Xavi Palau
Portaveu del PP i cap de l’oposició a la Paeria de Lleida
“Som segona força perquè hem sabut escoltar la gent”
“Hem trepitjat el carrer i hem estat al costat del teixit associatiu, veïnal i empresarial”
“Al PP de Lleida el vota gent indignada que vol canviar les coses i que s’adona que el continuisme és decadència”
L’alcalde ha fet un gir de 180 graus i ara diu que Lleida és una ciutat segura, quan no ho és Lleida acumula un dèficit d’inversions que fa que ens situem 40 o 50 anys enrere respecte d’on hauríem de ser
Ens falta lideratge per ser una autèntica capital, i el problema és que es governa des de la burocràcia de partit
El PP va aconseguir la segona plaça a Lleida en les eleccions municipals del 2023. Va empatar en escons amb ERC i Junts, que havien governat plegats el mandat anterior, però els va superar en nombre de vots absoluts. El PSC, amb nou regidors, governa en solitari amb un cap de l’oposició que gairebé ningú esperava.
Què creu que va passar perquè el PP aconseguís la segona posició a Lleida?
És cert que és la primera vegada que el Partit Popular és la segona força política més votada en una capital de província a Catalunya. Sí que hem estat al govern de ciutats com Badalona, però com a capital de província és el primer cop que som la segona força política. Això va passar per diversos motius. D’entrada, durant els quatre anys del mandat anterior vam fer una escolta activa molt important d’allò que volia la ciutadania. Hem trepitjat el carrer i hem estat al costat del teixit associatiu, veïnal i empresarial. I la política local no és ni d’esquerres ni de dretes, sinó que és de les persones, que tenen necessitats i neguits molt pròxims, i cal saber-les escoltar. I des de l’endemà de les eleccions del 2023 ja hem tornat a sortir al carrer, perquè estem en permanent acció de treball. Hem sabut escoltar la gent, i ho continuem fent.
I quins altres motius hi ha per explicar el vostre resultat?
També va passar que a Lleida fa gairebé 50 anys que encadenem governs d’esquerres. Jo tinc 38 anys i no he vist més polítiques de l’Ajuntament de Lleida que les de les esquerres, ja siguin socialistes o sobiranistes. A Lleida hi ha tres tipus de blocs: el bloc dels incívics i delinqüents, que a nosaltres no ens votaran mai; els d’aquells que ja viuen bé encara que les coses no es facin bé, i després hi ha el gran bloc, que és on som nosaltres, que és el bloc de la Lleida indignada i que vol canviar les coses. Cada vegada hi ha més persones que s’adonen que, a Lleida, 45 anys del mateix ens han portat a una decadència, i sembla que cada any ens enfonsem més en aquest pou de decadència. Aquesta gent ha vist en nosaltres una llum al final del camí, va confiar en nosaltres i un any després seguim pujant, perquè cada cop més gent veu que volem solucionar els problemes de Lleida.
Quins són, aquests problemes?
Els tres problemes més importants són la seguretat, la seguretat i la seguretat. És la gran batalla que tenim a la nostra ciutat. Lleida té una taxa de criminalitat molt elevada, amb criminalitat, delinqüència, incivisme i permissivitat amb les normes. Tenim unes ordenances municipals que fa molts anys que no es modifiquen i que són massa permissives. I tenim polítiques progressistes i d’esquerres que miren cap a un altre costat a l’hora d’actuar contra els delictes, els delinqüents i els incívics. I jo proposo, en aquest sentit, diverses accions. D’entrada, que es modifiquin les ordenances municipals en el sentit de negar les ajudes municipals a delinqüents i incívics reincidents. Proposem crear una oficina d’atenció a les persones i a les comunitats de propietaris afectades per l’incivisme i la delinqüència. Calen més places de Guàrdia Urbana i que la Generalitat de Catalunya destini més Mossos d’Esquadra a Lleida. Sol·licitem que es revisi el conveni de seguretat de l’Horta, que data de l’any 1999 i que ara s’ha demostrat que és insuficient. Que es posin en funcionament les càmeres de seguretat ja instal·lades a la via pública, i que se n’instal·lin de noves. Sol·licitem que hi hagi coordinació entre els diferents cossos i forces de seguretat de l’Estat amb presència a Lleida i sol·licitem que l’alcalde exigeixi al seu propi partit que modifiqui les normes penals i les lleis a Madrid, al Congrés dels Diputats, perquè la societat no tingui la percepció real que els incívics i els delinqüents reincidents entren per una porta i surten per l’altra. I tot això ve provocat perquè a Lleida tenim una elevada taxa de criminalitat i un elevat nombre de població immigrant.
