“Difícilment hi haurà una llei electoral catalana”

Primer de tot cal dir que no es tracta d’una llei qualsevol, sinó de les més importants de qualsevol sistema polític. Podríem dir que el sistema electoral és una màquina que tradueix el nombre de vots en nombre d’escons. És la llei que marca les regles del joc i els partits no volen jugar amb les mateixes normes. És una de les lleis que més interessen i preocupen els partits polítics. Per això és tan difícil que s’arribi a un acord.

En política no es pot dir mai que hi ha res impossible, però era altament improbable perquè els interessos eren molt divergents. Per aprovar una llei electoral calen dos terços del Parlament i, amb les majories que hi havia, això volia dir que havien de votar-hi a favor partits que tenen interessos diferents. A menys que n’hi hagués algun que votés en contra dels seus interessos, cosa que semblaria poc racional o difícil, no hi havia pràcticament cap possibilitat d’aprovar la llei electoral; encara menys després del trencament del pacte de govern.

En teoria, podria ser més favorable. Durant trenta anys hi havia un escenari molt bipolaritzat i amb dos partits molt grans, Convergència i Unió i el PSC, que tenien interessos molt contraposats. El bloqueig, doncs, va ser permanent. Ara que hi ha més partits i que són més petits, es podrien trobar majories. Ara bé, segueixo veient molt improbable que es pugui aprovar. Si no s’ha fet en quaranta anys és per alguna cosa i el motiu principal és que hi ha uns partits que volen donar més pes als vots de l’àrea metropolitana de Barcelona i d’altres que volen mantenir el pes de la resta de províncies. Tret que hi hagi algun partit que vagi en contra dels seus propis interessos, difícilment hi haurà una llei electoral pròpia.

El sistema que es fa servir a les eleccions del Parlament és molt proporcional. De fet, és un dels més proporcionals entre les comunitats autònomes i sol ser-ho més que el que es fa servir en les eleccions per escollir el Congrés dels Diputats. No es pot dir que sempre perquè la relació entre el percentatge de vots que té un partit i el d’escons depèn de cada elecció i, per tant, pot haver-hi unes eleccions més proporcionals que altres. Però, en línies generals, el sistema electoral que es fa servir per escollir el Parlament de Catalunya és més proporcional que el del Congrés i és un dels que ho és més entre les comunitats autònomes.

A l’hora de fer comparacions, és molt important aclarir amb què ho comparem. En termes generals, podem dir que és un dels més proporcionals, també en l’àmbit internacional. És cert que si ho comparem amb els més proporcionals, com el dels Països Baixos o d’Israel, aquests ho són més. Ara bé, els Països Baixos, per exemple, tenen un sistema de circumscripció única, i això vol dir que amb menys del 0,67% dels vots pots obtenir escó. Això configura un parlament més fragmentat, amb més partits petits. Hi haurà gent a qui això li agrada i d’altres a qui no. A l’altre extrem podem trobar el sistema electoral del Regne Unit, que és molt poc proporcional, hi ha més pocs partits i el que guanya acostuma a fer-ho per majoria absoluta. Com altres coses a la vida, un sistema electoral no pot proporcionar-ho tot: o és molt proporcional, i entren molts partits i això fa molt difícil governar perquè cal fer pactes entre moltes formacions, o bé el sistema fa que hi hagi pocs partits i es beneficiï els grans, amb la qual cosa el que guanya pot governar sol i tranquil·lament. El sistema electoral de Catalunya estaria entre els que permeten l’entrada de molts partits i, com veiem en les darreres legislatures, és molt difícil formar majories suficients per governar.

El llindar que tenim per accedir al Parlament, que és del 3% a cada circumscripció, és força baix. A les darreres eleccions al Parlament, per exemple, a Lleida es va obtenir representació amb menys de 9.000 vots i a Barcelona amb 86.000 vots. Això permet l’entrada de molts partits. La barrera és realment molt baixa. També podem abaixar-la més, és cert, però és molt més baixa que a la Comunitat de Madrid, per exemple, on Podemos no és al Parlament tot i tenir un 4,7% dels vots. A Catalunya això seria impensable i, de fet, actualment el PP té 3 escons amb el 3,8% dels vots. Un altre exemple: en la legislatura anterior, Vox va quedar fora del parlament de Castella-la Manxa amb un 7% dels vots. Això, a Catalunya, també és impensable i, de fet, actualment hi ha partits que tenen un percentatge inferior a aquest.

