“Tots els de la ceba són a Barcelona”

Aquest cap de setmana és la festa major d’Amer. Ho recorden, penjades als balcons de la plaça de la Vila, porticada, gran i per això mateix senyorial, les banderoles estàtiques amb motius amerencs: gegants, manaies, el monestir de Santa Maria... En un balcó cantoner s’hi exhibeix una bandera amb el lema “Puigdemont president”. Però ja no hi ha la pancarta immensa amb el dibuix de Carles Puigdemont i el lema en anglès “No surrender” (No rendició) que cobria gairebé la façana de l’edifici, on sota una de les voltes hi ha el cafè Comerç. En Vicenç Domínguez, de Can Cargol, és un dels tres clients que esmorzen a l’interior, on hi ha la pantalla de televisió connectada al 3/24. Puigdemont ja ha parlat i s’ha fet esmunyedís. Com si la cosa no els afectés, a la sala del cafè Comerç un dels clients llegeix un diari esportiu mentre l’altre es disposa a abocar sucre al cafè amb llet alhora que guaita la periodista amb cara de “no em preguntis res” que endolceix amb un somriure sorneguer i ulls fraternals.

“No soc independentista”, diu gairebé excusant-se en Vicenç quan ja ha queixalat un croissant. Reconec el paper fi, cel·lulosa blanca de tacte suau de pastisseria i en llegeixo la tipografia “Puigdemont”. És el seu esmorzar diari, que acompanya d’una barreja d’anís i moscatell. “Soc federalista; és l’única solució política per a Espanya. El que defensava Maragall. Ho han complicat tot. Rajoy va fer més independentistes que ningú”, s’esplaia amb la periodista. Què va fer l’1 d’Octubre? Som aquí, set anys després, per aquell dia: “Vaig anar a votar amb tots els meus veïns, els vaig dir que votaria no, i amb tots els meus veïns vam fer pinya al col·legi per quan vingués la policia.”

I del discurs a l’Arc de Triomf d’en Puigdemont? “Encertat i patriòtic”, reconeix amb una rialla en Vicenç, federalista d’Amer, cau independentista on “tots els de la ceba són a Barcelona”, em diu un altre veí, jubilat, a la terrassa de Can Giralt, compartint cafè i cigarro amb tres amics més. “Els d’Esquerra són uns caragirats”, afegeix un dels companys de la taula després de saludar la filla i la neta, que tenien coses a fer i per això no han anat a Barcelona. S’ha organitzat un autobús des d’Anglès, expliquen. I l’alcaldessa també hi era. “Quan pugui venir a Amer, que ho desitgem, el rebrem com mereix”, m’escriu la batllessa Maria Rosa Vila en demanar-li si hi havia algun acte previst. La Maria Sarsanedas, amb 84 anys, escolta la conversa a la terrassa de Can Giralt, mentre la seva vetlladora n’és aliena. El que més li dol de tot plegat és que Puigdemont no pogués venir a l’enterrament del pare ni de la mare. A acomiadar-los. Al cementiri, a l’entrada, tot està barrat. El xiprer altiu vetlla les ànimes. Corria la brama –és un dia que es diuen moltes coses– que hi aniria a dipositar flors.

L’escriptor Josep Pla deia d’Amer que era “un jardí, una meravella insospitada”. En un article a Destino publicat el 6 de novembre de 1971, després de conversar amb els veïns, Pla fa el següent relat: “Desde luego, es una población muy hospitalaria y de personas extremadamente amables, de buen sentido y razonables.” La Carme despatxava cafès al bar Infinit de la plaça i amb tot el tràfec matinal s’ha perdut el discurs d’en Puigdemont a l’Arc de Triomf. La fan petar amb una colla de veïnes a les taules sota les voltes. No podem dir que parin la fresca perquè d’aire no en corre. No parlen de política, sinó de les seves coses, les importants. Els demano pel fill predilecte nascut a can Crous. Esquiven el xut maldestre i executat amb vacil·lació. “Es diu que ja hi era.” “No en sabem res, nosaltres.” “Quina tranquil·litat al poble, tu.” I es fa el silenci d’un matí d’agost, lent i mandrós. En Josep s’acosta a la taula on hi ha la seva dona i vol deixar clara la seva opinió: “Si volem alguna cosa hem de fer soroll.” Afegeix una de les frases de Puigdemont: “No és el moment de vessar les llàgrimes sinó d’ensenyar les urpes.”

A la pastisseria Puigdemont ja estan avesats a tafaners. La dependenta em recorda l’efemèride: fundada el 1928, d’aquí a quatre anys serà botiga centenària. El souvenir dolç són els Capricis, carquinyolis que fan espetegar les dents. En un dia en què res surt com un s’imagina, decideixo que la millor solució és fer el que l’altra no s’espera, i m’embolica una coca de ratafia i panses.