L’independentisme es dessagna
Des del pic del 2017, el bloc que formen Junts, ERC i la CUP ha perdut 717.000 vots en les catalanes
El 12-M certifica l’enfonsament d’ERC al cinturó metropolità, clau per afermar la nova hegemonia del PSC
En indrets com el Barcelonès, els republicans hi han perdut més del 50% d’electors en tot just set anys
Si una cosa han deixat aquestes últimes eleccions són incògnites. Serà Illa president? I, si ho és, amb quina majoria darrere? O, per contra, caldrà tornar a votar a l’octubre? Malgrat aquests interrogants, uns resultats com els de diumenge també certifiquen algunes certeses. Entre les quals, la més concloent, potser, és aquella que corrobora que des del punt de vista electoral l’independentisme ha entrat en una crisi que ja no hi ha base de maquillatge possible que la pugui dissimular i, de retruc, això implica que el país enceti un nou cicle polític que deixa enrere el del procés. Aquesta, però, no és una conclusió que es pugui extreure únicament del veredicte del 12-M, sinó de l’evolució de diversos comicis que acrediten que el bloc que han configurat Junts, ERC i la CUP al Parlament ha entrat en una dinàmica sostinguda de pèrdua de suports. Això ho diuen les dades, començant per les de les catalanes del 2017 i que marquen on se situa, encara avui, el pic electoral de l’independentisme, amb aquells poc més de dos milions de vots –2.079.340, per ser exactes– que van construir un relat que s’ha acabat estirant com un xiclet. En cites posteriors, com les espanyoles i les municipals del 2019, ja es va començar a detectar una tendència a la baixa –d’entre 400.000 i mig milió de sufragis– que des dels partits es va poder blanquejar amb l’argument, sempre a mà, que cada elecció té un comportament propi. Cert, fins que van arribar les del 2021, també al Parlament, en què Junts, ERC i la CUP es van deixar pel camí més de 625.000 vots. L’atenuant de la pandèmia i, sobretot, el fet d’assolir per primer cop un percentatge d’adhesió conjunt superior al 50% van ser, en aquest cas, dos pretextos que, conjuminats, van estalviar a l’independentisme el tràngol de posar-se davant del mirall. Fins que diumenge va caure la màscara. El milió de sufragis cultivats per l’independentisme (1.362.206) i la pèrdua de la majoria al Parlament certifiquen un punt i a part. El procés, com a tal, ja està espremut. “Es tanca un cicle de deu anys, el que no sabem és ben bé quin obrirem a partir d’ara”, reflexiona Ana Sofía Cardenal, professora de ciència política de la UOC, i que atribueix la crisi electoral de l’independentisme “a un relat que ja està esgotat i a la fatiga dels votants, que han vist que, a banda d’unes expectatives no complertes, Junts i ERC s’han embrancat en una pugna que ha fet molt mal”.
Una de les conseqüències d’aquest abatiment del sobiranisme és la desmobilització. I d’aquí a quedar-se a casa, ja és només un pas. I aquestes, ja s’ha dit, han estat unes eleccions en què l’abstenció ha estat més que significativa, amb uns percentatges (42%) que són equiparables als de les cites prèvies al procés. Així, doncs, una de les lectures és que el votant independentista, i molt significament el d’ERC, ha optat per no participar o per canviar de vot. Pel de qui? Això caldrà analitzar-ho amb calma, però a primer cop d’ull es pot aventurar que el PSC ha xuclat suport entre els republicans, especialment a la conurbació barcelonina. Una zona, la del cinturó roig, que és la que concentra, i de molt, més electors, i on l’esfondrament de la candidatura de Pere Aragonès ha propulsat els socialistes fins a consolidar una posició de força, que ja es va començar a visibilitzar en les darreres municipals, en un territori que és on es decideix tot, o gairebé. Anem a un exemple. Al Barcelonès, la comarca amb més cens, el 2017 ERC (246.072 vots) se situava al davant d’un PSC aleshores molt escardalenc (203.468) per la competència de Ciutadans. Set anys després, els d’Illa són ara primera força, amb 274.821 vots (+35%), mentre que els republicans hi han perdut un 55% d’aquells vots i han quedat en tot just 110.435. I el mateix, o molt similar, s’ha donat al Baix Llobregat i al Vallès Occidental. “El que ha passat amb ERC s’haurà d’estudiar bé, però sembla que no ha aconseguit fer-se veure com una opció creïble de govern per al votant independentista i tampoc ha rendibilitzat l’estratègia de negociar amb Madrid”, assenyala Cardenal, que hi afegeix que el que pugui fer ERC a partir d’ara és vital: “Si es repleguen i deixen, per exemple, de negociar amb el PSOE, l’impacte sobre la legislatura estatal també pot arribar a ser molt important”, alerta.