència directa del president. La consensua amb el govern de torn. Però exerceix aquestes competències, ara fonamentals en un país que, com Finlàndia, va fer aquest pas de manera accelerada. Suècia encara té pendent de completar el procés, mentre que Finlàndia en va esdevenir membre el 2023. Amb això, l’extrem est de l’OTAN es va desplaçar a aquest país d’uns 5,5 milions d’habitants i 1.340 quilòmetres de frontera compartida amb Rússia. De la fluïdesa en les comunicacions amb el poderós veí rus va passar a representar, als ulls dels Kremlin, l’enemic.

Finlàndia és un país que presumia ja abans de l’ingrés de tenir l’exèrcit més modern i ben preparat de la regió. Des del novembre passat té la frontera tancada en tots els punts. Hèlsinki acusa Moscou d’empènyer cap al seu territori milers de refugiats de Síria, l’Afganistan i altres països de l’Orient Mitjà, amb propòsits desestabilitzadors.

“La decisió final és entre dos polítics molt preparats. En cap cas quedarem a mans d’un polític sense la competència necessària”, comentava la nit electoral Anniina Luotonen, analista de la radiotelevisió pública Yle. Va quedar eliminada la ultradreta, representada en aquestes eleccions per qui va ser líder dels Veritables Finlandesos i ara ocupa la presidència del Parlament, Jussi Halla-aho. Va haver de conformar-se amb un 19% i el tercer lloc.

Curiosament, la desfilada dels líders per les televisions nacionals i mitjans internacionals no era només dels dos polítics que passen a la segona volta entre el total de nou candidats, sinó que incloïa l’ultradretà. “A la recta final es van disparar els sondejos a favor de Halla-aho. Semblava que podia quedar finalista. Si hagués estat així, la cursa ja estaria decidida a favor de Stubb o de Haavisto, que tindria el suport de la resta dels partits i una majoria clara dels ciutadans”, diu Luotonen. Pocs confiarien la direcció de la política exterior i el càrrec del cap suprem de l’exèrcit, que a Finlàndia exerceix el president, a un representant de la ultradreta.

Stubb no té assegurada la victòria i a Haavisto potser el perjudicarà, a més del fet de pertànyer a un partit minoritari com els Verds, la seva homosexualitat. Finlàndia representa una societat oberta, però també hi ha molt d’electorat que no acaba de veure clar que el seu president vagi a votar amb el seu marit, un perruquer equatorià arrelat de fa anys a Hèlsinki. Haavisto és un polític molt proper, que no defuig tampoc la premsa “del cor”.

Un altre factor desfavorable per a Stubb són les vagues convocades l’1 de febrer, que poden paralitzar el transport aeri i afectar altres sectors essencials. Amb l’arribada al poder de la coalició entre conservadors i ultradreta va precipitar-se la línia de l’austeritat, després d’anys de fort endeutament practicat pel govern de Marin. Finlàndia no és un país acostumat a les protestes a l’estil francès. A més de la preocupació per la defensa, hi ha un nou malestar social. És molt semblant al que es viu a la resta de la Unió Europea, que, com Finlàndia, també ha vist créixer l’espectre ultradretà entre el seu electorat.