El tràgic compromís d’un esperit rebel

El maig del 68

El 1968, amb l’esclat del Maig Francès, tot va trontollar encara més. En Salvador es mostrava entusiasmat per les notícies que arribaven de París, i també per nous conceptes que van passar a engruixir el seu vocabulari: anarquia, consellisme, situacionisme... La seva identitat política va prendre, a partir d’aquest moment, un perfil clarament anarquista, allunyat tant del marxisme com també dels partits de l’oposició franquista. Aquell any també va deixar de treballar i es va matricular a la Facultat d’Econòmiques. A les seves cartes seguia reflectint el seu creixement personal, que discorria en paral·lel al compromís polític. En una de datada l’octubre del 1969, expressava el seu conflicte existencial una vegada “superada l’etapa sentimental pseudorevolucionària”: “Un, dedicar-me a la política, viure d’ella i per ella; l’altre és fer econòmiques, adquirir experiència, treballar i, en una paraula, integrar-me, amb una postura crítica, però deixar-me de punyetes i integrar-me.” La ruptura amb la seva parella va ajudar-lo a resoldre aquest dilema, o com a mínim va tancar la porta a una vida més conformista.

La irracionalitat de la mili

El 16 de setembre del 1970, en Salvador va haver de fer un parèntesi a la seva vida per incorporar-se al servei militar. Al seu diari va deixar anotat: “La impressió més forta és la primera vegada quan et vesteixes de soldat. Tens una sensació de mala llet i buit que es concreta en unes ganes folles de marxar [...]. Aquí la irracionalitat és a l’ordre del dia.” Abans d’anar a fer el servei militar ho va intentar tot per evitar-ho, fins i tot fer-se passar per epilèptic, però no se’n va sortir. L’experiència al campament de Palma de Mallorca va ser traumàtica. En una carta adreçada a una amiga relatava el comentari d’un tinent qualificant els reclutes i es referia a l’oficial com un “ens abstracte que divaga pel campament sense dret a la vida”. En Salvador ho explicava enfurismat, amb “unes ganes boges de tirar-li una pedra al mig dels morros”. La situació va canviar un xic a Eivissa, quan el van posar d’encarregat de la farmaciola al regiment d’infanteria Terol número 58. Allà feia “més de pare espiritual dels soldats que de practicant de metge”, tal com confessava a un amic. I també es felicitava per la sort d’aprendre “al costat de xavals que no tenen cultura però que són uns homes sensibles i honrats”. D’aquella experiència també en va treure el sobrenom d’El Metge i alguns coneixements que li resultarien molt útils temps després, durant els anys de clandestinitat.

El seu tarannà llibertari era totalment contrari a la disciplina militar, però l’experiència va representar un punt i a part en la seva vida, tal com confessava a una amiga poc abans de llicenciar-se: “Començo a sentir com mai unes ganes boges de viure i estic segur sense sentimentalisme barato que lo que faci d’ara endavant serà molt més conscient i amb més ganes.” El pas per la disciplina militar no va apaivagar les seves conviccions polítiques, tot i els dubtes que expressava en una carta al seu amic Jordi: “Si vols aixecar la veu perquè els obrers t’escoltin has de ser com ells: un obrer. I llavors t’escoltaran [...]. He sigut un crio fins ara i quan vaig descobrir que la vida no era només tindre una noia i un bon treball, vaig estirar més el braç que la màniga i d’aquí la meva por, o millor dit inseguretat, per prendre qualsevol responsabilitat política.”

Quan va tancar el seu parèntesi de la mili es va trobar una ciutat que bullia. Les mobilitzacions contra el consell de guerra de Burgos van esperonar l’oposició a la dictadura i van fer-li sentir la possibilitat de plantar cara al règim. També van esperonar les iniciatives unitàries. Al monestir de Montserrat, 287 intel·lectuals es van tancar durant tres dies per protestar contra el procés de Burgos. D’aquell acte va sortir l’Assemblea Permanent d’Intel·lectuals Catalans i un manifest en què es demanava l’amnistia política, llibertats democràtiques i el dret a l’autodeterminació. També es va convertir en un assaig per a la creació de l’Assemblea de Catalunya, la principal plataforma d’oposició al franquisme. El grup de Salvador Puig Antich, però, se’n va mantenir al marge. En una entrevista realitzada per Francesc Escribano, el principal ideòleg del grup, Santi Soler Amigó, recordava: “No volíem tenir tractes ni amb partits ni amb moviments. Teníem mania als socialistes, als comunistes, fins i tot als anarquistes, perquè tots ells eren grups organitzats. Tenien disciplina, militància, obediència... Nosaltres odiàvem tot això.”

