Turquia, mediadora per interès

El Burak Deveci ha tramitat més de deu vegades els visats per sortir de Turquia i anar a fer turisme a algun país de l’espai Schengen. A finals d’abril vol anar a Espanya, però aquest cop li ha estat impossible demanar una cita a BLS, l’agència amb la qual les institucions espanyoles externalitzen la gestió dels visats. “Des del setembre és molt difícil demanar hora. Abans les oficines eren obertes cada dia, ara només de tant en tant, i no es publica oficialment quan s’obre la plataforma en línia per demanar hora. A més, deu minuts després són totes plenes.”

Per poder-ho aconseguir, ha hagut de pagar a una agència de turisme turca: “Molta gent recorre a aquesta opció. Tot i que has de pagar més, les agències tenen més eines per saber quan s’obre una cita i agafar-la.” Hi afegeix també que són molt més rigorosos amb els tràmits que abans: “Estan posant traves amb els documents. L’últim cop que hi vaig anar, al noi del costat no li volien donar el visat perquè un dels documents feia més d’un mes que l’havia tramitat, quan sempre hi havia una vigència de dos mesos.”

La Unió Europea (UE) justifica que es donin menys visats dient que molta immigració turca vol fer la demanda d’asil –aquest tipus de demandes han augmentat del 82% el 2023–, però el president turc, Recep Tayyip Erdogan, contraargumenta constatant que els visats tampoc s’estan donant a acadèmics ni a periodistes. Més visats perquè els turcs puguin anar a Europa era una de les demandes principals d’Erdogan per acceptar l’entrada de Suècia a l’OTAN, una decisió que requereix la unanimitat dels països membres.

A més, perquè Turquia acceptés l’entrada del país nòrdic, Suècia va haver d’endurir la legislació d’acollida dels activistes kurds –que Turquia qualifica de “terroristes”–, l’OTAN va haver d’establir un coordinador especial per a la funció antiterrorista i els EUA van haver de vendre més avions de combat F-16 al país eurasiàtic. Ali Faik Demir, doctor expert en relacions internacionals i professor de la Universitat de Galatasaray, analitza: “Erdogan es mou per l’interès nacional. És senzill, transparent i pràctic. El que li interessa és el que pugui explicar al poble turc, i per ell la política exterior està condicionada per la interna.”

Turquia és el segon país amb l’exèrcit més fort de l’OTAN, amb un peu entre Europa i el Pròxim Orient. Erdogan es presenta com a mediador en molts dels conflictes actuals. N’és un exemple la visita del president ucraïnès, Volodímir Zelenski, a Turquia a principis d’aquest mes, l’endemà que es fes oficial l’ingrés de Suècia a l’OTAN. El motiu de la trobada va ser l’acord de pau amb Rússia, a més de tractar temes de la seguretat de la navegació al mar Negre.

Paral·lelament, Erdogan s’ha reunit més de cinc vegades des del començament de la guerra amb el president rus, Vladímir Putin. Una de les col·laboracions principals entre Turquia i Rússia és l’aliança energètica: han construït dos gasoductes que transporten gas cap a Europa, i Rússia va finançar la central nuclear turca d’Akkuyu, inaugurada durant el conflicte.

“Els polítics «favorables a Occident» en el bloc econòmic del nou govern, com ara el ministre d’Hisenda i Finances, Mehmet Simsek, així com la recent decisió d’Erdogan de donar suport a la candidatura d’adhesió a l’OTAN de Suècia, indiquen un desig de reparar els llaços trencats amb els socis europeus, però només si es prenen seriosament els interessos de Turquia”, explica l’analista Yevgeniya Gaber, del think-tank Atlantic Council. El 1963, amb l’Acord d’Ankara, es van decidir els criteris d’entrada i es va reconèixer Turquia com un país europeu, i es va convertir en aquell moment en un estat associat. El 2004, la Comissió Europea va determinar que el país complia tots els requisits, i que es podia iniciar el procés d’adhesió. Aquell mateix any, però, va admetre una desena de nous membres que havien començat el procés després de l’estat turc. Turquia fa vint anys que és a la cua per entrar a la Unió Europea.

“Crec que hauria estat positiva l’entrada de Turquia a la UE per diferents motius: per les relacions d’Europa amb el Pròxim Orient, per la gestió de la crisi de refugiats, per evitar la deriva autoritària de Turquia i per trobar una solució a la qüestió kurda. Per fer-ho, però, s’hauria d’haver fet un replantejament a la UE i trencar amb l’eix París-Berlín”, defensa Francisco Veiga, catedràtic del departament d’història contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona. A principis de segle, quan el debat de l’entrada de Turquia a la Unió Europea estava candent, els estats es dividien entre els que veien el país com una incorporació estratègica i els que el rebutjaven pel fet de ser una nació tan poblada, de majoria musulmana i amb algunes de les fronteres més calentes del planeta.

Actualment, Turquia se sent còmoda en el paper de mediador entre Europa i el Pròxim Orient, que li permet de negociar defensant els seus propis interessos, sabent la seva privilegiada situació geogràfica. Yevgeniya Gaber hi afegeix: “És probable que la política d’Ankara cap a la UE es basi en interessos pragmàtics, més que en valors comuns; en la cooperació transaccional, més que en forts llaços institucionals, i en l’ull per ull geopolític, més que en la integració a la UE.”