La llavor del PSC
El juliol del 1974, fa poc més de cinquanta anys, es va crear Convergència Socialista de Catalunya (CSC), l’embrió del futur PSC
El partit va aconseguir aplegar 15.000 persones en un míting celebrat al Palau Blaugrana el 22 de juny del 1976
El 22 de juny del 1976, milers de persones es van aplegar al Palau Blaugrana de Barcelona. La gent havia estat convocada a dos quarts de nou del vespre, però mitja hora abans de l’hora fixada l’interior del recinte era ple de gom a gom mentre a l’exterior s’anava acumulant gent sense aturador. La policia no va fer acte de presència, com a mínim de forma oficial; i l’ordre, segons recollia el cronista del diari Avui, va ser “perfecte”, amb un ambient que fins i tot “ultrapassava en fervor el que es va produir darrerament en actes com els recitals de Llach i de Raimon al Palau dels Esports”. Es tractava del primer acte democràtic tolerat des de la fi de la Guerra Civil. Feia set mesos que havia mort el dictador, però la vella guàrdia franquista es mantenia atrinxerada al poder i l’aparell repressiu seguia funcionant amb virulència. A l’interior del Palau s’hi podien veure un munt de banderes catalanes i també de pancartes. La més gran de totes feia 10 metres d’altura i estava situada just al darrere de la tarima. S’hi proclamava: “Vindrà un dia que el treball vencerà”; i, sota les sigles del PSC, s’anunciava el camí “cap al congrés constituent”. També hi havia una gran pancarta en què es destacaven dotze “socialistes històrics catalans”, des del sindicalista Salvador Seguí fins a Josep Rovira, un dels fundadors del Moviment Socialista de Catalunya el 1945. Mentre s’esperava l’inici dels parlaments, pels altaveus sonaven cançons de Raimon, Lluís Llach i cantants xilens, que eren corejades pel públic.
El primer orador que va intervenir va ser l’escriptor Alexandre Cirici, un històric de les Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya que havia participat en el primer congrés del Moviment Socialista de Catalunya el 1947. Cirici va convocar “tots els socialistes catalans per a l’empresa del gran Partit Socialista Català que allà es proposava” i va invocar “la tradició històrica del poble català per la llibertat, per la democràcia i pels drets del socialisme”. El polític barceloní va aconseguir enardir les masses, sobretot quan va invocar la memòria de Francesc Macià i va proclamar: “No hi ha alliberament social si no hi ha alliberament nacional.” Tot seguit va prendre la paraula Maria Aurèlia Capmany, que va fer una “crítica apassionada de les prohibicions i la destrucció que ha hagut de suportar la cultura catalana durant aquests anys passats, va fer vots per una escola pública, gratuïta i obligatòria, i va garantir [...] que la llengua catalana serà un nexe d’unió i mai de separació ni de discriminació”; una frase que va provocar “un aplaudiment eixordador” per part del públic. També va parlar Elias López, representant del Front Obrer, que va negar que el moviment obrer sigui “una finca o una parcel·la que pugui ser patrimoni només d’unes sigles”; una afirmació que va provocar una petita remor entre els assistents i un crit unànime d’“unitat”. Una de les intervencions més emotives va anar a càrrec de Joan Colomines, que es va referir al cansament del públic per la durada de l’acte (va haver-hi fins a deu parlaments) i a la calor insuportable del recinte amb una recurrència enginyosa: “Estem suant socialisme.” També va fer aixecar la gent de les cadires quan va dir: “Fa 250 anys que suportem el centralisme, 100 anys que suportem el capitalisme centralista, i 40 que hem suportat el feixisme. Ara ens cal el socialisme.” L’encarregat de cloure l’acte va ser l’advocat Joan Raventós, que va destacar que era “un signe d’opressió que el local se’ns faci petit”; i va afegir que la jornada significava “trencar la llarga temporada de clandestinitat, que era demanar la llibertat sense exclusions per a ningú”. Els assistents van cloure l’acte cantant La Internacional i Els segadors mentre feien onejar centenars de senyeres.
