orient mitjà
La guerra final contra Gaza
L’ofensiva més violenta de la història moderna vol resoldre per la via de les armes un conflicte de 75 anys
La divisió entre els que aixecarien l’ocupació a canvi de la pau i els que volen mantenir-la fractura Israel des del 1967
La despossessió i el desplaçament forçat a Gaza superen les xifres dels fets que van donar pas a l’estat jueu
La banalitat del mal avança en l’extinció de la Franja de Gaza. Sobre el paper, si més no, va pel camí d’aconseguir-ho. L’ofensiva israeliana s’esforça a esborrar la identitat palestina d’aquest territori i ha fet miques la seva història escrita. El bombardeig contra l’Arxiu Central de Gaza, contra centres acadèmics i contra temples religiosos fa desaparèixer els orígens de la població gaziana. Després de 120 dies, la massacre contra el petit tros de costa mediterrània continua. Ara, amb l’amenaça que l’extinció de la societat palestina vagi més enllà de la petjada cultural.
L’ofensiva més intensa de la història moderna pretén avançar per la via de les armes cap a la resolució d’un conflicte que la diplomàcia no ha sabut o no ha volgut resoldre en 75 anys de tensió. El naixement de l’estat d’Israel després dels horrors de l’holocaust havia d’oferir un refugi als jueus del món, que havien estat migrant de manera massiva cap al territori des del 1918. Però la despossessió que va suposar per a bona part de la població palestina l’establiment d’Israel sobre la Palestina històrica provoca des d’aleshores una espiral de violència que cap tractat de pau ha pogut aturar.
Els Acords de Camp David, primer, i els Acords d’Oslo, després, semblaven trobar una sortida cap a la convivència entre israelians i palestins a finals del segle XX. Però va ser un miratge. Les morts i els atemptats s’han anat succeint a cada banda del mur mentre les autoritats israelianes instauraven un sistema d’apartheid als territoris ocupats que allunya les perspectives de pau.
Ara, el conflicte es podria trobar davant la disjuntiva definitiva. La massacre llançada per Hamàs el 7 d’octubre i l’ofensiva venjativa que Israel sosté fins avui podrien provocar nous esforços globals cap a la resolució política, però també podrien segellar l’abandonament als fets consumats en un context d’impunitat que esgota els sistemes internacionals que havien de construir un món millor després de la Segona Guerra Mundial.
La barbàrie d’aquests dies a Gaza no demostra el convenciment dels seus perpetradors. Embriagats per l’exaltació, soldats hebreus desplegats a l’enclavament retransmeten en directe l’ensorrament de barris sencers. Ho fan a poca distància d’hospitals que ells mateixos mantenen assetjats, on el personal mèdic palestí es veu obligat a amputar infants ferits sense anestèsia. Sovint, la tendra edat dels uniformats israelians i la confusió sobre els motius dels actes despietats que els manen dur a terme els acaben passant factura.
La setmana passada, un soldat israelià de 25 anys va matar a trets el seu amic en un apartament a Tel-Aviv. El reservista estava diagnosticat amb trastorn per estrès posttraumàtic després d’haver tornat de la Franja. Setmanes abans, un altre soldat retornat havia obert foc contra els seus companys d’unitat en despertar-se d’un malson. Però res d’això és nou. Els testimonis de ciutadans israelians que reconeixen penedir-se dels abusos infligits sobre civils indefensos són tan antics com ho és l’ocupació israeliana dels territoris palestins, ininterrompuda des del l1967.
L’establiment d’Israel el 1948 després de la partició que l’ONU va fer del territori no va impedir hostilitats posteriors. La guerra que una coalició d’exèrcits àrabs va lliurar contra Israel el 1967 va acabar amb la noció que els veïns del nou estat hebreu l’esborrarien del mapa. La victòria de les tropes israelianes va estendre el seu domini a la part palestina de Jerusalem, a Cisjordània, a Gaza, als alts del Golan i al Sinaí egipci.
