LLENGUA
El català, en emergència
Les darreres enquestes constaten el descens de l’ús social de la llengua, sobretot entre els més joves
Entitats i experts alerten de la mala salut de l’idioma, que també baixa a Barcelona i l’arc metropolità
Veuen vital la consciència lingüística i que no es canviï al castellà segons les circumstàncies
Assegurava la reconeguda lingüista Carme Junyent, desapareguda el setembre passat, que el català està “en perill d’extinció”. “Una cosa que comparteixen totes les llengües amenaçades és que ningú no és conscient que ho estan fins que ja no hi ha res a fer”, també afirmava en una entrevista a El Punt Avui arran de la publicació del seu llibre El futur del català depèn de tu (La Campana). “El català presenta tots els símptomes propis de les llengües en perill d’extinció. Estem en una situació difícil, però no irreversible, i crec que ens en podem sortir, però cal que ens hi posem ara”, alertava Junyent.
La mala salut de la llengua catalana la corroboren les dades. I els estudis. N’és un l’enquesta d’usos lingüístics que s’elabora des del govern cada cinc anys. La secretaria de Política Lingüística del Departament de Cultura i l’Institut d’Estadística de Catalunya van començar el setembre del 2023 el treball de camp amb l’objectiu d’obtenir informació sobre la realitat lingüística de la societat catalana. Les darreres xifres són de la del 2018. I revelen que el castellà és la llengua habitual per al 48,6% de la població, mentre que el català ho és per a una mica més d’un terç, el 36,1%, una xifra deu punts per sota de la del 2003, quan era del 46%. Un 7,4% les utilitza totes dues i un 7,9%, d’altres.
Un treball més recent és l’InformeCAT 2023, una anàlisi que fa anualment la Plataforma per la Llengua en què es recullen una cinquantena d’indicadors de fonts oficials i d’estudis que publica la mateixa entitat. En la dotzena edició, s’indica que més d’11 milions de persones a l’Estat espanyol saben parlar català, segons l’Instituto Nacional de Estadística (INE). Una enquesta del mateix INE constata que a Catalunya, el País Valencià i les illes Balears el 95% de la població assegura que parla bé el castellà, davant del 65,1% que diu que parla bé el català. A Catalunya, aquest darrer percentatge puja fins al 75%. I, malgrat el coneixement i les competències, l’ús social del català se situa en el 32% de parlants habituals en global als Països Catalans.
“Mai a la història hi havia hagut tanta gent capaç de parlar català”, destaca el president de la Plataforma per la Llengua, Òscar Escuder, que subratlla la paradoxa que, tot i això, “tenim una llengua amenaçada des del punt de vista de la protecció legal i la consciència dels mateixos parlants”. Escuder comparteix el diagnòstic de Junyent quant al futur de la llengua catalana. “No estem en una situació de mort imminent, però estem malalts, i a la malaltia s’hi ha de posar tractament i solució”, resumeix. “El passat ja no el podem canviar, el que hauríem de canviar és el futur. Els governs hi haurien de fer més i els ciutadans, també”, considera.
Ja fa uns anys que la Plataforma per la Llengua ha encunyat l’expressió emergència lingüística per referir-se a la situació del català, a la qual, segons Escuder, s’hi arriba per un “cúmul de circumstàncies”. Escuder fa referència al llibre El castellà a la Catalunya contemporània: història d’una bilingüització, de Francesc Bernat, Carles de Rosselló i Mireia Galindo, que respon a la pregunta “des de quan els catalans sabem parlar castellà i per què?”, a partir de les històries de vida d’una seixantena de persones catalanoparlants de més de 90 anys. Francesc Bernat, professor agregat del Departament de Filologia i Lingüística General de la Universitat de Barcelona i coautor de l’obra, explica que, amb “la Guerra Civil i el franquisme, es produeix el gran canvi”, ja que “abans a Catalunya hi havia una societat amb el català com a llengua predominant a tot arreu”. La dictadura no només imposa el castellà, sinó que s’encarrega que tothom el sàpiga i “introdueix la por de parlar català en públic”, detalla Bernat. I hi afegeix que aquest procés s’ajunta “amb el canvi demogràfic, ja que a Catalunya arriba un milió de persones fugint de la misèria del franquisme. Troben catalanoparlants que saben parlar castellà i amaguen la seva llengua tant com poden”. L’evolució de tot plegat provoca que “el català, que mai havia estat una llengua minoritzada en territori propi, passi a ser-ho a partir dels anys seixanta”.
