Ayuso i la “secessió fiscal” d’altres

Que Madrid és la regió de llibertat on és impossible trobar-se amb una exparella és un contracte que Isabel Díaz Ayuso té amb els seus votants des del 2021, però la llibertat no ha respectat la seva líder i inquilina de la Puerta del Sol aquestes vacances d’agost i la culpa la té un ex (ministre de Sanitat). El mateix dia que el cementiri de l’Almudena era l’escenari del tradicional acte anual de record a les Tretze Roses en el 85è aniversari del seu afusellament pel franquisme el 5 d’agost del 1939, Ayuso es veia obligada a suspendre les vacances per un deure de memòria amb el greuge del finançament singular per a Catalunya i acudia als micròfons de la COPE en l’hora greu. “Estem parlant d’una secessió fiscal”, denunciava. “Mai se’ns acudiria una cosa així. No només perquè els madrilenys, abans que res, som espanyols, sinó perquè si per alguna cosa es caracteritza la Comunitat de Madrid és per ser Espanya i una regió al servei de tot el país. Tenim una obligació històrica, política i social amb el conjunt de la nació i només faltaria que nosaltres comencéssim a fabricar sentiments identitaris i a trossejar i parcel·lar el que és de tots”, etzibava la patrocinadora del fet diferencial madrileny i bonificadora del 100% dels impostos de patrimoni i de successions i donacions.

La direcció estatal del PP havia programat ahir una compareixença de l’eurodiputada Dolors Montserrat per no malbaratar un sol dia d’elevar el to contra el finançament català pactat a canvi de la investidura de Salvador Illa. Després de quedar afònic contra la llei d’amnistia, el PP descobreix ara que el finançament és un element encara més inflamable que l’oblit penal, perquè està en joc la caixa de tots i la solidaritat. Però la tragèdia del PP és que Pedro Sánchez lluita contra l’hemeroteca, sí, però el gallec Alberto Núñez Feijóo, també: la seva conferència del 2016 al Cercle d’Economia en què defensava el concert per a Catalunya és massa recent. “No és fàcil d’explicar que a Catalunya no se li doni un concert quan el tenen els bascos i els navarresos, jo hi estic d’acord”, va dir sent president gallec al costat de Joan Josep Bruguera. Amb el pes de l’hemeroteca de Feijóo i la del PP català quan el 2012 amb Alícia Sánchez-Camacho portava al programa electoral un finançament singular amb una solidaritat finalista, Montserrat va optar per cobrir Illa amb una estelada. “Si Illa és president, ho serà amb l’agenda més independentista de tots els presidents de la Generalitat de la democràcia”, va assegurar Montserrat, tot situant el líder del PSC més arrenglerat amb Ítaca que Carles Puigdemont i Quim Torra. “He llegit l’acord entre ERC i el PSC-PSOE i ens porten Catalunya a un referèndum i a la independència. Reneix el procés”, va reblar. Es dona la circumstància que Feijóo ha sostingut des del 14 de maig que Sánchez faria Puigdemont president per conservar el suport de Junts al Congrés, i ara, i sense explicar el gir de guió, Montserrat canvia de tema en ple agost per sostenir en nom de la línia oficial que, “si Illa assoleix la investidura, Catalunya seguirà tenint un president independentista”. Ayuso, però, actua amb agenda pròpia sense consultar Gènova i s’anticipava a tots des del micròfon de Carlos Herrera.

El que el preacord del finançament singular anticipa és el clàssic anticicló hiperbòlic que atropella el rigor quan es debat el model de finançament. Sense conèixer ni tan sols quina seria la quota de solidaritat que Catalunya pagaria a la resta de comunitats que es queden al règim comú, el president de la Xunta de Galícia, Alfonso Rueda, va presentar ahir un informe elaborat per la conselleria d’Hisenda segons el qual Galícia perdrà 444 milions anuals per culpa del model català. Rueda gosa dir que l’informe està fet “des d’un punt de vista objectiu” [sic]. Que el finançament és propici per a trampes de broc gros ja ho va evidenciar Antonio Beteta, quan el 2009 i sent conseller madrileny va dir que “el model fa que un català valgui com dos madrilenys”, i després va ser ell qui el va gestionar com a mà dreta del ministre Cristóbal Montoro a Hisenda sense tornar a dir-ho mai més.

Que el PSOE no hagi implosionat perquè Sánchez i Illa acceptin ara el que ells i la vicepresidenta María Jesús Montero –sospitosament absent des del pacte– sempre van dir que no acceptarien, no vol dir que l’enuig es limiti a Emiliano García-Page i Javier Lambán. Més enllà dels sospitosos habituals, polítics com el president d’Astúries, Adrián Barbón, i el líder socialista madrileny Juan Lobato –un tècnic d’Hisenda en excedència– no comprenen l’acord i esperen un comitè federal que no s’albira. I el president valencià, el popular Carlos Mazón, ha exigit la convocatòria d’un referèndum estatal sobre el model català. Com si exigir un referèndum des del PP per posar fi al procés no fos en si mateix una esotèrica ironia.