Com parlem de la immigració?

Un país d’immigració

El debat es produeix en un escenari demogràfic complex. Catalunya ha tingut, en el darrer segle, onades migratòries prou importants, com la dels anys vint o seixanta del segle passat, que van incorporar mig milió i uns dos milions i mig de “nous catalans”, respectivament, i van provocar un debat social molt intens. Però la que s’ha produït a partir del canvi de mil·lenni, quan l’arribada anual ha estat de més de 100.000 persones, és radicalment diferent; no tant per la magnitud, sinó per la seva diversitat. Als anys vuitanta, la Generalitat va impulsar una campanya publicitària en què es remarcava que “som 6 milions”. En pocs anys, la xifra s’ha superat amb escreix, i avui, segons les dades de l’Institut d’Estadística, ja superem els 8 milions d’habitants, un 21% dels quals han nascut a l’estranger, un percentatge que s’enfila fins al 40% si ho acotem a les edats compreses entre els 24 i els 40 anys i que arriba al 35,8% en el cas dels menors de 18 anys que han nascut fora o són fills d’immigrants. Ricard Zapata-Barrero, professor de teoria política al Departament de Ciències Polítiques i Socials de la UPF, destaca que “no hi ha marxa enrere”. “El creixement de la població a Catalunya no es fa per via natural. Som un país d’immigració, la qual cosa vol dir que aquest és el factor bàsic de creixement. Cal tenir molt present aquesta realitat”, hi afegeix.

Aquests nous catalans s’han repartit per tot el territori i han canviat de dalt a baix la fesomia de moltes ciutats, barris i carrers, que presenten una varietat de races, llengües, religions i costums com no s’havia produït mai al nostre país. De fet, hi ha 36 municipis amb més d’un 25% de població estrangera, amb casos com Guissona, a la Segarra, on superen la meitat, amb el 53,1%; Castelló d’Empúries, al Baix Empordà, amb el 45,1%, i la Portella, al Segrià, amb el 40,1%. El mateix passa si ampliem el radi d’anàlisi. En aquest cas, hi ha comarques com ara la Segarra on el percentatge d’estrangers s’enfila fins al 28,1%, una proporció molt semblant a l’Alt Empordà (25,1%) i el Barcelonès (21,2%). Actualment, a Catalunya hi ha 180 nacionalitats, s’hi parlen més de 300 llengües i hi ha una representació de totes les religions. Una diversitat excepcional.

Les dades també assenyalen un increment de les desigualtats, que es manifesten en l’àmbit educatiu, social i laboral. Els “nous catalans” són la baula més feble del mercat laboral, amb un pes considerable en sectors com ara les tasques de la llar, l’hostaleria i els jornalers agraris. Blanca Garcés, investigadora del Cidob, considera que aquestes desigualtats i les dificultats de funcionament de l’anomenat “ascensor social” són “una bomba de rellotgeria, perquè generen competència i frustració”. “El principal problema és que tenim un mercat laboral dual, amb unes posicions molt precàries i d’altres que estan més altament qualificades. La persona que arriba sap que ve a esforçar-se, però quan els de la segona generació no se senten reconeguts com a membres de la comunitat, això genera frustració i conflicte”, diu. A tot això, s’hi afegeix la proliferació de discursos xenòfobs, que troben ressò en alguns mitjans de comunicació, a les xarxes socials i per part d’alguns partits. El tema de la immigració i les seves derivades (des dels fluxos migratoris i la convivència fins a la prohibició del burca) generen contradiccions ideològiques i també incomoditat entre partits.

Un “referent europeu”

Ricard Zapata-Barrero, que ha escrit diversos llibres sobre la immigració, explica que tot sovint rep consultes de partits polítics, i puntualitza que no són no tant per demanar-li què han de fer sinó què han de dir. Posa en relleu que els responsables públics “tenen molta més precaució pel que fa al que diuen que no pas a les propostes en si, i això passa perquè són conscients que el discurs és una política que té uns efectes sobre la societat i que construeix realitats”. En tot cas, destaca que “si ho comparem amb tot el que hi ha al voltant, a Catalunya el diagnòstic és positiu”. “La majoria dels partits, des del PSC fins a Junts, tenen molta cura amb el que diuen, excepte algun episodi més puntual”, indica.

