SUSO DE TORO
ESCRIPTOR I PERIODISTA GALLEC
“El nacionalisme gallec ha perdut la por de governar”
“Pontón rebutja emmirallar-se en bascos i catalans i defensa adequar-se a la realitat del país que és, no del que voldríem que fos”
“L’època Feijóo ha estat de pèrdua absoluta. Ha destrossat Galícia. És un cínic que, en un país democràtic, s’inhabilitaria”
El PSOE necessita Galícia per treure poder territorial al PP i, alhora, debilitar el lideratge de Feijóo Els líders actuals han après molt del qüestionament existencial patit pel BNG amb el 15-M
Amb la crisi dels pèl·lets, el PP ha actuat igual que amb el ‘Prestige’: amagant el problema i mentint
Acaba de publicar un llibre sobre la biografia d’Ana Pontón, la candidata del Bloc Nacionalista Gallec (BNG) a la presidència de la Xunta, i es presenta per a aquest partit en el penúltim lloc de les llistes de la Corunya. Suso de Toro, escriptor, periodista i assagista, analitza per a aquest diari el transfons de les eleccions de diumenge vinent a Galícia.
Es parla molt de les eleccions gallegues com a primer gran test electoral per a Pedro Sánchez després de la investidura. Però Galícia què es juga en aquests comicis?
Efectivament, Galícia té una dinàmica política pròpia. Això pot ser que no es percebi des de fora perquè tot el que fa referència a Galícia és desconegut.I les lectures que se’n fan des de Madrid no es corresponen amb les dinàmiques polítiques, ni tan sols amb els moviments electorals.
Per què ho diu?
El PSOE, que s’autoqualifica de partit d’estat, ha abdicat històricament de les seves responsabilitats a Galícia, és a dir, de gestionar la Xunta i, en conseqüència, la vida política i social gallega. Sí que hi va haver una excepció amb Pérez-Touriño, coincidint a Madrid amb la presidència del govern i la direcció del partit de Rodríguez Zapatero. En aquell moment, és veritat que el PSOE va plantejar una batalla política seriosa per desplaçar el PP de la Xunta i va aconseguir arribar-hi amb un govern de coalició amb el BNG. Però el PSOE mai no ha arribat a tenir entitat pròpia a Galícia i, per tant, mai no hi ha fet política pròpia de país.
Però ara això ha canviat.
Ara, per les seves pròpies necessitats, a Sánchez li cal plantar cara aquí. El PSOE ha perdut molt poder territorial arreu de l’Estat i depèn, a tots els efectes, de les aliances amb els nacionalistes catalans i bascos i necessitaria treure una part de poder territorial al PP. I, en aquest sentit, Galícia seria un trofeu molt cobejat políticament, d’un valor simbòlic important perquè, a més, debilitaria molt la candidatura de Feijóo. I ha llançat un candidat d’última hora, Gómez Besteiro, a qui donarà suport amb tots els mitjans institucionals del govern.
I el PP?
Així com la posició del PSOE és ofensiva, la del PP és defensiva. Necessita retenir el govern de la Xunta amb una majoria absoluta, però el seu candidat, Alfonso Rueda, és fluix. El va posar en lloc seu Feijóo quan se’n va anar a Madrid, i no ha tingut temps de consolidar la seva imatge. Al seu favor té el PP a Galícia.
És el moment del BNG, doncs?
Del BNG hauríem de parlar de com ha arribat fins aquí. En aquests moments, Ana Pontón és més que una candidata: lidera l’organització d’una manera total, acceptada per tothom. És una veritable líder de la seva organització i, com a candidata, és la més ben valorada en les enquestes, més enllà del terreny del nacionalisme gallec.
El BNG puja en les enquestes d’intenció de vot.
Sí, mentre que el PP té una tendència de descens i el PSOE m’imagino que pujarà durant la campanya a mesura que s’hi impliqui el govern. Però, efectivament, Pontón, tot i no tenir pràcticament accés a les televisions, manté una bona posició i, en el moment que comenci la campanya, en aplicació de la llei electoral, li hauran de donar més terreny de joc.
Arribarà a la Xunta, el Bloc?
El BNG no farà el sorpasso al PSOE perquè ja el va fer fa anys i el manté actualment. La qüestió és que mantingui la distància i el PP perdi la majoria absoluta.
Però sí que és veritat que el BNG té possibilitats com mai abans.
