Unes eleccions a contrapeu

Amb el cansament acumulat de la recent campanya, en ple procés de digestió dels resultats del 12-M i encetada la negociació per a la investidura d’un nou president –si més no, per a la composició de la mesa del Parlament, que s’ha de constituir tot just l’endemà–, es pot dir que les eleccions europees del 9 de juny no arriben en el millor moment per a gairebé ningú a Catalunya. De fet, ni tan sols sembla que puguin constituir una treva, una cortina de fum per tal que les converses ressenyades es puguin fer amb tranquil·litat i fora dels focus, ja que els partits són conscients que suscita molt més interès saber què passarà a la cambra catalana i si hi haurà noves eleccions a la tardor –els candidats ja s’estan veient obligats a parlar-ne en els actes i entrevistes, que són molts menys que fa unes setmanes, per captar l’atenció mediàtica– que no pas unes euroeleccions que a més culminen un cicle electoral ja poc participatiu, fet que hi augura una abstenció gairebé rècord, ja que a més aquest cop no les acompanya una altra cita ganxo a les urnes com va ser el cas de les municipals el 2019.

Especialment crua és la situació per a l’independentisme, que encara es llepa les ferides després que ni Junts ni encara menys ERC aconseguissin mobilitzar l’electorat tot i ser les eleccions teòricament més importants per a ells, les del 12-M, i ara afronten la nova cita més com una nosa en plena ressaca i recomposició que com una oportunitat per redimir-se i trencar amb el cicle descendent. Per a ells, el 9-J difícilment serà un punt d’inflexió, ans al contrari, hi podrien perdre un altre llençol, tenint en compte que parteixen d’uns resultats històrics molt difícils d’igualar fa cinc anys, quan amb l’exiliat Carles Puigdemont i el pres polític Oriol Junqueras van quedar primera i tercera força, respectivament, i van sumar més d’1,7 milions de vots, el 49%.

El ja eurodiputat Toni Comín ha agafat el relleu al president a l’exili com a candidat de Junts, amb el propòsit inequívoc de continuar la feina feta d’internacionalització de la causa independentista. Junts, que es presenta com l’única candidatura estrictament catalana i positivitza el fet de no estar en cap gran grup europeu per tenir les “mans lliures” per votar el que més convingui a Catalunya, vol dur en la propera legislatura a l’eurocambra la reivindicació d’un referèndum d’autodeterminació compatible amb la Constitució espanyola i, per tant, amb el projecte europeu, i, a partir d’aquí, seguir fent pedagogia i teixint aliances en el marc de la negociació oberta amb el govern espanyol a Suïssa. El programa de Junts defensa, a més, l’“encaix” de l’amnistia amb el dret internacional, i també prioritza la construcció del corredor mediterrani ferroviari i l’oficialitat del català a les institucions europees, ara mateix en una situació d’impasse tot i la defensa que n’està fent el govern espanyol. Ahir mateix Comín li reclamava un esforç més, que mobilitzi tota la seva diplomàcia i que Pedro Sánchez s’hi impliqui directament.

És clar que on el paisatge és més desolador és a ERC tot i el fitxatge estel·lar del meteoròleg Tomàs Molina com a número 4 de la candidatura Ara Repúbliques, amb possibilitats molt justes per entrar, però almenys confien que servirà com a revulsiu per animar la campanya i la participació. Diana Riba repeteix com a cap de llista d’una coalició amb EH Bildu i BNG en cicle electoral ascendent, que possiblement aquest cop faran de crossa a ERC i l’ajudaran a suavitzar la caiguda. Aparcat fins al novembre el debat intern, Oriol Junqueras, en l’últim servei com a president del partit abans de plegar per pensar-se si aspira a la reelecció, acompanyarà Riba a la majoria de mítings, però el president en funcions, Pere Aragonès, ja en retirada, amb prou feines es deixarà veure i parlarà en algun. La coalició, que en clau catalana denunciarà la sociovergència vigent de facto en moltes qüestions a Brussel·les, centrarà els missatges a treballar per una Europa feminista, que lluiti contra l’emergència climàtica i que sigui el garant que empari una fórmula perquè totes les nacions sense estat que ho vulguin puguin decidir el seu futur democràticament. A més, com a vot progressista que s’adjudica, Ara Repúbliques aixeca la bandera de l’antifeixisme i espera obtenir vots més enllà de les seves fronteres naturals, un electorat que es disputarà amb un Comuns Sumar liderat per un altre català, Jaume Asens, i amb la seva escissió, Podem.

Pel seu cantó, si els grans partits espanyols, socialistes i populars, ja van intentar i aconseguir espanyolitzar les catalanes, ara que tots dos se’n consideren guanyadors i que a més hi ha circumscripció única a tot l’Estat, amb més motiu s’agafen les europees com una segona volta en què hi ha en joc l’equilibri de poders a Madrid, i en què el PP –amb candidata catalana, Dolors Montserrat– i el PSOE –que hi presenta la ministra Teresa Ribera, i dona veu al PSC amb Javi López en el número 3– probablement tornaran a enredar-se per qüestions internes com la llei d’amnistia, que s’aprovarà en plena campanya. En aquesta guerra, Salvador Illa tindrà un rol molt protagonista a Catalunya per mirar d’aprofitar l’onada del seu recent triomf electoral, que ja es veurà, però, si li permet la presidència.

D’altra banda, Cs podria fer l’últim sospir i Vox espera contagiar-se d’una extrema dreta ascendent arreu, també al continent. Aturar-la i evitar que sigui determinant al Parlament Europeu, de fet, serà el gran repte de la resta de partits, sobretot els progressistes, el 9 de juny.