Feta la llei, feta la trampa

El camí per aprovar-la haurà estat políticament abrupte i transitar-lo, un exercici esgotador. A partir d’aquí, però, qui cregui que l’amnistia ja ho té tot mastegat i el sender farà baixada, ja es pot anar calçant. Perquè serà a partir de quan toqui aplicar-la, que aquesta llei de caràcter excepcional es posarà realment a prova enfrontant-se a totes les escomeses possibles, per l’hostilitat confessa d’una part significativa del col·lectiu, els jutges, encarregat d’executar-la cas per cas.

Una primer fuetada a la norma vindrà dels incomptables recursos d’inconstitucionalitat que li plouran des de partits polítics, organitzacions judicials i altres col·lectius més o menys pintorescos amb ganes, i capacitat, per litigar. Per a tots ells, la veda ja està formalment oberta. Independentment d’això, però, la mesura de perdó ja podrà començar a desenvolupar-se com a tal a partir de la seva publicació la setmana entrant al BOE, tràmit que activarà un termini formal de dos mesos perquè els togats que tinguin entre mans una causa susceptible de ser amnistiable, l’entomin. Aquest és un detall important. A diferència d’un indult, on és el govern qui resol tot el procediment d’una tacada amb una firma al Consell de Ministres, aquí caldrà tractar els expedients un per un i jutge per jutge, ja sigui a instàncies d’aquests d’ofici, o per petició de les acusacions o la defensa. Per això la fiscalia general de l’Estat ja ha fet arribar fa mesos circulars a les seus provincials, especialment les de Catalunya, perquè ja tinguin identificats, i separats, els expedients que poden beneficiar-se de a llei i que, d’acord amb el seu redactat, inclouen tots aquells actes relacionats amb el procés comesos entre l’1 de novembre del 2011 i el 13 de novembre del 2023 que hagin estat perseguits penalment o per les vies administrativa i comptable. I aquí, ja hi ha un dels primers dels interrogants a dilucidar, que és quantificar el nombre de represaliats a qui la mesura donarà aixopluc. D’entrada es va deixar anar una xifra d’uns 350, però Alerta Solidària els eleva a 419 –només amb afers penals– i Òmnium, a 1.616 –hi suma les administratives–, amb l’asterisc que els policies que tinguin assumptes pendents també han de ser inclosos en tota llista.

Així doncs, d’aquí a principis d’agost si fa o no fa, la lupa s’haurà de posar en què van decidint cadascun dels jutges que tenen un afer entre mans. Els que no posin impediments, podran decretar una resolució de sobreseïment del cas i l’afectat ja estarà formalment amnistiat. Això, en el més clar dels escenaris. El camí, però, començarà a fer revolts en tots aquells en què el togat en qüestió no vegi clar aplicar la mesura de gràcia perquè, o bé tingui dubtes sobre la seva constitucionalitat, o perquè considera que col·lideix amb el dret europeu. Si és el cas, una guia que circula des de fa mesos elaborada per una entitat de jutges conservadors, Plataforma por la Independència Judicial, li estalviarà molta feina, ja que, en les seves més de 200 planes, detalla els passos a seguir, i l’argumentari legal a utilitzar pels qui vulguin boicotejar l’amnistia. A través d’un ampli recull de jurisprudència, que revela que en la redacció d’aquest manual s’hi han esmerçat hores i recursos, es plantegen dos camins bàsics per deixar un cas en suspens: presentar una qüestió d’inconstitucionalitat davant el Constitucional, o bé una qüestió prejudicial davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE). Ha de ser una o altra via, cal triar, i arribats en aquest punt la guia aconsella escollir la d’Europa, ja que assegura el roc a la faixa de poder acudir també, en última instància, al TC per elevar un recurs. És a dir, deixa més portes obertes i, per tant, es pot deduir que molts dels jutges que vulguin litigar, aniran per aquí.

L’estratègia de col·lapsar les bústies del TJUE i el Constitucional amb recursos no va en la línia tant de tombar la llei –en això ja s’hi esmerçaran els qui vagin al TC amb una estratègia més política, amb Ayuso obrint camí– sinó a paralitzar-ne tant com es pugui l’aplicació cas a cas. Com? Doncs adduint que a partir del moment que un té dubtes sobre l’encaix jurídic de l’amnistia i sol·licita a un òrgan superior que desfaci el nus, la jurisprudència, sobretot l’europea, dicta que cal deixar en suspens l’execució de la norma fins que es resolgui el dilema. Un altre flanc per on atacaran els contraris a la norma és fer valdre la tesi que en aquells afers on hi hagi delictes de malversació i terrorisme pel mig no hi ha amnistia que valgui, ja que la mateixa norma els exclou i, a més, són figures penals amb les quals el dret europeu és especialment curós. I els fiscals de la causa del procés ja es van aferrar, ahir mateix, a aquest clau per fer saber al seu cap jeràrquic que presentaran la seva particular batalla i s’oposen a alçar les inhabilitacions que encara pesen sobre Oriol Junqueras i Jordi Turull, o les ordres de detenció envers Carles Puigdemont, Toni Comín o Lluís Puig. Aquesta última serà una de les qüestions que d’ara endavant aixecaran més polseguera. En el seu article 4, la llei determina que, a partir de l’entrada en vigor de l’amnistia, decauen les mesures cautelars que poguessin pesar sobre alguns dels represaliats. Per dir-ho de pressa i malament, això equival a deixar sense efecte els manaments per arrestar en territori estatal que pesen sobre Puigdemont, Comín, Marta Rovira o Dani Gallardo, el jove madrileny que té una condemna de quatre anys de presó i està en crida i cerca. Per tant, s’obre en canal la possibilitat que tots ells puguin tornar. Hi ha un però. Els jutges que porten aquests afers, i entre ells n’hi ha del Suprem, podrien plantejar un recurs específic per la via exprés al TJUE o al Constitucional sol·licitant que aquesta prerrogativa de l’amnistia quedi també en suspens, amb la mateixa justificació que abans, que una decisió contra la qual es recorre davant una instància superior ha de quedar cautelarment sense efecte. I també apliquen un agreujant, que seria que el legislatiu estaria usurpant competències pròpies de l’estament judicial –dictar una ordre de detenció–, fet que contravé l’article 2 del Tractat de la Unió Europea, que predica la divisió de poders.

Qualsevol resposta al primer dels molts d’aquests recursos que s’aniran amuntegant, però, es farà esperar. Parlem d’anys abans que el TC, o el TJUE resolguin. I això és clau. Perquè totes aquestes maniobres de jutges o fiscals, més les que puguin venir, en el fons busquen un mateix propòsit: dilatar tot el que es pugui dilatar i guanyar temps perquè l’amnistia s’encalli. Adormir la llei i fer-la llanguir. Aquest vindria a ser el pla que alguns tenen al cap per torpedinar-la.