la crònica
El que és excepcional fet rutina
Va haver-hi un temps, tampoc tan remot, en què, almenys en les formes, la política catalana era una cosa més o menys polida i ordenada. Tot tenia una certa jerarquia i continuïtat i, quan sorgien les disputes que hi pogués haver, aquestes s’arreglaven amb pactes sovint de conveniència al marge de les barricades i que van ajudar a construir aquell tòpic, que emmascarava una descomunal fal·làcia, de l’oasi català. Avui en dia estem just a l’altre extrem. Les legislatures, acords o debats són d’una volatilitat i polarització màxima, fins al punt que s’ha somatitzat com una circumstància normal que la política que es fa al Parlament sigui una muntanya russa contínua. El que hauria de ser excepcional s’ha convertit en rutina.
El ple d’ahir en va ser una prova cristal·lina. I va ser així perquè el que hauria de ser un tràmit absolutament anòmal —activar un mecanisme d’emergència per forçar una investidura o una repetició electoral— es va despatxar com un tràmit més en un dia qualsevol a l’oficina. Tres quarts d’hora mal comptats de sessió amb una intervenció de cinc minuts per cada grup, com a molt, i a córrer. I, d’aquí a dos mesos, qui sigui ja proveirà.
L’escó buit del diputat Ruben Wagensberg amb aquella samarreta amb la frase “Xàtiva reneix de les cendres” que tantes coses explica del caminar recent de l’independentisme parlamentari, va ser una de les imatges que va trencar l’apatia de la sessió. L’altra va ser la dels diputats de Junts, ERC, els comuns i la CUP exhibint fotografies d’Aurora Picornell i les Roges del Molinar, aquelles víctimes del franquisme a qui aquell impresentable que tenen per president del Parlament balear va voler ultratjar. Un acte de desgreuge, doncs, que va tenir tot el sentit del món en un dia, el d’ahir, en què els discursos d’extrema dreta es van escoltar en estèreo i amb la bandereta de farciment –l’estelada o la rojigualda– com a únic diferenciador, i en què la resta d’intervencions van sonar al preludi d’una campanya electoral que ja ha passat a ser, també, rutina. Una més.