La periodista Alba Sidera, amb un darrer llibre titulat Feixisme persistent (Saldonar, 2020), també remarca que “fins fa poc, el cas català ha estat un referent a escala europea respecte al debat públic sobre la immigració”. I destaca la coincidència temporal de l’auge de l’extrema dreta a Europa amb els anys del procés: “Malgrat els intents de vincular el moviment independentista amb la xenofòbia –i també, en part, com a reacció a aquestes acusacions–, a Catalunya es va potenciar el caràcter inclusiu i emancipador del moviment independentista. Moviments com ara Volem Acollir han estat una excepció en l’entorn europeu.” Tot i això, també observa que en els darrers anys “el clima polític ha canviat, i la decepció i el desengany amb la classe política són el caldo de cultiu ideal perquè proliferi l’antipolítica i el populisme d’extrema dreta xenòfob que ha pres força arreu. Encara és incipient, però el canvi comença a notar-se en el debat públic”. En aquest sentit, constata que “hi ha certa desorientació entre els polítics, que tenen por que l’extrema dreta els prengui vots”. Per la seva banda, Blanca Garcés, investigadora de l’àrea de migracions i coordinadora d’investigació del Cidob, reivindica que, en clau de discurs polític, “s’han fet moltes coses bé, començant pel Pacte Nacional per a la Immigració, que permet crear uns grans consensos que van ser determinants per marcar les línies generals i evitar que el tema es polititzés, especialment en els anys de crisi econòmica”. Un altre exemple que posa de manifest aquesta “bona praxi” són “els discursos polítics després dels atemptats del 17-A, que van ser especialment sensibles i rigorosos, sobretot si ho comparem amb els d’altres països europeus com ara França”. Garcés destaca especialment el paper que ha tingut el teixit associatiu, que “ha fet de xarxa d’acollida i d’inclusió, però que també ha contribuït a crear un discurs més inclusiu”. A més a més, creu que també ha estat essencial el fet de tenir una identitat i una llengua pròpies sense estat, un factor que comparteix Marco Aparicio Wilhelmi, doctor en dret públic per la UAB, que incorpora un nou argument: “No fem polítiques d’estat i això permet una certa preservació de continguts bàsics de la moral dels drets humans i l’acollida.” A la banda negativa, però, Blanca Garcés destaca casos en què les coses no s’han fet bé, com ara el 2011, amb la campanya de les eleccions municipals, quan “alguns partits, i no només Plataforma per Catalunya, van voler jugar la carta de la immigració com a arma electoral”. Garcés posa com a exemple casos com Lleida, en mans del PSC, on es va debatre sobre prohibir l’ús del vel integral en determinats espais públics, un debat “que era purament simbòlic, perquè en realitat els casos que hi havia eren totalment irrisoris”. També destaca la polèmica al voltant de l’empadronament, sobretot en municipis com Vic, aleshores governat per Convergència i Unió.

