bèlgica
Confrontar l’espoli colonial
El Museu d’Àfrica de Bèlgica fa un pas més en la descolonització amb l’exposició sobre l’origen dels objectes “saquejats”
La instal·lació repensa el futur mentre fa front a un passat fosc en què es van arribar a exhibir congolesos en zoos humans
Com presumir de col·leccions d’objectes que han arribat com a conseqüència d’un projecte colonial brutal i vergonyós? Aquest és el dilema que afronten els museus d’alguns països europeus, i Bèlgica no n’és cap excepció. A pocs quilòmetres de Brussel·les, el Museu Reial d’Àfrica s’erigeix com una de les principals icones de la vergonya colonial que, encara avui, és present a Bèlgica, i molt especialment en la seva monarquia.
Fundat per Leopold II, que va convertir el Congo en el seu pati privat, el museu està en un imponent palau envoltat de jardins amb què el rei volia mostrar als belgues i ciutadans d’arreu les “curiositats” i oportunitats econòmiques que oferia el Congo, que en aquell moment era propietat personal seva.
En els jardins es van arribar a oferir als visitants zoològics humans amb més de dos-cents congolesos exhibits en aldees africanes reconstruïdes. Era finals del segle XIX i Leopold II va escenificar una recreació del Congo als jardins del que ara és el Museu Reial d’Àfrica per a l’Exposició Universal del 1897. I ho va aconseguir. Més d’un milió de persones van visitar la mostra d’animals dissecats, objectes i éssers humans. Alguns dels congoleses que van formar part del zoològic humà van morir pel fred de l’hivern belga.
Aquest és, justament, el fosc passat de la història del museu, que exposa uns 120.000 objectes que són oficialment propietat de l’estat belga. Per confrontar la seva vergonyosa història, el museu fa anys que està immers en un debat sobre com descolonitzar-se i restituir l’espoli. La darrera de les iniciatives és l’exposició Repensar col·leccions, basada en una investigació científica sobre els orígens dels objectes que s’hi exposen.
A banda de la vessant més científica sobre com es fa la recerca per investigar els orígens dels objectes, l’exposició planteja quin ha de ser el futur d’aquestes col·leccions. “Encara hauríem d’exposar art saquejat?” “Sabem que alguns dels objectes del museu van ser robats, presos per la força o d’una manera deshonesta. Volem afrontar la realitat. No volem ocultar-ho. Al contrari, volem afrontar la veritat”, indica el director general del museu, Bart Ouvry, en el marc de l’exposició. De fet, és un primer pas per abordar un debat necessari: quin ha de ser el futur d’aquests objectes?
“Són els polítics qui han de treure les conclusions. Això vol dir que hem de tenir un marc legal per a la restitució en cas que sigui necessari fer-la”, remarca Ouvry, un director de museu atípic perquè abans va ser representant de la Unió Europea a diversos països africans, entre ells la República Democràtica del Congo.
La descolonització fa temps que està en el punt de mira a Bèlgica. El país va aprovar, el 2022, una llei que reconeix el “caràcter inalienable dels béns vinculats al passat colonial de l’estat belga i estableix un marc jurídic per a la restitució i devolució”. La legislació permet retornar objectes, particularment els adquirits sota coacció o violència.
Fins fa poc, s’havia xifrat en mil els objectes al Museu d’Àfrica que es considerava que s’havien robat en un context de violència, però ara es dona per fet que el nombre real és molt més elevat. Una investigació sobre els orígens de la col·lecció ha revelat que més de 40.000 objectes, aproximadament un terç del total, es va reunir abans de la Primera Guerra Mundial, uns anys que coincideixen amb el període més violent de la història colonial de Bèlgica. El Congo va estar en mans de Leopold II fins al 1908 i després l’estat belga es va fer càrrec de la colònia fins al 1960, quan es va independitzar.
A més, la investigació assenyala que una cinquena part dels objectes van arribar a Bèlgica sense informació. Per exemple, la recerca ha revelat que la Companyia de Kasai, una empresa belga que va explotar els recursos al voltant del riu Kasai, va fer lliuraments regulars al museu, entre els quals l’enviament de 1.400 objectes, que es desconeix com es van aconseguir. La investigació sobre com la col·lecció ha arribat a mans del museu s’ha fet a través de l’estudi d’arxius, documentació, cartes i també història oral local per situar d’on venen objectes que expliquen la història de comunitats espoliades.
Una altra qüestió que ha de resoldre el museu és què fer amb els objectes més polèmics, alguns dels quals manté fora d’exposició mentre s’afronta el debat de com mostrar-los al públic. Es tracta, per exemple, de bustos de figures militars colonials o estàtues de guerrers africans representats de forma violenta i salvatge, una representació dels locals feta sota la mirada colonial.
Entre aquestes estàtues que esperen al magatzem hi ha l’home lleopard, que va inspirar un dels personatges de Tintin al Congo. Per aquesta obra, el seu autor, Hergé, va ser acusat de racista i colonialista. La imatge alimentava el mite de l’africà salvatge i és una mostra de la normalització de la mirada colonial europea sobre el continent que ara s’està posant en qüestió.