En la vida personal, es va matricular a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona i va anar a viure amb la seva germana Imma en un pis de la Via Augusta. En la vida política, es mantenia inactiu, una actitud que justificava per la incoherència entre la vida que portava i les seves conviccions polítiques: “Si vols aixecar la veu perquè els obrers t’escoltin has de ser com ells: obrer. I llavors t’escoltaran. Però fer un ratet d’obrer i després anar a la universitat o al Drugstore i tindre la gran conversa teòrica, és jugar a fer de dona casada i de puta ramoneta al mateix temps”, explicava en una carta a un amic.

La lluita armada

Mentre ell es debatia en aquest dilema, els seus amics de l’institut van accelerar el seu compromís polític. A dins del grup, el dilema també es plantejava entre aquells que s’encarregaven de l’acció i els que tenien un perfil més teòric. En aquell moment, el grup no disposava de cap tipus d’infraestructura per iniciar la lluita armada. A principis del 1972 es van desplaçar a Tolosa per començar a familiaritzar-se amb les armes i els sistemes d’atracament. Amb els diners de les primeres accions van comprar armes, bona part de les quals les van obtenir a través dels contactes amb ETA. Va ser aleshores quan es van crear els Grups Autònoms de Combat del MIL. En Salvador, que encara era un mar de dubtes, no va participar en aquelles primeres accions. Se’n va anar a Suïssa, en teoria a travar un disc d’homenatge al Che Guevara.

Quan va tornar, es va incorporar de ple a les accions del grup. Primer van venir els atracaments, unes accions que anomenaven “expropiacions”. Després d’una primera acció a la Caixa d’Estalvis de Bellver de Cerdanya, que els va comportar un botí d’un milió de pessetes, Salvador Puig Antich es va incorporar de ple a la dinàmica del grup. L’èxit de les primeres accions els va permetre millorar l’armament, i també els va donar ales per a les futures accions. Una de les més sonades es va produir en una sucursal del Banc Central de Barcelona el 28 de novembre del 1972. En la crònica que va aparèixer l’endemà al Diario de Barcelona s’informava que cinc homes armats que anaven “sense cap tipus de disfressa convencional” i duien pistoles i un fusell Cetme, havien intimidat el personal del banc i s’havien endut una quantitat propera al milió de pessetes. Allò que no explicava la premsa és que l’atracament tenia unes motivacions polítiques i era el primer que feien conjuntament el MIL i l’OLLA. Aquests darrers es distingien, sobretot, perquè rebutjaven fer vida en la clandestinitat i després de cada acció retornaven a les seves ocupacions com si res hagués succeït.

En aquesta època, en Salvador va tenir molt poc contacte amb la família, que observada amb estranyesa algunes accions del seu fill o germà. En una emotiva carta que va escriure-li la seva mare, malalta de leucèmia, intentava saber què se n’havia fet del seu fill: “No descanso a les nits, perquè no puc deixar de pensar en tu i de dia tinc de dissimular per no amargar la vida als demés. No et demano res, fill, sinó saber de tu. Què fas, on vius, com estàs?” La carta va arribar a mans d’en Salvador, que va intentar mantenir contactes amb la família, ni que fossin febles i d’una manera molt esporàdica. No sabia si la policia espanyola li anava al darrere. La seva mare va morir pocs mesos després.

L’èxit de les primeres accions els va fer sentir gairebé invencibles. Malgrat tot, passaven la major part del temps en dos pisos que tenien a Barcelona. Però el 2 de març del 1973 tot va començar a capgirar-se. Aquell dia, en un atracament a una oficina del Banco Hispano Americano que hi havia al passeig de Fabra i Puig, se’ls va presentar una parella de paisà de la policia. La situació que es va produir va ser caòtica, amb un comptable del banc greument ferit, un intent infructuós d’aconseguir ostatges i un intercanvi de trets intens amb els dos policies. Van aconseguir escapar, però a partir d’aquell moment la policia els va seguir les passes i ells van tenir molt clar que no es tractava de cap joc. Aquella acció va permetre que la policia identifiqués un dels membres del MIL, en Jordi Solé Sugranyes, que havia llogat el Seat 124 de color groc que havien fet servir en l’atracament. Solé va ser identificat pels treballadors del banc. A partir d’aquella primera pista, la policia va anar estirant el fil fins a arribar a vincular-los amb altres atracaments i amb Oriol Solé, un dels fundadors del grup, que en aquell moment era a la presó a França. Va ser llavors que es va constituir una unitat anomenada Grup Especial per a la Desarticulació del MIL. Mentrestant, els membres del grup van intentar desaparèixer durant alguns dies. Els uns van marxar a Tolosa i els altres es van mantenir reclosos als pisos de Barcelona. Però la inactivitat va durar poc. Tres mesos després van tornar a l’activitat amb dos atracaments en pocs dies, un a una sucursal del Banc de Bilbao i un altre a una oficina de Banesto. Als dos, però, s’hi van presentar amb passamuntanyes.

