“El pa me’l guanyo al sector privat, no en la política”

Segurament, durant la campanya, el 2023, vam cometre un error: no explicar més per què vam marxar de Junts i què va passar durant la campanya de 2019. Vam voler mirar cap endavant. Però sí, ens hauríem d’haver explicat millor.

El 2019, quan faltava molt poc temps per a les eleccions, l’alcaldessa, Meritxell Budó, va decidir marxar a la Generalitat i aquí ens vam quedar amb una mà al davant i l’altra al darrere. Sabíem que feia mesos que negociava. El cas és, però, que quan va marxar ho teníem tot per fer, a falta de dos mesos per a les eleccions municipals de maig de 2019. No es va fer cap tipus de traspàs. Se li va obrir una opció, i no va fer ben fet el traspàs i vam quedar fotuts. Jo tenia la meva feina professional, tinguem-ho en compte. I recordem també que va ser un mandat en què les meves regidories van fer grans avenços. De fet, ella, Budó, els manté. Es va fer una gran tasca, però les formes com va marxar no eren les adequades. I no solament això, sinó que durant la campanya els dies previs a les eleccions, en lloc d’ajudar, va voler seguir manant, tot i que havia marxat.

M’hi va posar a mi perquè va creure que segurament era amb qui ho tindria més fàcil. Nosaltres vam decidir creure’ns tot això de fer un projecte transversal, més enllà dels partits. Era el que deia Junts en aquella època. Vam fer una coalició amb els de Solidaritat, vam intentar agafar gent fora de l’àmbit polític... Però va ser una campanya molt en clau nacional, tot i ser municipal.

Jo, amb una experiència curta i sense estar preparat, vaig fer el que vaig poder, en dos mesos, amb esbroncades constants d’ella i del seu entorn. Ella volia marxar i volia seguir fent la llista, i hi va haver un xoc. Tinc personalitat i considerava que si se’m posava en el número 1 era perquè ho havia de fer. Vam fer l’acte final connectant amb ella i Puigdemont a Waterloo. Però a ella tot li semblava poc. Vam haver de fer una llista amb equilibris, perquè si no hi hauria trencadissa. I cal dir també que m’enfrontava a una Esquerra Republicana en ascens, amb una candidata que portava dos anys i mig treballant-se la candidatura des de dins el govern municipal, perquè Budó els va posar dins i els va mantenir, tot i les tensions.

Es podia valorar que haver aconseguit sis regidors era surrealista, perquè si tu agafes un noi que porta tres anys de regidor, que no té experiència, i el poses d’alcalde, que la gent encara no l’acaba de conèixer, si li dimiteix el cap de campanya... El resultat va ser una proesa! Doncs va ser al contrari. Ens van posar a la picota, i van passar comptes amb tots aquells que li havien plantat cara. Vam anar a l’oposició i vam començar a tirar-nos els plats pel cap dins de Junts. Hi havia dues regidores pro Budó i quatre en contra: el company de SI, i dos companys més de Junts i jo. I el 80% de la llista. Va arribar un moment que vaig pensar: “El pa me’l guanyo al sector privat, no en la política, que faig per vocació.” Els tres de Junts vam trencar els carnets del partit i vam anar al grup de no adscrits. Aleshores vam ser traïdors, trànsfugues, males persones, el pitjor. Va ser un desgast enorme, injust. Era prou greu perquè algú del partit es preguntés què havia passat.

No ens ho van perdonar. Va ser el súmmum. Vam pensar que això no va de cadires ni de sous, i com que tots quatre –inclòs el regidor de SI– treballem al sector privat, hi havia d’haver un projecte que s’allunyés dels partits polítics, un projecte en positiu, que fos 100% municipalista, i d’aquí ve el nom, 100% la Garriga. Havíem d’anar fent projecte, d’anar teixint una nova fornada de votants, de gent empoderada, que deixi de creure en l’hegemonia dels vividors per creure en els gestors. Vam començar a treballar tres anys abans de les eleccions, el 2020.

Amb ERC la relació personal ha estat bona, però la relació política va ser molt reduïda. Al final, ens van donar regidories molt poc notòries. I hi ha la implantació de la recollida de residus porta a porta, amb la qual nosaltres no estàvem d’acord. Es va fer un any abans de les eleccions. Més que la barreja de no adscrits amb 100% la Garriga va provocar confusió. En acabat, el fet de formar part del govern d’ERC va provocar desgast, perquè va cometre errors que no s’haurien d’haver permès. Que Meritxell Budó tornés no ens va agafar per sorpresa.

És inequívoc: va guanyar. Si s’entra a valorar, hi juguen molts factors. Per exemple, que hi va haver una participació molt, molt baixa, més baixa del que podíem imaginar. I si has sabut fer que els teus vagin a votar... En el nostre cas, 100% la Garriga, vam fer una campanya molt contra rellotge, perquè per presentar-nos vam haver d’aportar signatures. En vam recollir 1.100, una a una, amb DNI per davant i per darrere. Les sensacions que teníem eren molt bones. El nostre projecte no es va presentar en negatiu, ens vam estimar més no fer una campanya agressiva. Tot i que a mi em van tallar el cap dels cartells i em pintaven “nazi”.

Vam fer una llista de poble, amb gent reconeguda i potent, amb un programa ferm. Per això tenim tres regidors. Ara ens estem rearmant, reorganitzant. No estic pensant a tornar-me a presentar, però tinc 36 anys i no he perdut credibilitat. El projecte 100% és un projecte a mitjà o llarg termini. Mereixíem un resultat encara millor, no va poder ser. Tenim múscul, però!