Una de les crítiques més habituals que es fa a les eleccions al Parlament és que afavoreix excessivament els territoris menys poblats, que són Lleida, Tarragona i Girona. Això és realment així, i aquests territoris tenen assignats més escons dels que els correspondrien amb un sistema totalment proporcional. Però això és així en tots els sistemes electorals de més d’una circumscripció. De fet, a les eleccions al Congrés dels Diputats aquest efecte és molt més acusat: hi ha molta més desigualtat territorial entre Sòria i Madrid que no pas entre Lleida i Barcelona. El repartiment d’escons que corresponien a cada província catalana es va fer el 1979. Des d’aleshores, Girona i Tarragona han crescut més i, per tant, ja no es veuen tan afavorides; en canvi, no passa el mateix amb Lleida. Ara bé, donar més pes als territoris menys poblats ho fan tots els sistemes electorals del món que tenen diferents circumscripcions. En les eleccions al Parlament Europeu, un dels principis que regeixen és el de la proporcionalitat decreixent, que vol dir que els països més petits tenen més escons dels que els pertocaria. També podem parlar del cas de les Canàries o les Balears, on les illes menys poblades estan sobrerepresentades i gairebé tothom ho accepta, perquè altrament no tindrien cap tipus de representació. Això provoca casos sorprenents. A El Hierro, per exemple, hi ha l’Agrupación Herreña Independiente, que amb 1.600 vots té un escó al parlament canari i, en canvi, tres partits amb més de 10.000 no en tenen cap. Pot sorprendre, però o donem una veu a aquestes illes o, si no, és molt complicat que els seus problemes acabin arribant als centres de decisió.

En aquest cas, cada província escull els mateixos diputats, 25. Però a Àlaba hi viuen 333.000 persones i a Biscaia més d’un milió. Això ha permès que Vox sigui al Parlament basc tenint molt pocs vots i molt concentrats a Àlaba. Però, curiosament, aquesta assignació d’escons, que no té a veure amb quantes persones viuen a cada territori, no afecta la proporcionalitat. I, de fet, el sistema electoral del País Basc és un dels més proporcionals. Per tant, són dos fenòmens diferents. Un és com s’assignen els escons en el territori i l’altre és si el percentatge d’escons de cada partit s’assembla gaire al seu percentatge d’escons. En les darreres eleccions al País Basc tenien una proporcionalitat més gran que a Catalunya. També perquè una de les claus de qualsevol sistema és que les circumscripcions siguin prou grans. Si ho són, entren molts partits i normalment són molt proporcionals. El problema ve quan es fan circumscripcions petites en què no hi ha gaires escons a repartir.

Si agafem com a exemple les eleccions al Congrés i a la majoria de comunitats autònomes, els principals beneficiats són els grans partits espanyols, el PSOE i el PP. En canvi, a les eleccions al Parlament beneficia els partits independentistes, Junts i ERC. Per això, moltes vegades, la crítica al sistema va per aquest costat. Ara bé, deixant de banda a qui beneficiï, cal puntualitzar que els efectes a Catalunya són molt menors que al conjunt d’Espanya o a la resta de comunitats. La diferència, repeteixo, és a qui beneficia en un cas o en l’altre. La paradoxa és que aquells partits que surten beneficiats a Espanya són els mateixos que es queixen a Catalunya.

Efectivament. Aquest és el motiu que fa que hi hagi diverses circumscripcions a gairebé tots els sistemes electorals del món: aconseguir que els diferents territoris puguin fer sentir la seva veu als respectius parlaments estatals. En un país territorialment tan desequilibrat com el nostre, sense circumscripcions, siguin províncies o vegueries, s’afebliria molt la veu de tot allò que no fos l’àrea metropolitana de Barcelona. I això no seria positiu en la composició del Parlament ni permetria que hi arribessin molts temes que tenen un clar matís territorial, com ara el sector agrari o els problemes rurals, per posar només dos exemples.

A la pràctica, no representa cap problema. La qüestió central és com es distribueixen els escons. Sí que la llei electoral podria regular altres aspectes administratius o altres qüestions, com ara l’enviament de propaganda electoral o les formes de facilitar el vot a les persones amb discapacitat o fins i tot el vot electrònic. Però crec que són qüestions molt tangencials comparades amb el nucli dur de la qüestió, que és com es reparteixen els escons.

La majoria de persones que poden votar i volen fer-ho, ho fan. No em sembla que la llei permetés superar barreres que actualment dificultin exercir el dret de vot.

Es tracta d’un tema molt rellevant. Hi ha persones que creuen que s’hauria de regular i s’hauria de facilitar votar electrònicament. Personalment crec que no hi ha gaires coses a guanyar en el vot electrònic i, en canvi, pot haver-hi problemes seriosos que es podrien crear, com ara l’opacitat en el recompte. Ara tenim un sistema que permet fàcilment anar al recompte i comprovar que és d’acord amb el que s’ha votat. En canvi, quan hi ha processos electrònics, tot i que s’ha millorat molt en termes de fiabilitat, hi ha un punt d’opacitat que permet la sospita sobre possibles irregularitats en el procés electoral. El vot electrònic no és més públic ni transparent que el sistema de vot actual. Això sense comptar que cada vegada hi ha més grups que intenten interferir en els processos electorals i que de moment ho fan en la campanya, fins i tot en la jornada de reflexió. No em sembla bé que els facilitem encara més les coses. Cal ser molt prudents a l’hora de canviar coses que ja funcionen. Actualment no hi ha cap dubte sobre la netedat de les eleccions. Amb el vot electrònic segur que n’hi podria haver, sobretot amb resultats molt ajustats.

És una possibilitat, però no sé si té gaire sentit fer-ho sense entrar en el rovell de l’ou, que és el sistema electoral. Potser a l’hora de regular altres aspectes les posicions dels partits no són tan distants, i això pot afavorir l’acord. Només el temps ho dirà, però tot fa pensar que seguirem sense tenir llei electoral pròpia, ni sencera ni a trossos.