Margarida Bassols, professora emèrita de la Universitat Autònoma de Barcelona, amb un darrer llibre titulat El llenguatge dels polítics (Eumo Editorial, 2007), fa una dissecció del discurs dels polítics catalans i valora que “van amb peus de plom, de moment, ja que no volen prendre mal, i, quan algú posa la immigració sobre la taula, es posen nerviosos i l’ataquen”. Al marge d’aquesta valoració general, Bassols contrasta el discurs que donen els partits de dretes amb els d’esquerres. Els primers, segons Bassols, tenen “els missatges més nítids, perquè es basen en fets directes (l’observació del carrer, l’augment visible de la diversitat, les condicions laborals precàries, la situació de la llengua...)”. “L’esquerra, en canvi, se centra més en els valors com la solidaritat, la multiculturalitat, la cohesió... S’adrecen a públics diferents, és evident. El debat el dominen, ara com ara, els extrems; potser cal centrar-lo una mica”, hi afegeix. Tot i destacar aquesta cura dels polítics catalans a l’hora de parlar d’immigració, també assenyala que el debat encara és “incipient” i vaticina que “anirà a més, com passa a França, per exemple”. Sobre els aspectes positius i negatius, Bassols considera, en el primer cas, que “es fa bé no criminalitzant el col·lectiu de nouvinguts, tret d’algunes excepcions”. Però, d’altra banda, opina que es “mira cap a una altra banda” quan es posen damunt de la taula alguns debats incòmodes, com ara la prohibició del burca i el control de fronteres: “Es tracta d’un tema molt emocional i molt pelut, el dels nouvinguts. Però, si no debats sobre alguna cosa, deixes que d’altres se la facin seva. La gent hi conviu, amb la nova situació; no parlar-ne no dona eines d’anàlisi de la realitat canviant, i afavoreix brames i prejudicis. És bo que hi hagi discursos diversos, que ningú no monopolitzi un tema.” Bassols ens ofereix una anàlisi detallada del llenguatge utilitzat pels partits polítics en el tema de la immigració, tant pel que fa a les solucions com a algunes col·locacions intencionades. En el primer cas, explica que l’extrema dreta associa constantment “immigració i violència, immigració i delinqüència, immigració i atur, immigració i mendicitat, immigració i radicalisme islàmic o, fins i tot, terrorisme”, associacions vehiculades més pel discurs de dretes. “S’ha de vigilar molt amb les col·locacions, les carrega el dimoni”, diu.

Com se n’ha de parlar?

La investigadora del Cidob Blanca Garcés remarca que “és necessari parlar d’immigració, no fer-ho seria una irresponsabilitat”. Però com podem fer-ho sense prendre-hi mal? Com es pot parlar de temes que afecten la sensibilitat de determinats col·lectius i la cohesió social? Com podem rebatre les fake news i els discursos racistes? Zapata-Barrero remarca: “És un tema molt important i cal mesurar tot el que es diu. Estem en un procés de transformació molt potent i la nostra societat serà, tant sí com no, diversa. La idea d’una nació, un país, és del segle passat. Anem cap a un altre lloc. I els partits polítics han d’incorporar aquesta idea i pensar a llarg termini, molt més enllà dels cicles electorals.” I, sobretot, “fer-ho amb claredat, sense ambigüitats, tal com ho fan darrerament amb el canvi climàtic”. Marco Aparicio Wilhelmi, que actualment és coordinador del programa interuniversitari de doctorat en dret, economia i empresa a la UdG, emfasitza que abans que res els partits han de tenir clar “quina societat volen construir i com la volen construir”. “Aquest és el gran repte abans de començar a parlar. Si el qui i el com han de ser tan oberts i democràtics com sigui possible, això inclou preguntar-se per les condicions concretes per participar en aquest debat, sobretot les que es troben en situació d’especial vulnerabilitat”, hi afegeix. El problema bàsic, a parer seu, és assumir que “no es pot parlar veritablement dels reptes que planteja la immigració si no ho fem de les condicions de convivència i de garantia de les necessitats bàsiques per a tothom”. Blanca Garcés, per la seva banda, posa èmfasi en el quan, i, en aquest sentit, considera que és fonamental evitar els debats sobre la immigració durant les campanyes electorals, sobretot perquè, “cada vegada més, estan centrades en les pors i en les emocions més que no pas en els arguments i en les discussions de fons”. En comptes d’això, proposa fer debats “de manera serena i no partidista” amb la resta de forces polítiques, evitant que la immigració sigui un tema de competència electoral.

