“La llei que impulsen el PP i Vox no és de concòrdia, sinó de discòrdia”

D’entrada, hi ha una qüestió de forma que cal denunciar i és el fet que l’han tramitat d’urgència. Això limita moltíssim tota la discussió i la participació ciutadana, que és el que volen evitar. A banda d’això, el text que hi ha al damunt de la taula és molt greu perquè afecta qüestions fonamentals de memòria democràtica, de drets humans i de llibertat democràtica. Nosaltres sempre hem defensat que no pot haver-hi una societat plenament democràtica si no hi ha memòria. Sense memòria no hi ha democràcia. I el PP i Vox es carreguen tot això en un fullet de sis pàgines a doble espai. És un pamflet, és vergonyós que un govern democràtic faci això, perquè deroguen una llei que té 65 articles i que està plenament documentada i fonamentada.

En primer lloc, és un atac frontal total i frontal al moviment memorialista i a les víctimes de la dictadura, perquè fan una mena de totum revolutum i barregen víctimes de violència social, política i no sé què més amb les víctimes del terrorisme, dues coses que no tenen res a veure. També estan fent antihistòria i revisionisme de la Segona República i equiparen víctimes amb botxins. Amb això, el que pretenen és relegar-nos, ocultar-nos de nou en el calaix de l’oblit i el silenci. I això no estem disposats a aguantar-ho. Altres aspectes destacats d’aquesta proposició de llei de la discòrdia és que neguen el caràcter democràtic de la Segona República i l’equiparen amb la dictadura, la qual no condemnen. Tampoc mencionen en cap moment que va haver-hi un cop d’estat contra una república legítimament establerta i constitucionalment democràtica. També obvien que aquest cop d’estat va provocar una llarga i cruenta guerra de tres anys i va donar pas a una dictadura que es va mantenir al poder mitjançant un terror sistèmic i sistemàtic contra tota la població en general i contra els opositors dels règims en particular. I això, mitjançant afusellaments massius, exiliats, presos, camps de concentració, tortures, assassinats, robatoris... I tot això va en contra de la legislació internacional humanitària i de les resolucions internacionals de suport de la memòria democràtica de l’Estat espanyol. També podria anomenar-te la resolució 39 de les Nacions Unides, de la Comissió Internacional contra el Desaparició Forçada del 20 de desembre de 2006, la resolució del Parlament Europeu de 9 de setembre de 2019 sobre la importància de la memòria històrica europea per al futur i un llarg etcètera de textos que es vulneren.

Precisament nosaltres anomenem aquesta proposició de llei “de la discòrdia”, perquè el que fan és obrir una etapa de discòrdia i d’enfrontaments. Per sort, comptem amb el suport de partits polítics, sindicats, organitzacions socials, historiadors, advocats... El que han fet amb aquest projecte ha estat generar un enfrontament que no existia en la societat valenciana. Havíem avançat en els darrer vuit anys, amb el govern del Botànic 1 i el Botànic 2. Havia estat una etapa important, de notables avenços en matèria de veritat, de justícia i de reparació al País Valencià, sense cap oposició, sense cap esbronc, sense cap enfrontament. I ara el que pretenen amb la seva proposició de llei de la discòrdia és imposar el pensament únic.

D’entrada sembla mentida que diguin això, perquè la història com a ciència social es fonamenta en la llibertat d’opinió i en la llibertat d’expressió, i també en la voluntat de no tergiversar els fets històrics que van ocórrer, perquè són fets i estan perfectament documentats, tant per la memòria oral de les víctimes com per tota la documentació investigada i escrita, des de les declaracions programàtiques que va fer el general Emilio Mola fins a les que va fer el mateix general Francisco Franco sobre les seves veritables intencions i altres fets que van ocórrer. Per tant, tot això no es pot negar. És inqüestionable. Després s’interpretarà si va ocórrer per tal motiu o per tal altre. Aquí hi pot haver matisos. Però el que és ben inqüestionable és que disposem d’un ampli treball d’investigació i de publicació, de moltes recerques d’història contemporània, tant de caràcter local com d’àmbit més general. I tot deixa molt clar el que va ocórrer, com va ocórrer i per què va ocórrer. Per altra banda, en el document que s’ha presentat a les Corts Valencianes es diu textualment que “salimos en defensa y honor de la historia, casi casi podíamos decir, de España”. I és evident que la historia de l’Estat espanyol no necessita ni defensors ni propagandistes de la historia contemporània . D’això ja se n’encarreguen els historiadors que han fet, torne a dir, un gran treball d’investigació i publicacions al llarg d’aquests últims 20 anys.