Hora d’aplicar l’amnistia o prevaricar
El filibusterisme del PP al Senat s’acaba i el ple del Congrés aprova la llei el 22 o 29 de maig i l’envia al BOE
Els jutges veuen retallat el marge d’acció en la qüestió prejudicial però és recent el cop a la llei del “només sí és sí”
L’hora d’implementar la llei cas a cas obre la porta a protagonistes de guerra bruta i l’operació Catalunya
L’actor James Stewart encarnant el jove senador Jefferson Smith a Mr. Smith va a Washington (1939), de Frank Capra, va regalar als cinèfils una representació del filibusterisme parlamentari tan intensa –en la pel·lícula intervé 23 hores, quan a la vida real el 2013 el senador republicà Rand Paul només va durar dotze hores i 52 minuts en l’ús de la paraula per bloquejar així la votació de John Brennan com a director de la CIA– com il·lustrativa dels límits d’aquesta pràctica obstruccionista: al final el protagonista es desmaia a la tribuna d’oradors. Que el filibusterisme no és etern ho mostra el cinema clàssic i aviat ho evidenciarà també el Senat, on el PP esgota el temps afegit de la seva estratègia dilatòria de la llei d’amnistia fins a la data límit del 16 de maig perquè sigui retornada al Congrés per a l’aprovació final en un ple a celebrar el 22 o el 29 de maig. Quan la llei de l’amnistia arribi aquest mes al BOE, l’hora d’implementar la llei cas a cas serà una prova per als jutges, que han vist retallat el seu marge d’acció a elevar una qüestió prejudicial sota el risc de prevaricar si s’excedeixen.
Amb la llei ja en tinta en el BOE, la llei d’amnistia passarà a ser una llei que haurà d’aplicar cada jutge –des de Manuel Marchena i Pablo Llarena al Tribunal Suprem fins als jutjats barcelonins com el 13– cas per cas i amb la prèvia petició d’un investigat en una causa vinculada al procés com ara la de Tsunami Democràtic o la de Volhov i durant un espai temporal que ha estat ampliat en dos mesos: en lloc de ser a partir de l’1 de gener del 2012, el termini va de l’1 de novembre del 2011 al 13 de novembre del 2023. És en aquest tràmit inicial que el jutge té a la mà la possibilitat d’elevar una qüestió prejudicial al Tribunal Constitucional (TC) o al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), que no equivaldria a obrir un litigi sinó que és un canal de col·laboració entre el tribunal encarregat d’aplicar la norma i –en el cas del TJUE–el competent per donar la interpretació vàlida conforme al dret comunitari.
Boye: “Resistirà les prejudicials”
Al seu pas per la comissió Constitucional i de Justícia del Senat, on compareixia en qualitat d’expert invitat, l’advocat Gonzalo Boye va augurar que la llei d’amnistia resistirà “tant el pas del temps com el pes de qualsevol qüestió prejudicial o d’inconstitucionalitat”. Segons Boye, en el moment en què es va redactar la llei ja es va pensar en el seu blindatge de cara al recorregut de recursos que vindria després. “Si la llei s’aplica correctament, no és el president Puigdemont qui ha de tenir confiança, sinó tots aquells que entren en la llei, centenars de persones, i sobretot els ciutadans. La llei és bona per a tots”, va il·lustrar Boye. La redacció final, de fet, va obviar el Codi Penal espanyol en matèria de terrorisme en favor de la directiva europea del 2017 per afavorir que el TJUE aplani la interpretació de la llei en territori de Madrid i Barcelona. Com que els períodes de deliberació del TJUE acostumen a ser llargs, és clau si hi ha suspensió del procés fins a la resolució, la qual cosa en cap cas altera la plena vigència de la llei. Com recorda Boye sobre la diferent naturalesa de cada acte, els indults, “tant generals com individuals, són mesures de gràcia, mentre que les amnisties són mesures legislatives”. El precedent més nítid i recent de fins on es pot arribar a alterar l’esperit d’una llei l’ofereix la llei del “només sí és sí”, estendard legislatiu d’Irene Montero com a ministra d’Igualtat que ha posat el consentiment al centre i que va ser combatut per les togues a còpia de concedir excarceracions i rebaixes de penes a violadors i a agressors sexuals quan una instrucció de la fiscalia permetia no fer-ho. Ara que Sánchez ha descobert el pes del lawfare en els atacs a la seva dona, Begoña Gómez, i fins i tot ha fet una autocrítica pública –“no he vist suficientment l’envergadura del desafiament que teníem, de com el fang ha anat colonitzant el debat i les esferes del debat públic en aquest país”, va dir dilluns a TVE–, cal recordar que Montero sempre hi va veure un cas de lawfare en l’aplicació de la llei del “només sí és sí” amb el concert mediàtic de mitjans que van incorporar comptadors de rebaixes de penes a imitació dels mesuradors de la prima de risc o l’evolució de la borsa i que, ja amb ella fora del govern, de sobte van desaparèixer de les pantalles.
