opinió
Kosova desemmascara el ‘Sánchez style’
El món és un joc de contrastos. A Espanya la justícia continua fent de les seves, parapetada en una mena d’ample ibèric judicial, un motlle d’injustícia únic. Un via T que va directe a la prevaricació del poder judicial, fet de foscor, de guerra bruta i d’una arbitrarietat insuportables. Amb aquest escenari de fons, Junts ha portat al Congrés una nova votació sobre el reconeixement de Kosova. El resultat –un no majoritari– certifica la mirada poruga, tramposa i radicalment antiga de l’Espanya política, marcada –sempre, sempre, sempre– pel problema de Catalunya.
Era molt fàcil. Junts instava “el govern espanyol a reconèixer la República de Kosova com a estat sobirà”. O sí o no, i la conclusió que se’n pot treure, claríssima: Kosova és una realitat incòmoda i el Palestina style de Pedro Sánchez, un bluf.
Refresquem la memòria. Kosova és un estat de dret i democràtic que va declarar la seva independència de Sèrbia el 2008. Dos anys més tard, el 2010, el Tribunal de la Haia va avalar aquesta declaració. A banda, 104 països de les Nacions Unides han reconegut Kosova, i a Europa, de 27 estats, només n’hi ha cinc (Xipre, Grècia, Romania, Eslovàquia i Espanya) que encara no ho han fet, incapaços d’assumir que Kosova és independent i que té l’aval internacional.
Per a l’Estat espanyol –que en aquesta qüestió s’alinea amb el temible Putin–, Kosova és el papus. Per a Espanya, Kosova no és Kosova, sinó Catalunya.
A banda, el no del Congrés ha topat frontalment amb els arguments que s’han fet servir, de justícia i solidaritat, en el reconeixement exprés de Palestina. Aquesta incoherència afebleix el somni de l’esquerra oficial de convertir Sánchez en el nou enfant terrible de l’escena internacional. Tot plegat, però, és un castell en l’aire i l’Espanya política hauria d’assumir –ja tocaria!– que la democràcia no és una partida de la Play a les tres de la matinada.
Pel que fa a la dreta, Feijóo no té cap intenció d’atansar-se als estàndards europeus, no fos cas. El PP viu entossudit a equivocar-se i cada dia s’assembla més a Vox, això sí, sense gastar ni Varon Dandy ni aquell bigoti esprimatxat dels ultres que no ho dissimulen.
El debat també ha tingut una derivada aclaridora. El PSOE ha posat al descobert les seves contradiccions, així com les febleses del giny polític de Díaz, Colau i Albiach. De fet, l’abstenció de Sumar desemmascara els més valents de la classe, que quan arriba l’hora de la veritat, són febles i per febles, irrellevants.
Dit això, el cas del PSOE mereix una segona reflexió. Tant que els agraden les genialitats i, al final, les seves conviccions són gasoses com el fum! En què quedem? Palestina és esnob i Kosova de segona? El Freedom for Palestine de Sánchez és una mala imitació de JFK seduint Berlín l’estiu del 63 amb el seu “Ich bin ein berliner”. Només ha calgut gratar una mica per veure que, quan parlem de Kosova, Sánchez és com Aznar, el fanfarró de les Açores, un líder valent a estones, lligat a les pors infantils de sempre.
Junts ha reintroduït l’home del sac a l’agenda política. Una vegada més, parlar de Kosova és parlar de Catalunya –pur estrabisme– i PP i PSOE s’esforcen a demostrar que la lluita de Catalunya per la seva plenitud nacional continua sent el gran malson d’Espanya. Ara que tornem a viure dies de cop de toga i màfia judicial, aquesta no és una lliçó menor. Prenguem-ne nota.