El professor de psicobiologia de la Universitat de València i impulsor de Tallers per la Llengua, Ferran Suay, coincideix que “les llengües sempre s’imposen manu militari i, després, quan la imposició s’ha convertit en hàbit entre els ocupats, ja no cal mantenir la pressió militar sobre l’ús de la llengua i ja es pot delegar en altres coses, fonamentalment la força de l’hàbit. I això és el que ens ha passat en tots els territoris catalanoparlants”.
Repassar els fets dels últims seixanta anys seria inabastable, però, situats en els últims, una certa laxitud dels governs amb la immersió lingüística, l’aparició d’opcions polítiques i entitats contràries a la immersió i, per descomptat, la sentència que imposa un 25% de castellà a l’escola explicarien, en part, la situació actual. Tot plegat, unit a una evident “davallada en la consciència lingüística”, en paraules d’Escuder.
Els experts subratllen el contrasentit que des de determinades formacions, entre les quals figuren Ciutadans i el PP –i ara també la ultradretana Vox– i els seus entorns, es difongui el relat que el català és una llengua que s’imposa i que altres partits “el comprin”. “És fer passar el botxí per víctima: ens han imposat el castellà a hòsties i ara ens acusen d’imposar la nostra llengua a la nostra terra”, denuncia Suay.
Un 25,1% entre els joves
Baixa l’ús social del català i disminueix, sobretot, entre les generacions més joves. Un descens que també detecten els sondejos, com l’enquesta a la joventut de Catalunya, una estadística oficial de la Generalitat centrada en les condicions de vida de les persones joves. En la darrera edició, del 2022, el sondeig constatava que l’ús habitual del català entre els joves de 15 a 34 anys ha davallat quinze punts percentuals en els últims quinze anys. En concret, s’ha passat del 43,1% el 2007 al 25,1% el 2022, onze punts per sota de la mitjana general. L’informe està elaborat per l’Observatori Català de la Joventut del Departament de Drets Socials en col·laboració amb diferents universitats catalanes, que explicaven els resultats per l’increment del nombre de joves que parlen habitualment en castellà, que en el mateix període analitzat ha passat del 39,4% al 44,5%, sis punts més en quinze anys. Una altra dada que ajuda a situar la minva és que cada cop hi ha més nois que, tot i parlar català a casa seva, quan socialitzen ho fan en llengua castellana, un 14,1%. A la inversa, que es passi al català, només es dona en un 9,8% dels casos. La llengua catalana, segons es detecta en l’enquesta, es reserva majoritàriament a l’institut, a la universitat i a la feina. Mentre que el castellà és predominant en l’entorn personal: amb la parella, amb els fills i amb els amics.
“Si l’ús del català està en un terç però baixa a un quart entre els joves, això és un símptoma del que els lingüistes anomenem procés de substitució lingüística, que cada generació va parlant menys la llengua que la generació anterior”, alerta Bernat. El professor agregat del Departament de Filologia i Lingüística General de la Universitat de Barcelona veu aquest descens com una “barreja de molts factors”, entre els quals, que en determinats entorns en què els catalanoparlants són una minoria “els nanos no volen que els assenyalin i es passen al castellà”. Alerta: “Comencem a tenir mostres de nanos catalanoparlants que parlen entre ells en castellà perquè no volen ser diferents.”
Per Suay, la percepció és una causa fonamental. “Encara que et transmetin una llengua a casa –en el cas del català, es manté prou bé la transmissió familiar–, si te la transmeten com una llengua subordinada no és atractiva”, analitza el professor de psicobiologia de la Universitat de València, i detalla: “Si de seguida que ve algú pel carrer i et parla en castellà li contestes en castellà, aquesta subordinació és percebuda pels joves.” A aquests factors, el president de la Plataforma per la Llengua, hi afegeix: “El jovent surt de l’escola, de l’institut o de la universitat i es troba que pràcticament tot el lleure és en castellà; en català, l’has d’anar a buscar”, lamenta Escuder, que parla d’un “entorn fortament castellanitzat”. Tant el govern català com aquesta i altres entitats treballen perquè la llengua vagi penetrant en àmbits juvenils com, per exemple, el dels videojocs. Els indicadors, però, són els que són. Un recent estudi de la Plataforma per la Llengua i el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya constata que el català recula als caus i als esplais. Si els infants parlen en un 73% en català quan ho fan amb els monitors, quan interactuen entre ells aquest percentatge baixa 20 punts, fins al 54%.