Majoria progressista al TC: 7 a 4
En el cas d’una qüestió d’inconstitucionalitat elevada al TC, el ple del màxim intèrpret de la Constitució està presidit pel progressista Cándido Conde-Pumpido –fiscal general de l’Estat del 2004 al 2011 amb José Luis Rodríguez Zapatero de president espanyol– i té una majoria de set progressistes davant quatre conservadors. Quan hi arribi el previsible recurs d’inconstitucionalitat presentat pel PP contra la llei d’amnistia, però, el TC es trobarà que l’andalús Juan Carlos Campo i la barcelonina Laura Díez són candidats a ser recusats per les seves vides anteriors com a ministre de Justícia amb Sánchez i firmant dels indults i com a alt càrrec de La Moncloa, respectivament.
I Villarejo i Fernández Díaz, què?
L’hora d’aplicació de l’amnistia serà un moment en què la casuística es pot imposar al discurs polític i regalar l’espectacle de veure teòrics enemics de la norma trucant a la porta de l’oblit penal. És el cas del ministre de l’Interior amb Mariano Rajoy, Jorge Fernández Díaz, o fins i tot del comissari de la policia patriòtica José Manuel Villarejo, que es podrien acollir a la llei i veure amnistiats presumptes comportaments delictius durant la guerra bruta contra el procés independentista i en el marc de l’operació Catalunya. Quan a la portaveu de Junts al Congrés, Míriam Nogueras, se li demana si es veuran sorpreses entre els noms acollits, ella conté el somriure i avisa: “Veurem si els que ara tant la critiquen un dia demanaran acollir-s’hi, veurem... Els propers mesos seran intensos i el que és segur és que mai pots pensar que res et sorprendrà.”
Remor de togues i xocs de dretans
Un termòmetre de com respira la carrera judicial espanyola i de com hi ressona el manament de l’expresident espanyol i ara patró de la FAES José María Aznar (“Qui pugui fer, que faci”) en vigílies de l’entrada en vigor de la llei d’amnistia és la seu del Col·legi de l’Advocacia de Madrid (ICAM), que dilluns va ser l’escenari de la presentació del Pacte de Professionals en Defensa de l’Estat de Dret, manifest firmat per més de 5.000 jutges, fiscals, inspectors d’Hisenda o de la Seguretat Social i policies, entre altres treballadors públics. Tot i ser un acte de manifesta connivència entre diferents poders en contra del poder legislatiu i d’una llei emanada de les Corts, els seus impulsors, entre els quals hi ha la presidenta de l’Associació de Fiscals, Cristina Dexeus, i representants de l’Associació Professional de la Magistratura i Fòrum Judicial Independent, Pilar Astray i Victoria Muñoz, respectivament, van subratllar la importància dels valors de la legalitat, la separació de poders, la igualtat i la independència dels seus cossos professionals davant d’una independència judicial i d’una igualtat davant la llei ara “compromeses per l’amnistia”. “La proposició de llei de l’amnistia és una ingerència i un boicot clar a la separació poders, a més d’una amenaça al principi democràtic i institucional”, va defensar Dexeus abans-d’ahir. Segons la magistrada Pilar Astray, “estan en risc els valors amb què es constitueix un estat social i democràtic de dret, no hi ha respecte a les llibertats” i no es pot confondre sobirania popular i poder de representació.
En el front conservador, però, no tot és unió. La remor de togues ha ofert un episodi de caïnisme arran de la desprotecció practicada per l’Associació de Fiscals, presidida per Cristina Dexeus, que s’ha negat a oferir empara a un afiliat seu, Álvaro Redondo, el fiscal del Tribunal Suprem que va emetre un informe contrari a investigar Carles Puigdemont per terrorisme. Redondo ha tramitat aquest mes d’abril la seva baixa en l’associació després de més de vint anys de pertinença perquè és “absolutament incapaç” d’emparar-lo davant l’atac (“es cómplice de un canje corrupto”) del cap d’opinió d’El Mundo, Jorge Bustos, des de les pàgines del rotatiu madrileny.
Per si l’animositat contra l’amnistia no fos prou per la seva lletra, en el cas que afecta Puigdemont es dona la circumstància que és l’únic amnistiat que podria aspirar a una investidura al juny, una hipòtesi que redobla les suspicàcies d’intencionalitat política en cada pas judicial. Però una cosa és oir el cant de sirena aznarista (“Qui pugui fer, que faci”) amb melomania, i una altra cosa és prevaricar.
