El restaurador de l’orgull rus ferit
Putin s’ha fixat la missió de tornar a Rússia l’estatus de superpotència perdut amb la implosió de l’URSS
A la presidència des del 2000, obtindrà un nou mandat de sis anys en les eleccions del cap de setmana
Silenciada la dissidència i amb una alta popularitat, ha lligat el seu destí al desenllaç de la guerra a Ucraïna
Eliminat del tauler Aleksei Navalni, el prominent opositor rus mort el 16 de febrer en una colònia penitenciària de l’Àrtic, i amb el camí esbrossat del més mínim entrebanc cap a una victòria electoral absoluta,Vladímir Putin s’assegurarà diumenge un nou mandat presidencial, el cinquè des que es va instal·lar al Kremlin –gairebé per sorpresa– l’últim dia del segle XX.
Putin ha superat el rècord de permanència en el poder que ostentava Stalin i ambiciona convertir- se ara en el president vitalici de la Federació Russa, fins que l’edat li ho permeti. Sense ningú que li faci ombra i amb índexs de popularitat elevats, l’amenaça sembla que, de moment, només pugui venir de fora i, concretament, del desenllaç de l’“operació especial” llançada fa dos anys contra Ucraïna, a l’èxit de la qual ha lligat el destí del seu règim.
La guerra s’ha cobrat milers de víctimes entre la població civil ucraïnesa i ha enviat onades de xoc d’abast global. És un capítol més del torcebraç que ha lliurat amb Washington –ha coincidit fins ara amb cinc presidents dels EUA, des de Clinton fins a Biden– i els aliats europeus per impedir l’expansió de l’OTAN cap a les seves fronteres i restablir el principi de les esferes d’influència a l’est del continent.
Menystingudes les seves línies vermelles –considerava violat el compromís del 1991 que l’Aliança no s’ampliaria cap a l’est i exigia recuperar un cinturó de seguretat, desmilitaritzat i neutral, en el perímetre rus–, l’inquilí del Kremlin va respondre enviant els tancs a Ucraïna el 24 de febrer del 2022, apel·lant als referents de la Gran Guerra patriòtica contra el nazisme per mobilitzar l’opinió russa a favor de la seva última aventura.
Les desavinences amb Ucraïna s’arrossegaven ja des del 2004, quan la Revolució Taronja ucraïnesa va posar proa cap a l’oest i, deu anys més tard, cristal·litzava en la Revolució del Maidan i la caiguda del govern prorús de Ianukóvitx. Ara, la invasió i l’enfrontament directe han portat el conflicte a una nova dimensió, a la militarització d’Europa –la bandera de la històricament neutral Suècia ja oneja a l’OTAN– i al retorn de l’amenaça nuclear.
Putin, que al seu dia va qualificar la dissolució de l’URSS, el 1991, com “la més gran catàstrofe geopolítica del segle XX”, s’ha atribuït la missió històrica de restaurar l’orgull ferit de Rússia, la unitat i la grandesa perdudes amb aquella implosió. Va posar ordre al caos instaurat per Ieltsin, el seu predecessor i promotor de la transició salvatge cap al capitalisme, i va aturar el perill de desestabilització i de desintegració que amenaçava Rússia aquells anys. Va aconseguir un cert creixement econòmic mentre implantava un estat autoritari –dominat per una elit corrupta enriquida amb els ingressos de l’exportació de gas i petroli– que controlava l’opinió interna mitjançant la implacable repressió de la dissidència.
Tornar a la Rússia postsoviètica el seu estatus de gran potència ha estat una obsessió pel Kremlin i la clau de volta de la seva política exterior. Com també mantenir la influència sobre els territoris que un dia van formar part de la Unió Soviètica i ara volen pel seu compte. Així, va caure Txetxènia, amb les seves ambicions independentistes, esclafada de manera brutal per les tropes russes, que van intervenir també a Geòrgia (2008) i Ucraïna (2014) invocant l’ajuda a les comunitats russòfones oprimides pels poders locals.
L’enfrontament amb l’OTAN arran d’Ucraïna ha empès Putin a mirar cap a l’Orient i reforçar la seva aliança amb la Xina de Xi Jinping, amb qui lidera els esforços per a un redisseny de l’ordre global que superi el marc instaurat després de la Segona Guerra Mundial i consolidi una escena multipolar.
El seu objectiu ha estat perpetuar-se en el poder, primer aplicant una fórmula per esquivar la prohibició legal d’encadenar més de dos mandats seguits –la famosa alternança amb Medvédev en els papers de president i de primer ministre– i, després, promulgant directament una reforma constitucional que li podria assegurar la permanència al Kremlin fins al 2036. Això no vol dir que Putin no hagi hagut d’afrontar el descontentament del carrer. Les protestes van esclatar a Rússia arran de les denúncies de frau en les eleccions a la Duma (Parlament) el desembre del 2011, i van reaparèixer el 2018 amb la polèmica reforma de les pensions. Per primer cop, el president veia com es rebaixava el seu elevat índex de suport popular.
És clar que el Kremlin no ha tingut manies a l’hora de reprimir la dissidència. L’historial d’opositors eliminats és llarga. Aleksei Navalni, de qui Putin es negava a pronunciar el nom en públic, és l’últim de la macabra llista. Va morir mentre complia una condemna de 19 anys a Sibèria i després d’haver sobreviscut a un intent d’enverinament amb un agent químic. Mig any abans, moria en un misteriós accident d’avió Ievgueni Prigojin, cap dels mercenaris de Wagner, que va passar d’aliat del Kremlin a desafiar el comandament militar rus a Ucraïna. I abans encara, el 2015, Borís Nemtsov, exviceprimer ministre rus i opositor, abatut a trets en un pont prop del Kremlin. I l’exespia Litvinenko, enverinat amb poloni-210 a la tassa del te en un hotel de Londres, on residia. I un mes abans, d’aquell 2006, Anna Politkóvskaia, destacada periodista que havia investigat els abusos i les violacions dels drets humans a Txetxènia, i que va ser trobada morta a trets a l’edifici de casa seva...
Mantenir-se al cim de la piràmide, preservar la verticalitat del poder eliminant competidors potencials i conjurant l’amenaça d’una “revolució de colors” com les que van propiciar canvis de règim a l’espai postsoviètic, ha estat l’obsessió de l’inquilí del Kremlin. Persistir a dalt de tot per mantenir una Rússia forta, unida i poderosa al món.
Una ambició de tsar per a un home nascut el 1952 a Leningrad, l’actual Sant Petersburg, que va ser oficial del KGB a Dresden, a l’antiga Alemanya de l’Est, abans d’iniciar la seva carrera política, primer com a vicealcalde de la seva ciutat natal (1994) i, posteriorment, director de l’FSB –hereu del KBG–, primer ministre amb Ieltsin i, finalment, president. Putin està divorciat, té dues filles i té nets.