Sí, absolutament. Ana Pontón és una novetat, jo diria que històrica, en el sentit que representa una nova generació dins del nacionalisme gallec i del mateix BNG que enllaça sense ruptures amb les generacions anteriors. El que hi ha és un salt generacional. És una generació que ha perdut la por que tenia històricament de governar. El nacionalisme gallec s’havia format com una força fonamentalment de caràcter moral. És a dir, era una objecció política, una objecció moral a la situació històrica de Galícia dins de l’Estat espanyol.
I ara?
Ara ens trobem, per primer cop, amb una generació de persones al voltant dels 40 anys, fonamentalment dones, amb una dirigent en concret que no només no té por de governar, sinó que explícitament diu que vol ser la primera presidenta nacionalista gallega a la Xunta. És una líder que, com el mateix BNG, es declara feminista i ve de l’esquerra però pretén governar d’una manera transversal. És a dir, pretén realment governar. I és una novetat, sens dubte. De fet, és amb molta diferència la candidata més apreciada pels joves. És la gran protagonista política del moment, mentre que la novetat política del moment és l’expectativa de si perdrà la majoria el PP i si ella serà la presidenta: una dona i una nacionalista gallega. Així és que hi ha una doble o triple novetat en ella.
I ha tingut un paper destacat en la reconciliació interna del partit també.
Aquest grup generacional ha après molt també de les ruptures, dels processos de qüestionament iniciats fa deu o dotze anys. Des del 15-M, el BNG ha viscut un qüestionament de la seva existència. Hi va haver un traspàs de simpaties amb un fort component generacional, però que va arribar a altres generacions que havien tingut com a referència el BNG i l’esquerra nacionalista gallega i que van dirigir les seves mirades cap a Madrid, cap a la Puerta del Sol. Aquest procés ha desaparegut pràcticament a Galícia, és marginal políticament i en el Parlament gallec ja ni existeix. Aleshores, aquesta generació del BNG ha après d’aquest sofriment, d’aquest qüestionament i ha creat una organització amb molta gent jove que s’hi ha acostat i,a més, amb uns comportaments interns democràtics molt oberts que, curiosament, són el contrari de l’esquerra nascuda del 15-M, esquerra o diguem-n’hi com vulguem.
Quina és la proposta del BNG quant a la defensa de la identitat nacional gallega?
Ana Pontón repeteix, una i altra vegada, una cosa que crec que és la clau de per què està avançant el BNG. I és no ser mimètics, com ha passat moltes vegades, o haver de mirar-se, en la situació política de Galícia i del mateix gallec, en els miralls bascos o catalans. Ella insisteix que cal tenir un camí propi, i crec que això és molt encertat. Com també rebutja explícitament la temptació d’imitar o seguir les referències dels moviments de l’esquerra o d’aquest espai que es va crear a partir del 15-M. És a dir, parteix de la idea d’assentar-se sobre bases pròpies en tot moment i adequar-se a la realitat del país que és i no del que voldríem que fos.
Quin és el discurs del BNG?
La seva proposta és deixar de fer discursos molts ideològics. El seu és un discurs constant de defensa d’interessos concrets, d’una agenda d’interessos propis gallecs i també, naturalment, del dret a existir nosaltres com a país.
Seria un enfocament pragmàtic de la gestió, doncs?
Sí, partint dels mateixos principis, però molt més pragmàtic, més adherit a les necessitats de la gent i utilitzant un llenguatge més proper. Cal tenir en compte que el fort caràcter ideològic que ha tingut sempre el nacionalisme gallec, i també el llenguatge, l’han mantingut, en cert sentit, allunyat de la gent.
Quina valoració fa dels tretze anys de gestió d’Alberto Núñez Feijóo al capdavant de la Xunta?
Han estat, bàsicament, una pèrdua en tots els sentits. No només de temps, en el sentit de no fer polítiques que fomentin el benestar, que defensin les nostres necessitats. Han estat, sobretot, una pèrdua de generacions. En aquesta època, ha augmentat enormement l’expulsió de joves cap a l’emigració. I han desaparegut les caixes d’estalvi. Hi ha hagut una operació de concentració en una única caixa, Abanca, que, al final, ha estat regalada a un financer veneçolà. És a dir, el capital estalviat per generacions de gallecs ha estat entregat de manera gratuïta a un capital estranger.