A Israel, la presa dels nous territoris ocupats suposava per a certa perspectiva nacionalista un alliberament que permetia l’extensió dels assentaments sobre terres que consideren part del Gran Israel. D’altres creien que era un èxit enverinat. Amos Oz, intel·lectual israelià nascut a Jerusalem, ho escrivia tres mesos després d’aquella guerra primaveral: “Ara estem condemnats a governar gent que no vol ser governada per nosaltres”, escrivia al diari Davar, associat al Partit Laborista: “Tinc por de les llavors que sembrarem en un futur proper als cors de la població ocupada, però tinc encara més por de les llavors que es plantaran al cor dels ocupants.” Aquesta pugna, entre els que voldrien aixecar l’ocupació a canvi de la pau i els que voldrien mantenir la colonització en nom d’un projecte messiànic, continua fracturant Israel avui. Però els segons són els que van guanyant la partida.
Una nació sense sostre. La pràctica totalitat de la població de la Franja de Gaza –uns 2.300.000 habitants, l’equivalent als habitants sumats de Barcelona, l’Hospitalet, Sabadell i Terrassa– ha hagut de fugir de casa seva entre bombardejos indiscriminats. La despossessió i el desplaçament superen les xifres de la Nakba (‘catàstrofe’, per als palestins) que va donar pas a la creació d’Israel. La llar de la majoria d’ells ja no existeix. El seu futur, si és que en tenen cap al territori, implica tornar allà on abans hi tenien el seu món i plantar tendes de campanya enmig del no-res.
Abans, hauran de sobreviure a la inanició. El càstig col·lectiu dissenyat pel govern de guerra israelià combina la misèria a la intempèrie amb la fam, la set i la propagació de malalties. La meitat de la població de la Franja està en risc de morir de fam i l’acumulació de centenars de milers de persones desplaçades en indrets que no estan preparats per acollir-les les condemna al desastre epidemiològic. Ho diu Margaret Harris, portaveu de l’OMS: “A aquest pas, acabarem veient més morts a causa de la crisi de salut pública que a causa dels bombardejos.”
El gros dels dirigents israelians volen anar més enllà. Benjamin Netanyahu s’hi juga mantenir-se al poder. El primer ministre ha advertit que ni tan sols la justícia internacional l’aturarà. Però no està sol. “Estem lluitant aquesta guerra en nom de l’univers sencer”, diu el president Isaac Herzog, que molts consideraven moderat. “Llançar aquesta ofensiva és essencial per a la història de la humanitat.”
La suposada guerra d’Israel contra Hamàs no es limita a Gaza i desferma el temor a tota la Palestina històrica. El trauma provocat per la invasió del 7 d’octubre, que va suposar el pitjor dia de la història d’Israel, amb gairebé 1.200 persones assassinades, duu el govern israelià a repartir armes entre els israelians jueus. Ho fa a les ciutats israelianes on hi ha presència de palestins, així com als assentaments il·legals de Cisjordània on habiten els colons.
L’atenció que acapara Gaza permet a l’exèrcit israelià incrementar la seva activitat a Cisjordània. Durant els darrers 120 dies, no n’hi ha hagut un de sol sense invasions contra municipis i camps de refugiats ubicats en aquest territori. Israel els ha convertit en petites franges de Gaza. L’assetjament de poblacions senceres i les incursions militars que destrossen el paisatge urbà recorden la realitat de la Franja. “Les ambulàncies estan sent un objectiu militar tant a Gaza com aquí”, protesta la coordinadora de MSF al camp de refugiats de Jenín, Irene Huertas.
Des de l’octubre, aquestes operacions militars han provocat la mort de més de 300 palestins. Són víctimes en nom de la lluita israeliana contra grups armats palestins establerts a Cisjordània, que asseguren defensar la població de les mans de l’ocupació. Entre el foc encreuat hi ha centenars de milers de palestins instal·lats en el terror.
Khaled, del camp de Jenín, lluita per contenir les llàgrimes a casa seva. Desenes de soldats israelians hi han estat hores abans i n’han destrossat l’interior. No hi ha ni un sol armari dret. La família afirma que és el cinquè cop que els fan el mateix. “Ens intenten retratar com terroristes”, diu espantat el seu fill Ahmad, de dotze anys: “Saben que no som dolents. Però busquen coses per utilitzar-les contra nosaltres i posar menors a la presó.”
Aquest territori ocupat, coincideixen observadors israelians i palestins, està en risc de convertir-se en un polvorí. “Des que obrim els ulls en aquest món, ells ja són aquí”, diu Salwa Abughali, resident de Jenín. Com a palestina, admet, no sap si sentir orgull o tristor. Afirma que tots els infants del camp responen el mateix: “Quan siguin grans volen ser combatents o màrtirs.” Un segle després, l’espiral de la violència continua.