La potència absent a l’Amèrica Llatina
Mèxic, segona economia regional, prioritza la lluita contra el narcotràfic i cercar solucions a la crisi migratòria
El president, López Obrador, no fa la primera gira al continent fins al quart any de mandat
Des de l’abril, manté una agra disputa amb l’Equador per l’assalt a l’ambaixada mexicana a Quito
Andrés Manuel López Obrador (AMLO) va assumir la presidència de Mèxic el desembre del 2018. La seva arribada al poder va omplir d’expectativa l’Amèrica Llatina, que veia en el nou mandatari l’inici d’un gir polític cap a l’esquerra. El 2019, va guanyar les eleccions a l’Argentina el peronista Alberto Fernández; després, va ser el torn de Gabriel Boric a Xile, de Luiz Inácio Lula da Silva al Brasil i de Gustavo Petro a Colòmbia. López Obrador, al capdavant de la segona economia més gran de la regió, no va liderar, però, l’eix progressista que s’esperava.
López Obrador va guanyar les eleccions amb un projecte que sostenia que la millor política exterior era la política interna. I així ho va deixar clar només prendre possessió. Sempre va evitar pronunciar-se obertament o interferir en les decisions dels seus veïns. Va fer una excepció el 2019, quan va acollir com a asilat el president de Bolívia, Evo Morales, acabat de ser destituït. L’estada de Morales, però, va ser molt breu, fins que va trobar asil definitiu a l’Argentina. El primer viatge a l’exterior de López Obrador va ser durant el seu segon mandat, als EUA, país que és el seu principal soci comercial i llar de 38 milions de mexicans.
Va caldre esperar fins al 2022 perquè mirés cap al sud, tot i que tampoc gaire lluny. El maig d’aquell any, va fer una gira de quatre dies per Guatemala, El Salvador, Hondures, Belize i Cuba. L’objectiu del viatge va ser acordar estratègies contra l’arribada de migrants d’aquests països que passen per Mèxic en l’intent d’entrar als EUA, el seu destí final.
Aquell any, ja havia quedat en no-res la que va ser, potser, l’aposta mexicana més ambiciosa en política exterior: el 2020, any de la pandèmia, Mèxic va encapçalar les protestes contra l’acaparament de vacunes contra la covid-19 que duien a terme les economies centrals. El ministre mexicà d’Afers Estrangers d’aleshores, Marcelo Ebrard, va denunciar davant l’ONU que “deu països es queden amb el 80% de les dosis”. Mèxic, amb una població d’uns 130 milions d’habitants, tan sols havia administrat 1,7 milions de vaccins.
La diplomàcia de les vacunes va trobar un aliat en l’Argentina. A principi del 2021, López Obrador va rebre a Ciutat de Mèxic el seu homòleg argentí, Alberto Fernández. Es van reconèixer mútuament com a amics i van tancar un acord per fabricar conjuntament vaccins contra la covid-19, que després van repartir als països més necessitats de la regió. La qüestió de fons era crear un eix progressista antiliberal que unís l’Amèrica Llatina de nord a sud contra l’avenç de la dreta. Encara governava al Brasil l’ultra Jair Bolsonaro, Iván Duque ocupava la presidència de Colòmbia i Sebastián Piñera, la de Xile. “Que Mèxic i l’Argentina estiguin units és un deure que tenim –va dir Fernández des del palau de govern mexicà–. Del país més al nord al més austral, hem de ser capaços de traçar un eix que uneixi tot el continent.” La crisi política i econòmica a Buenos Aires va apagar ràpidament l’estrella de l’argentí i tot va quedar en un no-res. Ni tan sols l’arribada de Lula da Silva al Brasil va donar ales a aquest projecte continental, que Mèxic va semblar oblidar ràpidament.
López Obrador va rebre Lula el març del 2022, set mesos abans de les eleccions que el brasiler, finalment, va guanyar contra Bolsonaro. El govern mexicà va parlar, llavors, d’“una trobada entre polítics i dirigents socials amics que lluiten a favor del poble i per aconseguir canvis positius a l’Amèrica Llatina i al món”. El president i el candidat es van donar la mà, van somriure per a les càmeres i van prometre treballar junts en el futur. Res de tot això va passar.
Una mica més proper es va mostrar López Obrador amb el colombià Gustavo Petro. El setembre del 2023, López Obrador va respondre a la crida de Petro perquè s’afegís al gir que Colòmbia reclama en el combat internacional contra el narcotràfic, un que deixi de criminalitzar les baules més dèbils de la cadena i es concentri en les grans organitzacions. El flagell del narcotràfic colpeja Colòmbia tant como Mèxic.
Combat al narcotràfic i control de la migració són, finalment, els dos afers que estructuren la relació de Mèxic amb l’Amèrica Llatina. Amb el comerç exterior monopolitzat pels EUA, no hi ha temes amb més interès per al país nord-americà en la seva agenda regional. Amb tot, alguna cosa ha canviat lleument ara que el mandat de López Obrador entra en la recta final. La cap de la diplomàcia mexicana, Alicia Bárcena, va visitar Caracas l’octubre de l’any passat per reunir-se amb Maduro, amb qui va acordar que una delegació mexicana acompanyaria les noves negociacions entre el chavisme i l’oposició. La mesa va ser un fracàs, però les relacions amb Maduro es van mantenir, un cop més, allà on més importen a Mèxic: al març, tots dos governs van firmar un conveni per repatriar migrants veneçolans a canvi d’una aportació econòmica.
La diplomàcia mexicana avançava així sense ensurts cap al 5 d’abril, quan el president de l’Equador, el dretà Daniel Noboa, va ordenar assaltar l’ambaixada mexicana a Quito per capturar l’exvicepresident Jorge Glas, refugiat a la seu diplomàtica des del desembre passat. Mèxic va trencar relacions amb l’Equador i va portar l’assalt davant del Tribunal Internacional de Justícia. Defensar el procés ja serà responsabilitat del proper govern mexicà.