La detenció

El 21 de juliol, en Salvador va quedar amb una amiga, la Montse, que li feia de bústia dels telegrames que rebia de Tolosa. Després va anar al bar Caspolino de la plaça de Gal·la Placídia, on havia quedat amb un company, en Xavier Garriga. Allà va cometre un error fatal. Es va deixar una bossa de mà on duia una pistola, documentació falsa i autèntica d’ell i de Josep Lluís Pons, noranta mil pessetes i uns telegrames que la Monte li acabava de donar. Quan es va adonar d’aquell error, en Salvador Puig Antich i en Xavier Garriga van buidar el pis, però amb les presses van deixar-hi documents i publicacions que van permetre a la policia arribar fins a la casa de la Montse. En tot cas, la pista més útil per implicar Salvador Puig Antich en l’atracament del banc de Fabra i Puig van trobar-la a l’àtic que els membres del MIL havien abandonat al carrer de Sales i Ferrer.

El fracàs del cop de Fabra i Puig va canviar l’ambient entre els membres de MIL, molt més tens i enrarit. I també va atiar les diferències entre els qui defensaven la via política i els que optaven per l’acció. Uns mesos més tard, les diferències es van dirimir en un “congrés” celebrat a Tolosa, en el qual van participar una dotzena escassa de membres. En el darrer número de la revista C.I.A. s’explicaven les raons per a l’autodissolució. En la darrera vinyeta d’un còmic que hi apareixia hi havia una frase lapidària: “Arribarà un moment en què la teoria i la pràctica es trobaran de debò...” Alguns membres, però, van decidir seguir amb la lluita armada i van reprendre els atracaments a bancs com un mitjà per endegar una campanya de bombes. “Octubre Rojo”, l’anomenaven. El fracàs d’un atracament a Bellver de Cerdanya (a la mateixa oficina que havien assaltat just un any abans) va provocar una onada de detencions.

La detenció d’un dels membres, en Santi Soler, va facilitar a la policia poder disposar d’un fil per seguir, i també d’un esquer. El lloc escollit va ser el bar Funicular, on Santi Soler esperava els seus companys prenent una Coca-cola i fumant una cigarreta. Al seu costat hi havia Francisco Anguas, un jove policia que el vigilava mentre dissimulava tot llegint un número de la revista Barrabás. Minuts després s’hi va presentar Salvador Puig Antich acompanyat d’en Xavier Garriga. Quan estaven a punt d’entrar al bar, tres inspectors els van envoltar. En Xavier Garriga no va oferir resistència, però en Salvador Puig Antich va empènyer un dels policies i va intentar fugir. Anguas se li va llançar al damunt i es va produir una baralla, a la qual va afegir-se un altre inspector.

La policia va intentar fer entrar els dos detinguts en una botiga per reduir-los del tot, però arran de la negativa del propietari van traslladar-los al portal que hi havia al costat. Va ser allà, en un moment de distracció, que Salvador va aconseguir agafar una segona pistola que portava, una Astra de 9 mil·límetres. A partir de llavors es va produir un intercanvi de trets sense aturador. Quan es va acabar el tiroteig, hi havia dos cossos ensangonats, el de Francisco Anguas i el de Salvador Puig Antich. El primer era mort. L’endemà, la majoria dels mitjans van reproduir la nota de la Jefatura Superior de Policía en què s’oferia la versió oficial dels fets: “Salvador Puig Antich (a), El Metge, va efectuar una sèrie de trets a boca de canó al sotsinspector de primera classe Francisco Anguas Barragán, iniciant-se un intens tiroteig amb la resta de funcionaris i caient, finalment, ferit, mentre que el Secretari (Xavier Garriga) intentava fugir.” Salvador va passar la seva primera setmana com a detingut a l’Hospital Clínic de Barcelona.