Desmuntant la llegenda negra sobre Dencàs

Va ser l’ase dels cops per la fallida insurrecció del 6 d’octubre del 1934, o el boc expiatori, com el descriu el desaparegut historiador Joan B. Culla en el pròleg del llibre Josep Dencàs i Puigdollers, el conseller maleït (Editorial Base), de Frederic J. Porta, Fermí Rubiralta i Fèlix Villagrasa. Encara avui perdura una llegenda negra sobre la figura del conseller de Governació. “S’ha dit, s’ha repetit i es continua repetint que Dencàs era el cap d’un suposat moviment feixista a la catalana i que era un covard i un traïdor que es va esllavissar com una rata per les clavegueres del Palau de Governació la nit del 6 d’octubre del 1934”, assegura Rubiralta. Doncs bé, l’obra, presentada per la Fundació Reeixida la setmana passada al Museu d’Història de Catalunya, no pretén relativitzar els errors polítics que pogués cometre Dencàs, però posa uns quants punts sobre les is, atès que no existia fins ara cap biografia “digna d’aquest nom”, segons destaca Culla en la introducció.

Els autors desmenteixen que Dencàs fos mai feixista. Efectivament, es va entrevistar amb el vicecònsol d’Itàlia el 1934 i en va fer “unes determinades lloances per crear empatia amb el seu interlocutor”, diu Rubiralta. “No s’ha subratllat mai que el primer que fa quan s’hi entrevista és advertir que no tolerarà com a conseller de Governació propaganda d’un règim feixista a Catalunya –continua l’historiador–. Atesa la possibilitat de la independència de Catalunya, Dencàs estava obligat a sondejar quines eren les expectatives del règim italià.”

Després que la FAI li segrestés la dona i els fills, el 2 d’agost del 1936, va poder agafar un vaixell italià amb la família que sortia del port de Barcelona cap a Gènova. Els autors documenten que van ser els monjos de Montserrat qui els van protegir dels feixistes italians perquè no el tiressin per la borda “perquè sabien perfectament que era un personatge antifeixista”. “Com seran antifeixistes tots els joves de les Jerec [Joventuts d’Esquerra Republicana Estat Català], militants que en la Segona Guerra Mundial seran els primers a organitzar la resistència catalana contra el feixisme sota la sigla del Front Nacional. Difícilment un feixista ensinistraria les forces que després lluitarien a casa nostra i en territori francès contra l’amenaça nazi feixista”, conclou l’historiador.

Ho corrobora el mateix Culla, que atribueix aquesta etiqueta a “un problema de poca consistència de les pròpies idees, de gran permeabilitat a les modes, les influències i els interlocutors de cada moment”, i recorda l’obsessió de Dencàs per trobar suports per a la independència i la falta dels “filtres d’una cultura política consistent”, fet que el va portar a creure “amb candidesa” que la dictadura italiana podia ser una aliada.

Pel que fa al desenllaç del Sis d’Octubre, el llibre traça tres estratègies que es van sobreposar aquell dia. La primera és del president Lluís Companys per defensar les institucions autonòmiques i recuperar el biaix progressista del període republicà inicial. Companys va nomenar de manera interina Dencàs perquè organitzés el sollevament. Segons els autors, “és evident que Dencàs té una responsabilitat directa en el fracàs d’aquells fets, però també ho és que obeïa a una estratègia diferenciada de Companys”. El que volien les forces separatistes arrenglerades darrere seu seriafer realitat la República Catalana independent. Una tercera estratègia era la revolta dels rabassaires i el moviment obrer industrial per defensar els guanys aconseguits durant el període republicà anterior. L’aixafament militar d’aquesta triple revolta republicana, nacional i social va provocar 74 morts.

La Fundació Reeixida, que prepara tot un seguit d’ actes per commemorar el 90è aniversari de la proclamació de “l’Estat Català de la República Federal Espanyola” , té comptabilitzats 48 ajuntaments que van hissar estelades en aquella jornada, inclòs Felanitx, a Mallorca, però només disposa de dues fotografies que ho mostren, d’Igualada i Vic. Ara volen ampliar la recerca a la resta de localitats i contactar amb familiars d’empresonats en aquella data.

Dencàs és el primer dissenyador d’una estratègia independentista gradual, tira endavant el creixement espectacular de les Jerec i és l’artífex de la reunificació de l’independentisme a les portes de la guerra. “Ni sant, ni dimoni; hem intentat posar la seva figura en el seu context. A partir d’ara, si voleu, el podeu continuar condemnant, però almenys, ara, amb coneixement de causa”, assenyala Rubiralta,