la crònica
Un govern Bayrou sota una altra amenaça de censura
La imatge de bona part dels 35 ministres i secretaris d’estat del nou govern de François Bayrou entrant caminant aquest divendres a l’Elisi pot ser un bon desig per al 2025, però també igual de fugaç que l’anterior executiu francès, que va durar tres mesos. És la foto que buscava Bayrou per al primer Consell de Ministres amb el president, Emmanuel Macron, després d’esmorzar amb tots ells al veí Ministeri de l’Interior i d’instar-los a ser “un equip unit i valent”. Unes paraules semblants a les que els va adreçar després Macron convidant-los a “l’audàcia”. El problema és que, donada l’absència de ministres dels actuals partits d’esquerra, aquest govern torna a estar en mans de la voluntat de la ultradretana Marine Le Pen si se suma novament a una moció de censura, convertint el 2025 en un calvari per a Macron.
En aquest primer Consell de Ministres no es va aprovar, com estava previst, el pla d’urgència per a la catàstrofe pel cicló Chido a l’illa de l’Índic de Mayotte, que es deixa per a la setmana que ve. Però la qüestió clau és la presentació d’un projecte de pressupostos per aquest any, que és el que va fer caure fa un mes exacte l’anterior govern de Michel Barnier. La persona escollida per Bayrou per ocupar el Ministeri d’Economia és el veterà banquer Éric Lombard, a qui Macron va posar de director general de la pública Caixa dels Dipòsits i Consignacions el 2017. L’avantatge és que té una sensibilitat socialdemòcrata perquè, en el passat, va ser conseller de governs socialistes i s’entén bé amb els actors socials. Però segurament té la tasca més difícil que tots els altres sobrevisquin. El primer indicador d’aquest complicat equilibri es veurà en el discurs de política general de Bayrou el proper 14 de gener.
“El pressupost de Barnier no es pot mantenir en l’estat actual, perquè representaria aplicar mesures retroactives”, va precisar ahir Lombard al diari Le Monde respecte a la pujada temporal d’impostos a les multinacionals i els més rics previstos en els pressupostos Barnier. En aquest primer projecte, es buscava un estalvi de 60.000 milions, donat l’endeutament descontrolat de l’Estat. L’estratègia de Lombard per acontentar uns i altres és limitar al màxim l’augment dels impostos i el cost del treball a les empreses, i basar-se en l’austeritat de les administracions públiques. El 2024 es va tancar amb un dèficit del 6,1%, segons estimacions del ministeri, el nivell més alt de les principals economies de la zona euro. En aquests moments, el finançament del bons francesos a deu anys ja és més elevat que els espanyols i portuguesos i es va distanciant dels alemanys de referència. Per això ja es descarta que França pugui baixar al 5% de dèficit el 2025 com prometia Barnier. Ara el nou ministre d’Economia es fixa almenys baixar al 5,4%. Així, el que s’hauria de retallar són 21.000 milions d’euros, i no 60.000. A canvi, això sí, que les administracions no equiparin les seves despeses d’enguany a la inflació.
Una disjuntiva que pot continuar incomodant l’esquerra i la ultradreta, i desencadenar una nova moció de censura amb èxit si Bayrou es veu obligat a recórrer al decret llei. Encara que hi ha d’altres elements que poden fer descarrilar un executiu que podria no passar de la primavera.
De moment, l’atenció mediàtica se centra en la catàstrofe de Mayotte, el territori francès més pobre al costat d’arxipèlag de les Comores d’on venen immigrants encara més pobres amb l’establiment de barris de barraques que s’ha emportat en bona part el cicló. Macron hi va anar abans de Nadal i Bayrou hi ha estat abans de Cap d’Any, acompanyat de cinc ministres. Entre ells, la d’Educació, Élisabeth Borne, o el d’Ultramar, Manuel Valls, tots dos ex primers ministres i amb el rang de ministres d’estat primer i segon. Allà van presentar el pla Mayotte dempeus, amb què es pretén en dos anys reconstruir l’illa però sense que reaparegui el barraquisme.
Mentre es mantingui en el càrrec, el principal responsable d’aquest pla Mayotte és el barceloní Valls. Marginat políticament a França des que va trair el Partit Socialista el 2017 quan va perdre les primàries per a les presidencials donant el seu vot en primera volta a Macron, finalment aquest l’ha recompensat indirectament acceptant la proposta de Bayrou de fer-lo entrar en el govern. La seva efímera escapada a Barcelona, amb la bandera espanyolista de Ciutadans que va barrar el pas a una alcaldia a Esquerra Republicana de Catalunya, tampoc s’ha entès mai a França. Actualment és un dels personatges que generen més rebuig al país, sobretot a l’esquerra. Aquests dies, els mitjans van plens d’aquestes reaccions i hi ha qui intenta atorgar-li el benefici del dubte malgrat aquestes ziga-zagues.
En ell, Bayrou hi ha cregut trobar la persona que, donades les seves responsabilitats passades, pugui afrontar la devastació de Mayotte, però possiblement la resolució encara més espinosa sigui la gairebé guerra civil a Nova Caledònia i els aldarulls pel cost de la vida, però també qüestions independentistes, a les antillanes Martinica i Guadalupe. Als anys vuitanta i noranta, era al costat dels primers ministres socialistes Michel Rocard i Lionel Jospin quan es van signar, respectivament, els acords de Matignon i Nouméa per facilitar els referèndums d’independència. Però no és clar que el seu perfil cada cop més ortodox amb la laïcitat, de crítiques a una esquerra que considera tolerant amb l’islamisme i de defensa a ultrança d’Israel li permeti ser l’home de consens a ultramar.
S’ajunta amb els ministres de l’Interior, Bruno Retailleau, representant de la dreta antiimmigració, i de Justícia, Gérald Darmanin, macronista de dretes que només fa tres mesos era el d’Interior. Motius de més per espantar l’esquerra i deixar-ho tot en mans de la ultradretana Le Pen. Aquesta esperarà almenys fins al 31 de març si s’apunta a la moció de censura, data en què es coneixerà la sentència judicial sobre els treballs ficticis del seu partit al Parlament Europeu que la poden inhabilitar.
Però en l’ambient es respira la hipòtesi cada cop menys inversemblant que, efectivament, Macron dimiteixi i es convoquin presidencials anticipades. Una cosa que desitja, des d’un extrem de l’esquerra, l’insubmís Mélenchon i, sense dir-ho directament, la mateixa Le Pen. Potser, per això, en el seu discurs de Cap d’Any Macron va admetre per primer cop sobre les seves legislatives fallides de l’estiu passat que això “ha aportat més divisions que solucions per als francesos”.