I amb relació a la llengua gallega?
Hi ha legislat en contra. Només s’hi ha atrevit ell. A més de, com deia, desincentivar tota mena de suport a les iniciatives econòmiques i socials pròpies. Ha estat una època de pèrdua absoluta. Ha deixat una Galícia destrossada. Només els mitjans de comunicació madrilenys han pogut comprar, durant un temps, la imatge d’un senyor que els interessava, fins i tot mitjans propers al PSOE.
Del PSOE?
Els interessava la figura de Feijóo per debilitar-ne d’altres que, en aquell moment, presidien el PP a Madrid. Llavors apareixia com una alternativa que els convenia inflar. Però Feijóo és un cínic absolut, una persona sense més convicció que prosperar ell. Només amb les seves connexions amb elements del narcotràfic, estaria inhabilitat en qualsevol país democràtic, on seria impensable aquesta biografia política. És una persona d’un cinisme absolut que avui pot dir això i demà el contrari. Menteix, sempre.
Em comentava abans la situació de minoritizació del gallec.
Tenim una situació de colonització lingüística, d’una banda, i de resistència, de l’altra. I on realment es juga el futur del gallec, en el nostre cas, és en la política. És a dir, l’única garantia perquè pugui sobreviure és un poder polític nacional gallec fort, i tot i així haurà d’enfrontar totes les dificultats derivades de no ser un estat. Una llengua sense estat està condemnada a desaparèixer. És així. En aquests moments, una recuperació i una identificació social més gran amb la llengua gallega vindria de la mà d’un govern dirigit pel BNG, sens dubte.
Quina incidència tindrà la crisi dels pèl·lets de plàstic en la campanya?
Des del principi, tenint la informació, la Xunta la va amagar. Van valorar que, en plena campanya, els era més útil amagar i deixar passar el tema. Van actuar igual que amb el Prestige, exactament igual. En lloc de gestionar el problema –causat per un fet aliè a l’administració–, el van amagar. I ara s’han vist atrapats enmig de tot això, en aquesta manera tan absolutament covarda i irresponsable.
També van tardar a demanar ajuda al govern central.
Les dues administracions ho van fer malament, perquè l’Estat, tenint la mateixa informació, tampoc va fer acte de presència ni va plantejar una acció política o de gestió durant força dies. El que passa és que l’administració que hi ha sobre el terreny, la Xunta de Galícia governada pel PP, a més de no fer el que havia de fer, va mentir. Quan es va fer evident el problema i va haver de respondre’n, va dir mentides. Una situació semblant a la del Prestige, tot i que, afortunadament, sembla que el dany no és tan gran.
Perfil
Escriptor i bon coneixedor de la causa nacional catalana
Anna BalcellsEscriptor i periodista, Suso de Toro (Santiago de Compostel·la, 1956) és un atent observador de l’actualitat política gallega i estatal. Ha publicat nombrosos articles i més d’una vintena de llibres de narrativa, teatre i assaig, alguns traduïts al català. A causa de les estretes relacions personals i professionals amb Catalunya, ha seguit molt de prop també el procés, sobre el qual va escriure ‘La lliçó catalana’ (Editorial Gregal, 2017). Des de la distància dels anys transcorreguts, De Toro reflexiona sobre la importància d’aquell moment històric: “A Catalunya, hi ha un malentès a l’hora d’interpretar tot el que ha passat. I el que ha passat és un fenomen polític i social únic a Europa. Hi ha hagut un moviment de base social que ha portat els seus polítics a defensar determinades posicions que inicialment no tenien. Ha estat la maduresa nacional de la societat catalana la que ha iniciat el procés. Va arribar un moment que una ciutadania va travessar una ratlla i es va fer nacionalment independent. El que passa és que la independència no era possible sobre las bases històriques, les bases del moment. És a dir, si les institucions europees no reconeixien una Catalunya independent, no era possible. I amb un Estat espanyol que no és democràtic, com s’ha vist, i que utilitza instruments totalitaris i una acció política totalitària, llavors la ciutadania sola no podia fer el salt. I això és el que ha passat. I tenim una ciutadania defraudada per la història. És trist dir-ho, però tot ha estat un malentès. Aquí es planteja un tema poètic –hi afegeix–, que és la realitat i el desig. Aquests famosos polítics catalans pragmàtics s’han comportat com a romàntics i idealistes.”
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.