Precisament hi ha qui sosté que els partits no xenòfobs defugen parlar obertament d’aquests temes o, com a mínim, s’hi senten extremament incòmodes. La periodista Alba Sidera considera que l’acusació de no debatre obertament sobre alguns temes és “una acusació que fan els partits xenòfobs de tot el món i forma part de la seva estratègia; s’erigeixen en els portaveus dels «problemes reals de la gent», asseguren que diuen allò que els altres no s’atreveixen a dir. El que no diuen és que primer han atiat la por i la desconfiança entre la població per poder-se presentar com els solucionadors d’aquests problemes”. Per tal de fer front a aquesta estratègia, Sidera creu que “la resta de partits han de comunicar millor les seves posicions sense estar a la defensiva i tractar la immigració no com un tabú sinó com una realitat més que constitueix la societat. I, sobretot, no caure mai en l’error de comprar el marc de debat a l’extrema dreta. No es poden acceptar debats que qüestionin els drets humans, que deshumanitzin persones o criminalitzin col·lectius sencers”. Aquesta humanització també la reclama la professora emèrita de la Universitat de Barcelona Margarida Bassols, que troba necessari que s’insisteixi “en les persones i no en el fenomen. Cal fugir sempre de la deshumanització que suposa barrejar col·lectius o homogeneïtzar-los descaradament, també. Humanitzem al màxim!”.

Per la seva banda, Ricard Zapata-Barrero, que també és director del Grup d’Investigació Interdisciplinari sobre Immigració de la Universitat Pompeu Fabra, remarca que “l’opinió pública negativa no ho és tant sobre la immigració en si, sinó sobre la governança, el fet que els partits polítics no donin una imatge coherent. I a vegades llancen missatges barrejant raons i emocions”. I destaca la necessitat no només de “no fomentar les anomenades fake news, sinó de combatre-les directament amb dades”. En aquest sentit, apel·la a la responsabilitat dels partits polítics i destaca algunes iniciatives que s’estan impulsant des dels ajuntaments i la Generalitat en el sentit de combatre els rumors i els estereotips, tot i les dificultats que aquestes campanyes arribin a la ciutadania. Marco Aparicio Wilhelmi creu que estem en un bon moment per plantejar-nos “com volem ser com a societat diversa, i això implica posar el focus no en les amenaces que implica la immigració respecte a la llengua i la identitat catalanes, sinó en el repte que representa una societat diversa i plural”. A parer seu, això s’hauria de potenciar en dos àmbits concrets: d’una banda, a l’escola, on “fa massa temps que es mantenen els processos de segregació escolar”, i, de l’altra, en el “qüestionament del marc normatiu, que és profundament segregador i generador de diferències”.

La complexitat del món local

Si ens atenim al cas català, l’àmbit en què s’ha focalitzat més el debat sobre la immigració ha estat el local. Blanca Garcés, que és investigadora de l’àrea de migracions i coordinadora d’investigació del Cidob, creu que això es deu a dos factors: d’una banda, la precaució d’entrar en aquests temes a escala nacional, i, de l’altra, perquè “la immigració i els seus desafiaments es noten en primer lloc en el context local”. També destaca que a vegades això es deu a temes que no s’han resolt bé, com ara la segregació residencial, la desigualtat social, la integració escolar i la saturació dels serveis socials com a conseqüència de la desigualtat. A vegades, hi afegeix, el debat també es produeix “per temes més puntuals que no s’han gestionat bé, com ara l’emplaçament d’un centre d’acollida de menors no acompanyats”.

La filòloga Margarida Bassols constata que és en els municipis on el debat serà “més punyent i més realista perquè el receptor, el ciutadà, és ben a prop dels qui gestionen i, a més, veu i percep ben directament la realitat social que l’envolta. I això és un avantatge, crec. Allà la solució és, com diu algun alcalde, un debat serè i objectiu, insistint en els fets avalats per les dades, no en els sentiments de por (per la pèrdua d’identitat dins del multiculturalisme, per exemple) o de culpa (per exemple, pel colonialisme històric o el nivell de vida que hem practicat), que ja mou la dreta eficaçment. I enfocat en les solucions factibles (canvi de la llei d’estrangeria, equitat en les distribucions de les persones i els recursos, empadronament ràpid). Ja sé que els eslògans són molt més efectius i van directes a les vísceres, però cal anar als fets i les persones”. Considera que una bona solució pot ser explicar les causes de l’emigració: “Fixem-nos que la migració ucraïnesa va ser rebuda molt millor perquè n’enteníem les causes ben clarament, ens les havien ensenyat mitjançant imatges impactants (també per qüestió cultural, no ho nego). Sabem què passa al Senegal perquè en fugin els joves, per exemple?”

