Sánchez i el símil Illa-Feijóo
Descobreix que l’amnistia el beneficia a ell i prou, i no tem per l’estabilitat ni es creu que Puigdemont s’hi equipari com a segon
El PSOE assumeix que Junts continuarà fidel a l’acord tot i una entesa PSC-ERC-Comuns i només el protagonisme del PP ho canviaria tot
El president defensarà el 30 de maig l’amnistia ja sabent que el votant premia “fer de la necessitat virtut” i castiga qui l’ha encapçalada
La política és una estepa de tanta crueltat que devora els seus actors sense clemència i ni tan sols emular el més fort avala la supervivència, com ha comprovat Pere Aragonès copiant l’audàcia de Pedro Sánchez d’avançar les eleccions i conduint ERC a l’atzucac on les tres opcions (acostar-se a Carles Puigdemont, investir Salvador Illa o propiciar una repetició electoral) són igual de nefastes per als republicans. Si la moviola de la política rebobinés des d’ara fins al 2016, es comprovaria que Sánchez ha eliminat tots els actors que li disputaven l’espai a l’auca (Mariano Rajoy, Pablo Casado, Albert Rivera, Inés Arrimadas, Pablo Iglesias, Quim Torra, Pere Aragonès) i només una figura es resisteix a sortir dels escenaris de Manual de resistencia i Tierra firme: Puigdemont, a qui ell va visitar el 15 de març del 2016 al Palau de la Generalitat per “obrir una etapa de desglaç” i a qui retrobaria el 13 de desembre del 2023 al Parlament Europeu. “President Sánchez, les oportunitats s’han d’aprofitar quan succeeixen. Si es deixen passar de llarg per por o per incapacitat, les conseqüències mai són agradables”, va dir Puigdemont fa cinc mesos a tot un homòleg en biografia resilient. Després que el 12-M s’entossudeixi a avivar aquest vell duel, el president i líder del PSOE descobreix amb fruïció la paradoxa que l’amnistia a la qual es resistia només l’ha beneficiat a ell –la ironia és que el votant premia “fer de la necessitat virtut” i castiga els que l’impulsaven per convicció– i no tem més inestabilitat ni es creu el símil de Puigdemont equiparant-se amb ell com a segon més votat davant el pretès mirall Illa-Feijóo de guanyadors que no poden governar.
El luxe de celebrar dues victòries en una sola nit electoral –la d’Illa en vots i escons i que ERC i Junts no sumin i que l’independentisme no tingui majoria al Parlament– no vol dir que per a Sánchez l’alegria sigui completa, perquè en política mai ho és, però ahir el govern i el PSOE van respirar en sentir Puigdemont dir això: “No anirem a amenaçar Sánchez que s’acaba la legislatura si hi ha un tripartit d’esquerres”.
“Cap repercussió en la legislatura”
Així com Junts té els acords a Suïssa com a únic termòmetre de la duració de la legislatura, també és així per al PSOE quan se li demana si tem repercussions al Congrés –on Sánchez ha perdut en aquesta legislatura sis votacions al ple, una de les quals, la del decret del Ministeri de Treball que reformava el subsidi d’atur, i una altra, la reprovació del ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska– en funció del que passi al juny o a l’agost en una eventual investidura al Parlament. “Cap repercussió en la governabilitat. El PSOE va firmar acords de governabilitat amb molts partits, també amb Junts i amb ERC. I el PSOE compleix els seus acords i no tinc dubte que els altres faran el mateix”, va garantir la portaveu de l’executiva del PSOE i diputada per Burgos al Congrés Ester Peña.
“Si li cal sacrificar Illa, ho farà”
Com va esbossar ahir Puigdemont, l’únic factor que dinamitaria la legislatura és que Alejandro Fernández (PP) tingués protagonisme en una triangulació, com va passar amb el també popular Daniel Sirera a l’hora d’elegir el socialista Jaume Collboni com a alcalde de Barcelona en detriment de Xavier Trias. “Si el PSC s’abraça al PP, com ha fet a l’Ajuntament de Barcelona, això evidentment deixaria sense sentit l’acord que tenim amb el PSOE a Madrid”, manté Puigdemont. Al PP, el portaveu Borja Sémper obria la porta que Sánchez sacrifiqui Illa si li cal per blindar-se a La Moncloa. “Tot el que ha demanat Puigdemont a Sánchez li ho ha concedit. Per què aquesta vegada ha de ser diferent? Hi ha algun espanyol en disposició avui de jugar-se el seu patrimoni afirmant que el senyor Sánchez no sacrificarà el senyor Illa?”, aventura Sémper.
Dràcula i la maledicció de Casado
Si bé Míriam Nogueras (Junts) surt reforçada del 12-M i ha comprovat que elevar el llistó d’exigència al PSOE té recompensa, el republicà Gabriel Rufián –ahir entretingut en un duel públic de mofes amb l’exfutbolista portuguès Luis Figo a l’arena narcisista de les xarxes socials– encarna el trauma present d’ERC de no saber què fer ara al Congrés. El temor del PSOE és que ERC arribi per si sola a la conclusió que sostenen els socialistes i de la qual es vanten en privat i en públic segons la qual és el no a tot del PP i la judicialització el que alimenta l’independentisme, mentre que el diàleg i l’acord són el que Josep Borrell identificava amb “la política de l’ibuprofèn” i el desinflen. Per ERC, el dilema és existencial i cruel, perquè Bildu fa el mateix que ERC i obté a les urnes basques un premi que les urnes catalanes no donen, i això que Pere Aragonès va tancar la campanya en companyia de Pello Otxandiano com a estrella invitada i guardià de la fórmula electoral amb Eusko Label. I, si bé Sánchez col·lecciona rivals a l’armari dels oblits, això no impedeix que alguna frase lapidària d’aquests derrotats pel temps no ressoni encara des del més enllà de la política. “Ha passat de la coalició Frankenstein a la coalició Dràcula. A tothom a qui mossega el contagia i el converteix en zombi”, va dir Casado a Sánchez. Obviant la confusió entre vampirs i zombis, ERC no pot negar que a Casado li passa com a Carlos Gardel, que cada any canta millor.
