Catalunya, davant una nova cruïlla

Girar full definitivament en el procés sobiranista o ratificar-lo per donar-li una nova empenta. Tancada –teòricament– l’etapa de repressió política arran de l’1-O del 2017 amb la imminent aprovació al Congrés de la llei d’amnistia, pendent això sí de l’aplicació que en cada cas en vulgui fer la justícia espanyola, Catalunya està en una nova cruïlla i ha de decidir en la cita d’avui amb les urnes cap a on dirigeix el seu futur polític. Dos són els grans camins que apareixen a l’horitzó immediat: mantenir el rumb dels últims anys per, fins i tot, donar una nova embranzida a l’aspiració transversal d’exercir el dret a l’autodeterminació –ara en un referèndum pactat que tant ERC com Junts ja han canalitzat cap a la via de la negociació en sengles taules amb el PSOE–, o deixar-la del tot aparcada per tornar a les meres preocupacions de l’autogovern, com defensa el PSC.

És clar que entremig es barregen molts altres elements que poden resultar tant o més decisius a l’hora de formar nou govern, com és l’orientació de les polítiques socials i del dia a dia, la diversitat de criteris sobre macroprojectes com el Hard Rock o les grans infraestructures, o el pes del reaparegut “peix al cove” en forma d’obtenció de traspassos o d’un finançament singular que acabi amb el crònic dèficit fiscal del país. En la coctelera, això sí, sens dubte també hi tindran un paper cabdal els vetos creuats i les ferides obertes els últims anys en les relacions entre partits, a què s’afegeix la possible i enverinada irrupció d’una extrema dreta catalana amb qui els grans grups ja han dit que no pactaran de cap de les maneres, fet que pot bloquejar la configuració de qualsevol majoria.

De fet, és plausible que cap dels dos grans camins que s’obren s’imposi amb prou contundència, amb la qual cosa s’esbatanaria tota una gamma de grisos sobre la base dels factors esmentats que caldrà aterrar en unes més que probables negociacions per a la investidura d’un president, que són les que hauran de definir finalment l’orientació de la legislatura. Això si és que l’aritmètica no propicia un bloqueig i es va a una repetició electoral que ara mateix ningú no gosa descartar.

D’entrada, qui apareix com a gran favorit al capdamunt de totes les enquestes és el PSC de Salvador Illa, que a més ha fet una campanya molt metropolitana amb una aposta clara per l’espanyolització del discurs, a fi d’atreure els molts ciutadans que voten en aquesta clau i aprofitar el ganxo que manté a Catalunya Pedro Sánchez. I de passada, és clar, també quedar-se les engrunes d’un Ciutadans abocat a l’extinció. Amb un plantejament i un posat moderats, l’aposta per la “política útil”, la promesa d’una millor gestió i, si es pot, ampliació de l’autogovern i la carta del “retrobament” jugada amb la concessió de l’amnistia, els socialistes podrien tornar a guanyar les eleccions –com ja van fer fa tres anys, quan van empatar en escons amb ERC–, fins i tot amb un folgat avantatge. Ara bé, com llavors, això no els garanteix que puguin governar, tot i que, a diferència d’aleshores, han guanyat centralitat i ningú els veta d’entrada.

No tan lluny segons els últims ràtings es podria situar Junts+ Puigdemont per Catalunya, que tot fa pensar que ha sabut capitalitzar la tirada que manté el líder del procés. El president a l’exili va sorprendre anunciant dies després de la convocatòria electoral no només la seva candidatura per al 12-M amb l’aspiració de la “restitució” i la “represa” del procés, sinó que deixava clar que tornarà el dia del ple d’investidura. Tot plegat ha generat un corrent que ha anat a l’alça i que el pot situar de nou al capdavant de l’independentisme, fins al punt fins i tot que pot tenir possibilitats de disputar-li la victòria al PSC. Guanyar, és clar, faria que Carles Puigdemont tingués molts números per tornar a presidir la Generalitat, però fins i tot els tindria quedant segon, sempre, això sí, que l’independentisme sumés, que és probablement la gran incògnita d’aquesta nit. I sumés sense comptar, arribat el cas, la ultradreta d’Aliança Catalana.

