Política

‘Reset’ a l’escenari polític

L’únic que no muta al mapa electoral gironí del Parlament és l’hegemonia de Junts+, però el PSC es fa fort en un tauler molt més repartit

Mai, des del 1980, hi havia hagut tantes actes de dreta espanyola o extrema, tres davant la intermitència històrica d’una només

El mite de les comarques gironines com a demarcació netament independentista resisteix en les eleccions al Parlament, però amb l’esquerda que suposa que 9 punts percentuals del 61,37% en què s’ha situat el 12-M provenen d’una opció d’extrema dreta, Aliança Catalana (AC). I cal recordar que l’independentisme recula: tres anys enrere, sense els d’Orriols encara al tauler de joc, havia vorejat el 67%, dos terços del total. L’escenari ha canviat.

Junts ha tornat a guanyar clarament a la circumscripció, com a força més votada en totes les comarques i una immensa majoria dels municipis –de manera més folgada als més petits, però també superant amb nota el repte de Girona capital, més ajustat a Figueres, i amb Olot, Palafrugell, Banyoles o Sant Feliu de Guíxols al sarró–. Però tot i haver crescut en vots i percentatge (2,2 punts), no han pogut traduir la mínima concentració de vot independentista i l’efecte Puigdemont en cap diputat més respecte al febrer del 2021.

El PSC ha culminat, en canvi, el cicle de recuperació després d’haver tocat fons el 2017. Els socialistes van quedar aquell any noquejats i a l’UCI, després de la desbandada de càrrecs catalanistes entre el 2013 i el 2014, i després del referèndum de l’1-O i l’aplicació encara calenta de l’article 155 amb el suport a Rajoy. La mobilització aleshores, amb un 75,94% de participació històrica a les comarques gironines, va afavorir que Cs ocupés bona part del seu espai. Però del 8,62% i quart lloc el desembre del 2017, amb Rafel Bruguera defensant una única acta.

Els socialistes ja havien iniciat la remuntada amb Sílvia Paneque, el 2021, i ara són els que millor rendibilitzen els 4,3 punts percentuals que creixen, de tres a quatre diputats. Tot i haver estat primera força en un nombre reduït de poblacions –Blanes, Lloret, Salt o Roses, i el sostre de vots a Portbou, amb un 37,9%–, han exhibit creixements per sobre de la mitjana a l’Empordà i la Selva marítima. No guanyen, encara que cal recordar que mai no ho havien fet en aquestes contrades al Parlament, i tampoc igualen els cinc diputats que havien assolit amb Quim Nadal o Marina Geli en temps del tripartit. Però aleshores –com passa ara amb les audiències dels canals de televisió– el mapa de partits estava molt menys fragmentat.

ERC torna de cop al 2010

A diferència dels socialistes, la davallada d’ERC estava més o menys cantada, després de la pèrdua de suports que ja havien palesat en les darreres municipals, i la recessió en alcaldies i poder territorial.

Però en comptes de contenir l’hemorràgia, el lluïment de l’acció de govern, que lideraven per primer cop des d’abans del franquisme, no els ha estalviat d’obtenir el pitjor percentatge de les quatre circumscripcions catalanes (11,99%), amb 24.400 vots menys.

Des del 2010, quan van caure al 9,23% en les eleccions que van liquidar el tripartit –també després d’una altra llarga sequera meteorològica–, és el pitjor registre d’un partit que diumenge només va ser el més votat en un dels 221 municipis, Vallfogona del Ripollès, i que ha davallat per sobre de la mitjana sobretot en aquells indrets on Aliança Catalana ha obtingut percentatges més elevats de sufragis.

Gir cap a la dreta

Davant la reculada de 10 punts d’ERC, hi ha la irrupció de l’extrema dreta d’AC en els resultats gironins amb un percentatge semblant i com a quarta força. És evident que el transvasament aritmètic no s’ha produït del tot en aquesta direcció, un fenomen que s’ha d’analitzar en futures conteses i amb moltes més variables. Il·lustra, però, una mena de vot de càstig provinent d’electorat independentista, potser alimentat en part per l’alça de participació. Els d’Orriols no han fet gaire mal a Vox allà on l’extrema dreta espanyolista ja havia guanyat pes al Gironès, amb el discurs antiimmigració, però sí que li ha passat factura a Ullà (Baix Empordà). A banda del seu gran graner de vot rural, a Ripoll i la resta de la comarca, la taca de la formació ultra catalana s’ha estès cap a la Garrotxa –segona força– i pobles de l’Empordà, l’interior de la Selva i el Pla de l’Estany, i ha pujat amb força del no-res a Olot i Figueres.

El cas, però, és que des del 1980 mai no hi havia hagut tanta representació de l’extrema dreta, que en aquest cas consolida també Vox –dècimes a l’alça– i enmig del retorn del PP, que no només s’ha cruspit Cs, sinó que també ha atret vots de l’antiga abstenció o d’altres espais polítics. En clau estrictament espanyolista, hi hauria el precedent dels quatre diputats de Cs el 2017, en aquell instant de mobilització extrema, però es tractava d’un partit ideològicament liberal. I incompatible sobre el paper amb AC.

La tendència preocupa la CUP, que ha aconseguit salvar una acta in extremis, i també ERC. Els seus dos caps de llista es comprometen a cercar la manera de posar-hi fre.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.