El mínim històric a Barcelona
Per territoris, segons les dades recollides en l’InformeCAT 2023, el Ripollès és la comarca amb un percentatge més elevat d’habitants que s’identifiquen únicament amb el català (95,2%), seguida del Montsià (89,3%) i del Baix Ebre (85,5%). A l’altre cantó, però, es troben el Baix Llobregat (29,3%), el Vallès Occidental (30,5%) i el Barcelonès (33%), tres comarques pertanyents a l’arc metropolità, el cinturó més pròxim a la capital catalana i l’àrea amb més població de Catalunya, amb uns 5,5 milions d’habitants.
De fet, si es posa el focus en Barcelona, també s’activen els senyals d’alerta. L’enquesta de serveis municipals de l’Ajuntament del 2023 confirmava que el català recula com a llengua d’ús social a la capital. En l’últim sondeig, se situava en el mínim històric des del 1988. El 37% dels barcelonins tenen com a llengua pròpia el català (un percentatge que havia arribat al 52% a principis dels noranta), en contraposició amb el 56% que tenen el castellà. El català l’entenen un 94%, el parlen un 75% i l’escriuen un 62% dels barcelonins. Uns percentatges que, aplicats al castellà, ascendeixen fins al 100% en els dos primers casos i fins al 99% pel que fa a l’escriptura.
La dinàmica general de caiguda de l’ús entre els joves també es compleix a Barcelona. El sondeig de joventut del consistori barceloní del 2020 assenyalava que tan sols el 28,4% dels joves residents a la capital catalana tenen com a primera llengua el català, davant del 62,1% que tenen el castellà. Per districtes, Nou Barris presenta el percentatge més baix, amb un 5,1%, seguit de Ciutat Vella, amb un 15,9%. A l’altre cantó, es troben Gràcia (43,5%) i Sarrià-Sant Gervasi (44,9%). Cap dels districtes de la capital catalana arriba al 50% en l’ús del català.
Consciència lingüística
Els experts coincideixen que revertir l’actual situació és una tasca complexa i, més enllà de les polítiques públiques que veuen vitals, les necessàries campanyes i la tasca fonamental de les entitats, apel·len a la consciència lingüística. “Si pogués triar una sola cosa i que passés, seria que els catalanoparlants no canviéssim de llengua”, assegura Escuder, convençut que es provocaria un efecte en cadena i que “hi hauria més gent de l’aprendria, més gent que la veuria com a necessària... i alhora faria que els polítics se sentissin més pressionats per fer el que cal”. Des de la Plataforma per la Llengua reivindiquen gestos quotidians com parlar en català sigui quina sigui la llengua de l’interlocutor, triar aquelles opcions que disposen de la llengua catalana en productes i serveis, i demanar-la en aquells serveis o establiments on no estigui disponible, entre d’altres.
“L’ús és l’única variable que fa que una llengua es mantingui o desaparegui”, insisteix Suay, que carrega contra l’hàbit habitual de la “submissió lingüística”, definida com “la conducta d’adreçar-se en castellà a qualsevol que se t’adreça en castellà, i fins i tot per defecte quan no saps quina llengua parla.”
“S’ha invertit molt a cultivar la idea que per ser educat cal parlar en castellà”, lamenta el professor de la Universitat de València. Molt conscient del fort component psicològic, des de Tallers per la Llengua impulsa formacions d’assertivitat lingüística per aprendre a mantenir-se en català amb comoditat. Treballen des del punt de vista de “què poden fer els parlants, els que no tenim poder polític i els que en tenen”. En el cas dels polítics, pensa que “haurien de donar exemple i usar sistemàticament el català sense avergonyir-se i sense col·locar-se en un rol subsidiari del castellà, que és el que passa quan un fa una declaració i després la tradueix al castellà. Està comunicant als quatre vents que el català és completament prescindible”. “Els hàbits lingüístics són flexibles”, remarca Suay, que veu fonamental que els parlants facin evident “que la nostra llengua és necessària”.