Què hi té a veure, una cosa amb l’altra?
Això no vol dir que els immigrants siguin delinqüents, ni de bon tros, sinó que hi ha persones delinqüents de qualsevol tipus, i això fa que hi hagi un caldo de cultiu perfecte perquè aquesta permissivitat de les esquerres estigui afectant la vida rutinària dels veïns i veïnes de Lleida.
L’actual alcalde, Fèlix Larrosa, també feia campanya fa un any amb l’argument que Lleida necessitava més seguretat i més neteja. No poden posar-se d’acord si comparteixen el diagnòstic?
Els darrers quatre anys tant els socialistes com nosaltres vam ser molt durs amb l’anterior govern en matèria de seguretat. Però ara crida l’atenció el gir de 180 graus que ha fet el PSC al govern de la Paeria. Per exemple: fa unes setmanes va presentar el nou pla local de seguretat, i a la pàgina 65 afirma que Lleida és una ciutat segura. En què quedem? El que diu l’informe no s’ajusta al que hem estat denunciant, ells i nosaltres, durant quatre anys. Ni s’ajusta amb la realitat del carrer. Per què han canviat? Doncs perquè el govern de la Paeria de Larrosa s’ha vist superat per la delinqüència i l’incivisme i és incapaç de trobar-hi una solució. Els socialistes volen blanquejar la inseguretat de Lleida i nosaltres no ho permetrem perquè direm les coses pel seu nom i exigirem totes les mesures necessàries.
Heu posat l’accent als barris. Què cal fer-hi?
És imprescindible un pla de barris, que prevegi un pla específic per a cadascun dels barris, especialment per al centre històric i per a la Mariola. Ha de servir per fer actuacions de seguretat, però també d’habitatge, qüestions socials, de comerç, de neteja i de mobilitat. No pot ser que la resta de ciutats importants de Catalunya hagin dignificat el seu centre històric i n’estiguin orgulloses, i en canvi a Lleida no ho hàgim fet. Si volem potenciar que la Seu Vella sigui patrimoni de la humanitat, hem de solucionar el fet que travessar el centre històric caminant sigui una experiència complicada perquè hi impera la delinqüència, la insalubritat, la venda de drogues i l’incivisme. Nosaltres proposem que es creï la figura d’un coordinador o coordinadora transversal, i que, governi qui governi, vetlli pel desenvolupament d’aquest pla. Ha de ser una figura tècnica, no política, i la demanem tant per al centre històric com per al barri de la Mariola. I s’ha de complementar amb un tercer eix, que és la mobilitat.
Què hi proposeu?
Circular per Lleida és un caos. I això és, entre altres raons, perquè ens falta una circumval·lació interna. La circulació de Lleida es fa sempre a l’entorn de la Seu Vella. Necessitem una circumval·lació que pugui connectar els barris sense haver de travessar la ciutat per dins. I ens cal un pla de mobilitat. Som l’única capital de província catalana que no en té. Ens permetria planificar millor el trànsit, millorar les freqüències dels autobusos, renovar la flota, establir aparcaments dissuasius als afores del centre, i per fer-ho seria molt important connectar l’estació de tren amb la futura estació d’autobusos. Hi ha hagut un dèficit d’inversions en aquesta matèria que fa que ens situem 40 o 50 anys enrere respecte d’on hauríem de ser.
Hi ha actuacions que depenen de la Generalitat, i de l’Estat.
L’estació de busos depèn de la Generalitat. Però ni la Generalitat hi ha invertit ni l’Ajuntament s’ha preocupat perquè ho fes, i ara el que tenim és una mena de baixador molt tètric. Una estació intermodal de ferrocarril connectada a la d’autobusos permetria revitalitzar el centre de la ciutat i recuperar-lo com a espai de negocis i comercial: recuperar el barri de Noguerola, connectar amb la rambla Ferran i, aquesta rambla, amb els barris de Pardinyes i els carrers Anselm Clavé i Príncep de Viana. També és molt important que millorem la connexió amb els municipis del nostre entorn, amb la Catalunya interior, les Terres de l’Ebre, l’Aragó oriental..., perquè som el punt de referència d’un territori de 350.000 habitants i això requereix unes infraestructures i una mobilitat dignes. I som l’única capital de província catalana que no té xarxa ferroviària de Rodalies, la qual cosa ens està fent perdre moltíssimes oportunitats per exercir la capitalitat de Lleida. La ciutat ha de tornar a ser capital universitària, sanitària, cultural, de serveis, capital econòmica i d’inversions i de talent.
