“Ja ens estem mirant Mart com la següent frontera”

L’escenari s’ha transformat radicalment. Hi ha més d’un govern que té tecnologia per anar a l’espai i que, de fet, hi ha anat: els EUA, Rússia, el Japó, l’Índia, la Xina i altres agències espacials molt potents, com l’europea, la canadenca...Però, a més, hi ha grans corporacions que fins ara havien actuat com a proveïdors o socis necessaris de les agències espacials que continuen treballant d’aquesta manera però incorporen agendes pròpies: SpaceX, d’Elon Musk, o Blue Origin, de Jeff Bezos. Això va marcant una tendència, i així veiem com la NASA cada cop delega més a la iniciativa privada aquesta exploració de l’espai.

Sí. Després, l’altre factor per mi diferencial és l’aparició de centenars de petites agències espacials que jo anomeno versió 3.0, com la de Catalunya, la missió de les quals és activar un ecosistema d’empreses que ens proveiran de serveis basats en l’espai, que seran creadors de riquesa i que formaran una nova economia de l’espai.

Molts serveis d’ús quotidià, com ara fem amb el GPS. Cada cop utilitzem més serveis basats en imatges i dades provinents de l’espai i que ens permetran viure i gestionar millor. Per exemple, hi ha empreses que donen dades, al moment, de l’estat d’embassaments, rius, de com avança la desertització, com creixen les ciutats, com s’usen els recursos naturals...Hi ha un altre objectiu, el científic i tecnològic. Conèixer millor, per exemple, com avança l’emergència climàtica, veure si hi ha vida allà fora a l’univers, i desenvolupar tecnologia per explorar l’espai. Un altre vector és el negoci de les grans corporacions que van a l’espai per subministrar imatges o altres dades a tercers que ens facilitaran aquests serveis. Després hi tenim un interès en recursos de gran valor per a la tecnologia. També els estats s’adonen que l’espai és una potent eina de màrqueting, per donar una imatge d’innovació. I hi afegiria un altre objectiu més filosòfic. Els humans som exploradors nats i això també és un motor que ens impulsa cap a endavant, i ara ja ens mirem a Mart com la següent frontera.

Espero que no, però Mart sí com a objectiu, com a destinació, perquè té una sèrie de característiques que el fan especialment atractiu. És la millor aposta que tenim per poder respondre a curt i mitjà termini una de les grans preguntes de la humanitat: si la vida només és propietat de la Terra. Seria un excel·lent lloc des d’on continuar explorant el sistema solar i, com que les primeres tripulacions humanes que hi vagin hi hauran de romandre mesos abans de tornar, això també ens permetria desenvolupar coneixements sobre comportament humà. I si hi ha recursos que poden interessar? Segur que en té. I un lloc on desenvolupar nous models de ciutats, bases, on puguem fer negocis? És un altre interès, encara que preocupant. Hauríem de parlar de com volem arribar a Mart, en nom de qui i per fer-hi què.

Les lleis del 1967 prohibeixen de manera explícita posar armament als cossos celestes, inclosos la lluna, asteroides o cometes, però no diuen res de les òrbites d’aquests cossos ni de l’espai en general, de manera que ja estem militaritzant l’òrbita de la Terra. És un fet. A més, qui inspeccionarà els satèl·lits? Què estem posant en l’òrbita de la Terra? No ho sabem. Hi ha satèl·lits militarment classificats i no es pot saber si porten armament o no. I, des dels satèl·lits, ves a saber quines tecnologies s’estan provant que poden afectar la Terra.

Els EUA són la superpotència i, a distància, són seguits per la Xina i l’Agència Espacial Europea. Rússia està tenint problemes, mentre que l’Índia s’ha convertit en el quart país a aterrar a la Lluna. El Japó té missions potentíssimes. Ha de ser un actor neutral des del punt de vista militar, però això està canviant i, de fet, els EUA el veuen, juntament amb l’Índia, com a gran aliat per contrarestar el creixement del programa espacial de la Xina. I després tenim altres actors interessants des del punt de vista de l’anàlisi, com els Emirats Àrabs. Tenen un interès per l’espai per màrqueting.

Jo no m’atreviria a parlar en aquest moment ni d’una guerra freda a l’espai ni d’una cursa espacial, pel fet evident que els EUA estan sols, no literalment, però tenen un lideratge que no pot discutir ningú.

Sí, i creixerà. El programa espacial de la Xina continuarà creixent, els EUA continuaran justificant inversions militars a l’espai, també Rússia. Veurem empreses que, de manera oberta, desafiaran els propis objectius de les agències governamentals. Ens trobem en un entorn de transformació, de competència, de creixement. La part positiva és que som a temps de pensar com ho volem fer. El món està molt polaritzat, sobretot després de la guerra d’Ucraïna. S’ha consolidat l’acostament de Rússia cap a la Xina, i això ens té molt dividits.