Per la seva banda, la periodista Alba Sidera considera que només hi ha una recepta per gestionar la diversitat i respondre als discursos xenòfobs des dels ajuntaments: “Governant bé, escoltant els veïns i les seves necessitats i preocupacions, millorant les condicions materials de tots els veïns, combatent les desigualtats i potenciant la convivència i el coneixement recíproc.” Ricard Zapata-Barrero destaca que hi ha un crit d’alarma des del món local perquè “els ajuntaments no tenen capacitat suficient per incorporar tota la nova població que arriba, sobretot després de la distribució que en fa el govern espanyol, sense planificar els efectes ni els recursos necessaris”. En general, destaca que “els ajuntaments tenen falta de recursos i de competències per fer tot allò que voldrien”. Zapata-Barrero sosté que estem en el “torn local” a escala europea, la qual cosa vol dir que “els ajuntaments comencen a proposar polítiques i discursos que moltes vegades entren en tensió amb les polítiques i els discursos que fan els estats. Aquests darrers volen controlar les fronteres i fan un discurs centrat en la seguretat, mentre que els ajuntaments fan un discurs més de solidaritat, d’acollida, de treball en xarxa i de cohesió social”. En tot cas, l’altra cara de la moneda són els casos com els de Ripoll, que fan servir “l’empadronament com si es tractés d’una política de fronteres”, hi afegeix.

La resposta al discurs xenòfob

Per la seva banda, Alba Sidera es mostra contundent: “El discurs xenòfob de l’extrema dreta es combat posant en evidència les seves contradiccions, mentides i manipulacions. Fent servir un llenguatge planer i proper, sense paternalisme ni condescendència. I donant espai i veu als col·lectius que l’extrema dreta criminalitza, perquè la societat pugui conèixer de primera mà una altra realitat de la immigració, allunyada del sensacionalisme i la demonització.” Blanca Garcés, en canvi, considera que “a vegades tendim a centrar-nos massa en aquesta extrema dreta, amb la qual cosa acabem actuant i reaccionant a remolc seu”. També considera que hi ha un perill per “la deriva de les forces més tradicionals, que acaben adoptant part del discurs de l’extrema dreta pensant que així la contrarestaran. I això és un error, tal com hem vist en llocs com ara els Països Baixos, on això acaba legitimant els seus discursos, amb la qual cosa l’extrema dreta acaba guanyant centralitat”. També hi afegeix l’error d’aquests partits més tradicionals, que durant temps “no han volgut entrar en determinades qüestions per por de ser malinterpretats o d’abordar qüestions sensibles, i això ha deixat desemparats certs malestars que eren reals. En aquest cas, els votants se senten abandonats i acaben fent el salt cap a l’extrema dreta”.

Marco Aparicio Wilhelmi, que és professor titular de Dret constitucional a la UdG, afirma que “la presència de partits xenòfobs en les institucions està portant els altres partits a situar el focus en els problemes que pot generar la immigració i no en les causes, els condicionants o la necessitat d’una garantia de drets i llibertats per a tothom”. I això, segons afirma, és caure en un “parany de l’extrema dreta”. Tot i això, també remarca que a vegades es volen eludir determinats debats, la qual cosa considera que és “un error, perquè al final aconsegueixes que l’extrema dreta se’ls faci seus”. El repte, segons puntualitza, és “situar aquests temes fora del terreny de joc que s’ha marcat. Si restringim, per exemple, el debat del burca al voltant de la desigualtat de la dona i de les cultures retrògrades, sempre ho tindrem malament, perquè mai serem tan radicals en el rebuig com ho serà l’extrema dret”. Hi afegeix que “quan es treu el debat del terreny de joc marcat pels discursos xenòfobs, és aleshores quan es pot parlar en profunditat de les condicions que tenen les persones que arriben”.