Jornada (a) reflexió

El 16 d’abril del 1977, poc després d’un consell de ministres presidit per Adolfo Suárez, bona part dels mitjans de comunicació van rebre una nota de premsa del govern espanyol en què es donaven algunes pautes, poques, per a la celebració de les eleccions generals previstes per al 15 de juny següent. La nota deia, textualment, que “la campanya electoral finalitzarà el 14 de juny a les 12 de la matinada. Aquesta data, «jornada de reflexió», estarà lliure de tota acció electoral, igualment com tota la jornada de les eleccions”. Es tractava de les primeres eleccions democràtiques que se celebraven després de la mort del dictador, i també la primera vegada que es parlava, explícitament, d’una “jornada de reflexió”.

Ni en la nota de premsa ni en els llibres de memòries dels protagonistes trobem cap justificació d’aquella mesura. Alguns estudiosos han volgut veure en l’expressió, que apareixia entre cometes, una reminiscència de la religió catòlica. D’altres han justificat la implementació de la jornada com un intent de concedir una pausa per tal que l’elector pogués decidir el seu vot amb tranquil·litat, sense pressions de cap mena; una mesura que es vincula a l’escassa politització de la ciutadania després de 40 anys de dictadura i a la voluntat de garantir una aturada en l’activitat dels partits polítics i un clima de major tranquil·litat. Sigui com sigui, aquella “jornada de reflexió” s’ha anat mantenint elecció rere elecció com una norma perfectament assumida que també inclou els seus propis rituals. Aquell dia, els candidats es dediquen a relaxar-se fent fúting o passejant amb la família, els periodistes els persegueixen o comencen a preparar el material per a l’endemà, i els ciutadans indecisos es dediquen, en teoria, a reflexionar.

La jornada, doncs, s’ha convertit en un clàssic i s’ha anat definint allò que es podia fer i, sobretot, allò que no. L’article 53 de la llei orgànica del règim electoral general, la Loreg, que també regeix al nostre país, prohibeix expressament “difondre propaganda electoral ni fer qualsevol acte de campanya electoral” durant aquell dia. Tampoc permet fer-ho l’endemà, quan la ciutadania està convocada a les urnes. Aquells que incompleixin la norma s’arrisquen a penes de presó de tres mesos a un any i de multes de 6 a 24 mesos. La llei es va modificar el 2011, però en aquell moment els partits no van creure necessari canviar la regulació del dia de reflexió, i, de fet, el tema ni tan sols va generar debat. La prohibició afecta els partits polítics però també els mitjans de comunicació. Precisament l’any 2018 la Junta Electoral Central va imposar una multa al director del diari ABC per haver publicat una entrevista a Inés Arrimadas la jornada de reflexió. El cas va arribar al Suprem i al Constitucional, que van avalar la decisió de la JEC a partir de l’argument que “mitjançant la publicació de l’entrevista es va voler influir a favor de l’entrevistada en les eleccions que se celebraven l’endemà”. A més a més de l’entrevista, la portada del diari semblava un cartell electoral, amb una imatge a tota pàgina de la cap de llista de Ciutadans.

Si girem els ulls enrere, no es troben limitacions semblants. De fet, durant el període de la primera Restauració borbònica (entre el 1875 i el 1923) o el de la Segona República (entre el 1931 i el 1936) hi ha poca regulació de les campanyes electorals. Les lleis o les normatives fixaven molt poques limitacions, ni sobre el finançament de les candidatures ni sobre allò que es podia fer o no. De fet, ni tan sols existia una campanya electoral definida com a tal. Una de les poques limitacions que trobem durant el període republicà es refereix a la prohibició de retransmetre els mítings a través de la ràdio o de fer actes públics el dia abans de la jornada electoral; una mesura, tot sigui dit, que no estava avalada per cap llei ni cap desig d’afavorir la “reflexió” dels votants, sinó per motivacions d’ordre públic.

A la resta del món hi ha un munt de països que tenen un instrument semblant, si bé amb noms i durades diferents. En alguns llocs, com ara l’Argentina i Egipte, el silenci dura dos dies, mentre que en altres s’allarga fins a tres, com ara a Indonèsia o a la República Txeca. A banda de la prohibició de mantenir la propaganda electoral i de demanar el vot, en alguns països s’hi han afegit altres limitacions, com per exemple la venda d’alcohol o la celebració d’espectacles; unes limitacions que, segons sembla, estan vinculades al paper que havien tingut ambdós recursos per evitar que la gent anés a votar. En alguns països, la “veda electoral” ni tan sols està regulada i només es tracta d’un pacte tàcit entres les diverses forces polítiques. També hi ha llocs, però, en què aquesta limitació no existeix o s’ha portat als tribunals. Jordi Muñoz, que és el director del Centre d’Estudis d’Opinió, recorda que en alguns països “hi ha hagut diverses sentències que o bé ho prohibeixen directament o bé restringien molt les limitacions de no publicar enquestes durant la darrera setmana o de no fer campanya el dia abans; bàsicament, perquè entenen que són limitacions que entren en conflicte amb la llibertat d’expressió”. En llocs com ara el Regne Unit i els Estats Units, de llarga tradició democràtica, resultaria inconcebible que s’impedís demanar el vot fins i tot el mateix dia de les eleccions.