La veritat és que tinc un sentiment d’acabar el mandat, perquè encara no ho hem fet. Falta un mes i continuo sentint la mateixa sensació que durant els darrers dos anys, de molta responsabilitat per representar una entitat tan important com l’Assemblea. No tinc cap més sensació. Estic tranquil·la amb tot el que hem anat fent. Ho he intentat afrontar amb molta sinceritat. I també estic tranquil·la d’haver decidit no presentar-me a la reelecció; crec que és l’única decisió que podia prendre. Tot i això, encara ens queda aquest darrer mes fins a passar el relleu als propers. I, per tant, no em sento realment alliberada, em sento amb la mateixa responsabilitat que sempre.

No sé què ha pesat més. El que passa és que el cansament no és fruit d’un moment, sinó que segurament és fruit de la gran empenta del projecte de llista cívica, que era un projecte fort, que requeria posar-hi molt per part nostra, no només meva, sinó de tot el secretariat i de tota l’Assemblea, i per tant ha requerit molt d’esforç personal. Evidentment, això ha comportat moments de molta tensió, però també de molta il·lusió. Tot plegat és un cúmul d’emocions fortes, simplement és això. I realment acompanyar aquest projecte requeria molta il·lusió. De vegades comento que a l’Assemblea tot és passió. Passió pel projecte, també pel debat permanent, encara que de vegades hi ha hagut algunes crítiques cruentes i el debat no ha estat sempre agradable. En tot cas, tot es viu amb molta intensitat i també provoca aquest cansament, però realment no és ni menys ni menys que això. Ara el que toca és deixar l’entitat i que uns altres agafin el relleu.

Em satisfà plenament que hem fet un projecte per situar la independència com un objectiu factible. No ens hem quedat només amb el “potser ho farem”, sinó que hem construït un projecte real, que ja venia de l’anterior secretariat, és cert, però que hem intentat posar a la pràctica. Això de ser independentista i mirar de fer la independència amb totes les teves forces i que no sigui una entelèquia és el que ens fa il·lusió als independentistes. I per tant ha estat molt bonic. Em quedo amb això.

Sí. També és veritat que quan hi vaig entrar tenia al cap petites coses que pensava que podria fer i després quan hi ets a dins veus que no és possible. Els escenaris canvien i una cosa és el que penses abans d’entrar al secretariat i una altra, el que veus quan hi ets a dins. És bo entrar amb aquesta idea de fer la independència possible i evidentment hauria estat molt bonic aconseguir-la o deixar-la molt a punt i que només quedés rematar-la. Penso que això potser serà encara una mica més llarg, però aquesta és la idea que ha de presidir quan entres a l’Assemblea.

Jo crec que en surt reforçada, com ho demostra el fet que s’ha presentat molta gent al secretariat de l’Assemblea, més que la vegada anterior. Encara no es coneixen tots els noms, però crec que hi haurà molts bons candidats i molt bones candidatures, molta gent que es presenta de nou, molts que havien fet potser només un mandat. Per tant, s’han tornat a revifar les ganes de presentar-se a l’Assemblea. A la vida, si no fas res ets mort, però si fas coses, si et mous, es generen debats i això fa que la gent senti que l’entitat és viva, que pot aportar-hi coses i idees. Només d’aquesta manera tindrem un independentisme ben viu. Ara, també és veritat que es tracta d’una sensació que hi ha ara, però ja es veurà en els propers anys cap a on anem. Jo crec que, d’entrada, el sol fet que es presenti molta gent al secretariat hem d’interpretar-ho com un signe de vitalitat, com una revifada de l’Assemblea.

La participació de 7.599 socis va ser força bona. Hem recuperat els nivells de participació de temps anteriors, la qual cosa és molt important. També cal tenir en compte que la consulta va estar molt condicionada pel fet que es van convocar eleccions a mitjan procés i, per tant, el projecte de la llista cívica costava de portar a terme tal com havia estat plantejat. Hi va haver gent que em va confessar que aquest factor havia pesat a l’hora de decidir el seu vot en contra de la llista.