“Que la situació no és bona és claríssim”, sosté Bernat, que és del parer que “mantenint la llengua no n’hi ha prou, han de canviar més coses”. El professor de la Universitat de Barcelona assegura que és imprescindible “un debat ideològic” i una acció molt més decidida des de les administracions, per descomptat, amb la immersió. “L’única esperança és la societat civil”, creu Bernat, que elogia la tasca d’entitats com la Plataforma per la Llengua pel català, a la qual se n’afegeixen d’altres com Òmnium Cultural.
Des de la Plataforma per la Llengua es posa l’exemple d’Andorra, que, amb polítiques decidides però “moderades”, ha aconseguit millorar els indicadors en els últims anys. Amb el Pacte Nacional per la Llengua, impulsat per la Generalitat en procés, Escuder advoca per “un acord polític” ampli que “impliqui tota societat, l’escola i tothom”. Perquè, en definitiva, “l’únic que volem és ser ciutadans normals i tenir els drets lingüístics normals que tenen ciutadans en societats com la nostra amb comunitats lingüístiques de mides semblants o més petites”.
La batalla a Europa
El reconeixement del català a la Unió Europea va ser un dels acords entre Junts i el PSOE perquè els de Jordi Turull donessin suport a la socialista Francina Armengol com a presidenta del Congrés i s’engegués la maquinària per acabar donant a Pedro Sánchez la presidència del govern espanyol. L’oficialitat de la llengua a les institucions comunitàries és una vella reivindicació dels partits catalanistes, però mai s’havia anat tan lluny com en el moment actual. L’executiu estatal va registrar la petició al Consell de la Unió Europea a l’agost a través de l’aleshores ministre d’Afers Exteriors en funcions, José Manuel Albares. Des d’aleshores, però, i després d’algunes anades i vingudes, la reclamació s’ha encallat. La qüestió, que s’havia d’abordar en el Consell d’Assumptes Generals aquest dimarts, va caure a principis de mes de l’ordre del dia i es va ajornar sine die.
La presidència belga –que va prendre el relleu d’Espanya– està esperant una proposta alternativa sobre l’oficialitat que sigui “compatible amb els tractats”. En aquest sentit, demana que la proposta espanyola vagi acompanyada d’una anàlisi d’impacte administratiu, jurídic i financer i assenyala que “encara trigarà temps a publicar-se”. Durant la presidència espanyola del Consell, el govern estatal va incloure la qüestió del català en quatre debats durant el semestre europeu. Malgrat els avenços que es van fer –Albares va presentar una proposta adaptada i la Comissió Europea va presentar un informe preliminar sobre costos–, cap dels debats entre els 27 va concloure amb una votació final. La petició espanyola topa amb el recel d’alguns estats, com Letònia, Lituània i Suècia, pel possible efecte crida sobre altres llengües. El president de Lituània, Gitanas Nauseda, ho expressava així en una entrevista a El Mundo: “El català a la UE obriria més peticions: per què no el samogitià?”, amb referència a la llengua parlada a Samogítia, a l’oest de Lituània.
Des de Catalunya, govern i entitats per la llengua, com la Plataforma per la Llengua i Òmnium Cultural, treballen pel català a Europa, promovent aquestes últimes campanyes i accions per reclamar-lo. “Reivindiquem el català com a llengua pròpia i d’ús de milions de ciutadans europeus, també en l’àmbit acadèmic, empresarial i del treball”, defensava el president d’Òmnium, Xavier Antich, en un acte amb les principals universitats catalanes, sindicats i organitzacions empresarials i econòmiques. L’oficialitat de la llengua, segons explica el president de la Plataforma per la Llengua, Òscar Escuder, és important perquè “el fet de no ser oficial a la Unió Europea dificulta l’ús del català en territori propi, perquè hi ha infinitat de legislació europea que obliga a fer determinades coses en llengües pròpies de la UE”. Escuder és optimista, malgrat les dificultats. “No sabem com de lluny estem d’aconseguir que el català sigui oficial, però sí que sabem que mai hi havíem estat tan a prop”, sosté, tot i alertar: “És responsabilitat de l’Estat espanyol assolir-ho.”