És clar que qui segurament tindrà la paella agafada pel mànec en la formació de qualsevol majoria serà ERC, per qui d’entrada sembla que haurà de passar qualsevol pacte. A menys, és clar, que es doni la improbable hipòtesi que l’unionisme, comuns inclosos, sumés prou sense Vox i fes un Collboni –PSC, PP i comuns es van aliar fa menys d’un any per investir-lo alcalde de Barcelona en detriment de Xavier Trias–, o bé hi hagués una sociovergència que Puigdemont sempre ha descartat, si bé Illa no del tot, com a mínim quan no ha fet cap lleig a un “govern transversal”. En tot cas, els republicans han fet tots els esforços per fugir de la polarització Illa-Puigdemont i mantenir les possibilitats, dins d’una pugna a tres bandes, del president i candidat Pere Aragonès, que ha repartit crítiques a tots dos rivals. D’entrada, així, ERC manté l’esperança de revertir les enquestes que li auguren una caiguda, ja que la majoria dels indecisos –entorn del 30%, segons el CEO– dubten entre els republicans i una altra opció. Per això han fet un gran esforç en campanya per arribar al màxim de gent, fer valdre l’obra dels tres anys de govern i reivindicar la seva centralitat i “lideratge en les propostes” de país. Aragonès ha repetit que s’entendrà amb els que defensin pactar les condicions d’un referèndum, un finançament singular que permeti recaptar i gestionar tots els impostos a la Generalitat i defensi l’estat del benestar i el català, condicions que sens dubte a priori l’aproximarien a Puigdemont, si bé les relacions, ja tocades per l’últim any i mig d’oposició dura, s’han enverinat encara més en saber-se que Junts va maniobrar per acabar amb la legislatura quan va marxar del govern. En qualsevol cas, segurament no faran prou ERC i Junts, i de nou caldran com a mínim els vots d’una CUP a qui la convocatòria ha agafat amb el peu canviat, en plena refundació, i que també malda per suavitzar la davallada que li auguren les enquestes. Els cupaires, en tot cas, s’hi han posat bé en campanya per investir un president independentista, i han fugit de línies vermelles més enllà d’exigir tornar a una inconcreta “agenda social i nacional pròpia”. En tot cas, és possible que ni sumant tots tres grups que van propiciar l’última investidura amb 74 diputats, ara arribin als 68. Pel desencant de molts independentistes amb la pacificació dels últims anys –tots tres s’han fixat com a gran objectiu mobilitzar-la de nou, o evitar que torni als comuns o el PSC–, però també per la irrupció de nova oferta electoral: l’Alhora de Clara Ponsatí i Jordi Graupera, que serà una sorpresa si aconsegueix representació, i sobretot l’Aliança Catalana de Sílvia Orriols, a qui sí que les enquestes donen possibilitats d’entrar al Parlament, fet que pot complicar encara més la governabilitat, ja que a priori no pot pactar amb ningú. Igual que Vox.

Aragonès, en tot cas, s’ha resistit a descartar un pacte amb el PSC tot i que sembla impossible que s’avingui a les seves condicions, ja que ell mateix ha denunciat que ha “abandonat” la llengua i l’ha definit com “el més espanyolista i més de dretes de la història”. Però és que fins i tot un possible pacte d’esquerres segurament passaria per un tripartit, i això vol dir que els republicans haurien de refer unes relacions amb els comuns que van quedar molt malmeses amb el seu cop de porta als pressupostos del 2024, fet per cert que els podria passar factura, ja que baixen en la majoria d’enquestes.

Mentre, a la dreta espanyolista, que tot i l’anunciada desaparició de Cs en conjunt podria créixer, el PP vol fer el sorpasso a Vox. El rol d’uns i altres, això sí, pot tornar a ser testimonial, tret que l’aritmètica els permeti fer pinya per evitar que, després d’una dècada llarga, es repeteixi una presidència independentista a la Generalitat.