Per què no ho és, ara?
Per qüestions ideològiques i partidistes. Ens fa falta lideratge. Ara tenim un lideratge excessivament burocràtic, que no mira amb interès i visió de ciutat, sinó pels interessos burocràtics dels respectius partits a Madrid o a Barcelona. La prova la vam veure quan es van tancar vuit municipis de l’àrea del Segrià durant la covid, quan teníem índexs de contagi molt similars als de la resta de Catalunya. Lleida no va sortir a defensar els nostres interessos davant d’una mesura que ofegava el sector comercial, la restauració i l’hostaleria. I ara, avui dia, tenim un govern socialista que està concentrat a recuperar allò que mantenien el 2019, però els lleidatans ja hi van votar en contra.
Quins canvis caldria fer, per sortir d’aquest pes de la burocràcia?
Un dels canvis que cal fer és tenir un nou pla d’ordenació urbanística del municipi (POUM), que ens permetria recuperar els barris, millorar urbanísticament la ciutat i fer-nos créixer. No pot ser que no tinguem encara el POUM. L’última vegada que es volia aprovar el POUM va ser quan Larrosa era alcalde abans del 2019. Per tant, tinc la sensació que a Lleida, a hores d’ara, estem en un déjà-vu i hem tornat a l’última etapa dels socialistes. Hem tornat aquí, a la Lleida de cinc anys enrere, i ens hem quedat estàtics.
Vostès hi participarien, en un acord sobre el POUM?
Nosaltres no negociarem per mercadejar amb Lleida, ni amb la seguretat ni amb els drets de les persones. Nosaltres negociarem projectes de ciutat i fins ara l’únic que s’està fent són petites pinzellades. Si hagués de definir com ens trobem a hores d’ara, diria que el govern de la Paeria el que fa és una gestió d’embolcall, però buida de contingut. Vull dir que es presenta tot molt ben embolicat, amb molt bones imatges, amb molt bones fotos, amb molt bons titulars i amb molt bones idees, però tot això, després, quan mires a dins, és buit de contingut. S’hi anuncien moltes coses, es creen moltes comissions, es convoquen moltes reunions, però no són eficaces.
Lleidatanisme
“Som la ventafocs de Catalunya”
“Tenim la sensació real que som la ventafocs de Catalunya”, diu Xavi Palau en un altre moment d’aquesta entrevista. Segons el líder del PP, el seu partit fa bandera sense complexos del “lleidatanisme”, un concepte polèmic perquè, durant el franquisme, l’anomenat leridanismo es va utilitzar políticament per promoure un sentiment lleidatà allunyat de la resta de la catalanitat, fins i tot en el marc d’un intent de vincular Lleida amb Aragó, una regió de la vall de l’Ebre que la separava de la resta del país. Palau, però, considera que l’associació del lleidatanisme amb el franquisme és un invent, perquè és un concepte “de regionalisme sa i orgullós” que prové de segles enrere, des de la Corona d’Aragó i el paper important que hi va tenir Lleida, sense renunciar a la seva catalanitat, segons va escriure en un article al diari Segre. “Nosaltres defenem el nostre segell i la nostra identitat cultural pròpia i lleidatana, tenint en compte les nostres arrels humanistes i cristianes”, explica Palau, que cita les grans festes populars (la festa major, l’Aplec del Caragol, la Fira de Sant Miquel i la processó dels Fanalets de Sant Jaume) com a manifestació d’aquesta identitat pròpia. Xavi Palau és advocat, amb un bufet especialitzat en dret i comerç internacional entre els anys 2009 i 2019. Aquell any va assolir per primer cop l’acta de regidor. En aquell moment, Palau va ser l’aposta del PP en un moment dolent per al partit, amb unes perspectives complicades per la competència de Ciutadans i la irrupció de Vox, amb el PP en nivells mínims de representació al Parlament. Tot i això, Palau va aconseguir mantenir la representació del PP, i quatre anys després, amb una baixada de la participació que va perjudicar sobretot ERC, va estirar la representació del partit fins als cinc regidors.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.