Està sobre la taula. Hi va haver molt poca diferència entre una opció i l’altra. I, per tant, és un projecte molt ben valorat per totes les bases de l’Assemblea. Cap de les dues opcions, ni la del sí ni la del no, va arribar al 50%. Per tant, va anar molt frec a frec. Amb una votació de 7.599 socis, no va arribar a 100 vots la diferència entre els afirmatius i els negatius. Per tant, quasi un empat tècnic. Va guanyar el no per molt poc. Tenint en compte que hi havia tots els partits en contra de la llista cívica, em sembla que aquest resultat encara és més rellevant. El que passa és que afrontem unes eleccions amb moltes incerteses i, si hi hagués hagut la llista cívica, doncs potser s’haurien plantejat d’una altra manera.

Es tractava d’un projecte que s’havia votat en els fulls de ruta de l’entitat i calia posar-lo damunt la taula perquè la gent decidís. Crec que, a més a més, ha ajudat a despertar l’Assemblea, perquè ha situat damunt la taula un projecte polític realista per assolir la independència. I això és un element important, perquè el fet de disposar de projectes factibles ajuda a la mobilització. Crec que aquesta vinculació entre projecte per fer la independència i mobilització és la gran aportació d’aquest mandat. A més a més, la llista ha estat ben valorada pels socis de l’Assemblea i no acabarà desapareixent. No es podrà presentar en aquestes eleccions, però ves a saber si en un futur pot tornar a sorgir una idea semblant. És un “no de moment”.

Els condicionants són sempre els mateixos, que els partits ens vagin demostrant que no volen o no saben com han de fer la independència. I, arribats a aquest punt, és clar que hi haurà d’haver algun tipus d’alternativa. Jo crec que ara som a les portes d’unes eleccions de les quals encara no sabem quina legislatura sortirà. I per tant estem a l’expectativa, esperant a veure què passa per poder valorar els escenaris que hi haurà en el futur. Encara ara demanem unes eleccions plebiscitàries per fer efectiu el projecte de l’1-O. Ens cal empènyer els partits perquè ho facin i serem als carrers per aconseguir-ho.

Durant aquest mandat, hem intentat mostrar quin ha de ser el paper de l’Assemblea. Un paper, realment, de remoure consciències, però no només formalment o organitzant un dia una manifestació que, per més gran que sigui, no tingui efecte. Tots els actes de l’Assemblea, inclosa la manifestació de l’Onze de Setembre, han de ser instruments per avançar cap a la independència. Això jo crec que l’entitat ho té molt clar i fins que no arribem a aquesta fita hi té molt a dir.

En aquest mandat, el que s’ha intentat és reconduir aquesta sensació de frustració a partir del projecte de llistes cíviques. També és veritat que hem intentat recosir el moviment a través del Pacte Nacional del Moviment Civil per la Independència, amb més de 70 entitats i amb una força molt considerable. D’aquí a un mes tocarà al nou secretariat de l’Assemblea, ja amb el resultat de les eleccions del 12 de maig damunt la taula, acabar de fer una anàlisi de la situació i definir el projecte que ens ha de portar cap a la independència.

Hauria de canviar la nostra convicció, creure’ns que realment ho podem fer i que és perfectament possible. Només amb això ja es podria fer. Perquè tenim tots els elements per fer-ho i, a més, des de l’octubre del 2017 el món sencer ha entès la nostra reivindicació, ens ha vist lluitant pacíficament. L’únic que ha de passar és que ho col·loquem en el centre de l’actuació política i quan realment tots estiguem decidits a voler-ho i a fer-ho, tot plegat serà molt més senzill.

Li recomanaré, sobretot, que se centri en la idea de construir. Destruir és molt fàcil, mentre que construir és sempre molt més difícil. Però és el que et permet assolir els objectius, i, en el nostre cas, el que ens ha de portar a assolir la independència, a aconseguir la nostra llibertat. Aquí ens trobarem tots plegats.