El rebuig a la socialdemocràcia
Aquell acte, que ben aviat es va batejar amb el nom de Míting per la Llibertat, es va convertir en la presentació pública de Convergència Socialista de Catalunya, un partit que s’havia constituït, en l’anonimat, dos anys abans. Els seus principals dissenyadors havien estat Raimon Obiols i Isidre Molas, el primer amb una idea més assembleària i el segon amb la vocació d’esdevenir un partit en què s’apleguessin diferents forces. El nou partit va néixer a partir de la unió del Moviment Socialista de Catalunya - interior, el PSAN-Provisional (que va abandonar-lo poc després), Reconstrucció Socialista de Catalunya, sectors de Topo Obrero i un sector de no-alineats de l’Assemblea de Catalunya.
Les bases ideològiques del nou partit havien estat fixades en un document anomenat Manifest socialista. El partit apostava per una societat autogestionada “regulada” i per una democràcia que necessàriament havia de ser transformadora i emancipadora. Però qui millor va resumir-les va ser un dels líders de la formació, Joan Raventós. En una conferència sobre les terceres vies a Europa, l’advocat barceloní formulava una crítica punyent a la socialdemocràcia, que definia com el “procés de degradació del socialisme”. Aquesta degradació es manifestava en l’abandonament de l’objectiu final del socialisme (la col·lectivització dels mitjans de producció), la renúncia a utilitzar el marxisme com a instrument d’anàlisi de la realitat, i l’aposta per polítiques progressistes que, si bé milloraven la situació de la societat, no la transformaven i acabaven esdevenint una “crossa submisa als interessos del capitalisme”. La crítica a la socialdemocràcia era el principal punt de fricció amb l’RSDC de Josep Pallach. En una entrevista, Raventós afirmava que els partits socialdemòcrates s’apartaven de “les finalitats darreres del marxisme” i acabaven esdevenint “màquines electorals” i, fins i tot, formacions idèntiques als partits conservadors i liberals. Quan un sector del partit es va posar en contacte amb Pallach per explorar la unitat socialista sense coneixement del secretariat, aquest va remarcar que “el pes polític determinant en l’RSDC radica en sectors que no poden qualificar-se de socialdemòcrates, ni tan sols de liberals d’esquerra, sinó com a centristes”. L’alternativa de CSC era una societat basada en el pluralisme polític, l’hegemonia dels treballadors i la col·lectivització dels mitjans de producció.
Pel que fa a la qüestió nacional, es partia del “fet objectiu que Catalunya és una nació”; i s’especificava que es tractava d’“un dels casos més clars de nacionalitat no convertida en estat del món occidental”. A banda de reconèixer que Catalunya vivia en una opressió centralista des del 1714, CSC es declarava hereva del nacionalisme popular català, integrador i liderat per les classes treballadores. En un document sobre la qüestió nacional catalana es remarcava que la lluita nacional i el socialisme eren inseparables i tenien com a objectiu final el dret a l’autodeterminació com a instrument per decidir les formes pròpies d’autogovern i organització. Entre les prioritats del nou partit, hi havia la d’aconseguir arribar a la formació d’un gran partit dels socialistes catalans, articulat amb els de la resta de l’Estat. A partir d’aquesta diagnosi, el partit fixava tres grans prioritats: la creació d’una alternativa democràtica que permetés la recuperació de les llibertats i de l’autogovern català; la formació d’una gran força des socialistes catalans articulada amb els de la resta de l’Estat, i, finalment, la creació d’un “pacte històric” amb les esquerres a partir del qual es pogués avançar cap al socialisme.
La pugna per la unitat
Des del punt de vista organitzatiu, Convergència Socialista de Catalunya va aconseguir atreure joves que fins aleshores no havien militat en altres partits o que, en tot cas, ho havien fet en instàncies unitàries com ara l’Assemblea de Catalunya. En un reportatge publicat al setmanari Canigó el març del 1976, poques setmanes abans de l’acte al Palau Blaugrana, s’informava que “probablement, més del 70% dels militants de CSC no procedeixen d’organitzacions prèvies”; una mostra que havia aconseguit aplegar molta gent sense experiència de militància. També es recordava: “Les organitzacions que com a tals estan integrades actualment a Convergència han assumit el compromís de dissolució [...] en el moment en què es constitueixi el Partit Socialista de Catalunya, fita a què des del seu inici es dirigeix CSC.”
L’objectiu era molt clar, però el camí per arribar-hi no resultaria gens senzill. I es va haver de recórrer, durant mesos, en una competència ferotge amb el Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya (RSDC), liderat per Josep Pallach. Tot i això, el partit liderat per Joan Raventós va demostrar molta més habilitat en tot el procés de confluència. El 10 de maig del 1976, el Grup d’Independents pel Socialisme, d’acord amb la direcció de CSC, va llançar una “crida popular” per a la “constitució del Partit Socialista de Catalunya”. Entre els signants hi havia un munt de noms coneguts de la societat civil catalana, com ara Alexandre Cirici, els tres membres de La Trinca, els escriptors Pere Quart i Maria Aurèlia Capmany o el dibuixant Cesc. La resposta de l’RSDC va ser immediata. El 19 de maig, Pallach va adoptar el nom de Partit Socialista de Catalunya; una maniobra que va justificar a partir d’allò que establia el full de ruta traçat en el segon congrés de l’RSDC. Va fer-ho després de denunciar la negativa dels dirigents de CSC per crear un partit unitari. Jordi Font explica que la diferència substancial entre les dues formacions socialistes (CSC i RSDC) no era de “model, d’objectiu final, de referència ideològica bàsica, sinó que es tractava d’una diferència de mètode. Mentre que CSC era [...] un multitudinari procés de maduració política col·lectiva, la voluntat de bastir una forta realitat militant, el Reagrupament consistia més en una coordinació de persones i grups amb vista a constituir una oferta electoral”. Isidre Molas, en canvi, posa el focus en les divergències doctrinals. En tot cas, durant mesos l’acord entre ambdues formacions semblava impossible i fins i tot van coexistir dos partits que s’anomenaven “Socialista de Catalunya”, el de Josep Pallach i el de Joan Raventós. La premsa, per distingir-los, els va etiquetar com a PSC-R (Reagrupament) i PSC-C (Congrés).
En tot cas, l’èxit de l’acte celebrat al Palau Blaugrana, que va passar a la història com el Míting per la Llibertat, va clarificar l’escenari. D’una banda, perquè va transmetre, a través de la selecció dels oradors, una barreja de legitimitat històrica i d’arrelament amb el present; però també perquè va donar una imatge de fortalesa en la cursa pel liderar el procés d’unificació del socialisme català. L’1 de novembre del 1976, després de quatre mesos de congrés constitutiu i d’un intens debat sobre les directrius ideològiques, es va constituir oficialment el Partit Socialista de Catalunya - Congrés. El partit va ser legalitzat el febrer del 1977 i a les eleccions espanyoles del 15 de juny es va presentar en coalició amb el PSOE; un pacte en què es fixaven les bases per iniciar “un procés que culminarà en la constitució d’un únic Partit Socialista de Catalunya, resultat de la unió dels socialistes de Catalunya”. Per la seva banda, PSC-R es va presentar en coalició amb Convergència Democràtica de Catalunya. La victòria electoral del PSC-C, que es va imposar clarament a Catalunya, va deixar molt clar des d’on es lideraria el procés de fusió del socialisme català, que va culminar el 16 de juliol del 1978, l’endemà de la celebració de tres congressos simultanis en els quals es dissolia el PSC-C, el PSC-R i l’FSC (PSOE).