1

21.982 milions d’euros. Gairebé un 10% del producte interior brut (PIB). La xifra anterior correspon al dèficit fiscal de Catalunya el 2021. O, dit en altres paraules, als impostos que paguen als catalans a l’administració de l’Estat i que no tornen. Les dades les va fer públiques la consellera d’Economia i Finances, Natàlia Mas, el 18 de setembre del 2023. La consellera també va donar algunes dades complementàries que permeten avaluar la magnitud de la tragèdia. Una d’aquestes dades fa referència als antecedents. La xifra era la més elevada dels darrers vint anys, però el dèficit no ha parat de créixer des del 1986, quan es van començar a calcular les balances fiscals. El problema, doncs, ve de lluny. Mas també va dir que aquella quantitat representava gairebé la meitat del pressupost de la Generalitat d’aquell any, o el que gastaven els departaments de Salut, Educació i Drets Socials. La consellera republicana va utilitzar aquesta dada per afirmar que aquesta pèrdua de recursos “ens afecta quan cal anar al metge, portar els nens a l’escola o agafar un tren de Rodalies”.

Ha passat un any i mig d’ençà d’aquell anunci, però la xifra no s’ha actualitzat. La llei que es va aprovar el 25 de juliol del 2012 estableix, en l’article 31, que “el departament competent en matèria d’economia i finances, abans que el govern acordi l’aprovació del projecte de llei de pressupostos, ha d’elaborar el càlcul de la balança fiscal de Catalunya amb l’administració central corresponent a les darreres dades definitives disponibles, que s’ha d’incorporar com a annex en l’informe econòmic i financer”. Ens trobem en un escenari de pressupost prorrogat, per la qual cosa el càlcul i la publicació del mateix forma part de la discrecionalitat del govern. El 25 de novembre passat, els republicans van entrar una pregunta parlamentària en la qual demanaven si s’havia produït algun “canvi de criteri” respecte a l’estimació i publicació de les balances fiscals i si hi havia alguna previsió al respecte, però des de la conselleria d’Economia i Finances es van limitar a contestar que estaven treballant “per actualitzar aquestes dades” i que es publicarien quan hagués “finalitzat la seva elaboració”, sense donar cap data concreta. També van informar que l’actualització es feia seguint “els mateixos criteris i atenent tant al principi de flux monetari com al de càrrega-benefici”, els dos sistemes de càlcul que s’utilitzen. En la darrera sessió de control, el president de la Generalitat, Salvador Illa, va afirmar que es publicaran les balances fiscals “abans de l’aprovació dels pressupostos” i que compliran l’acord que hi ha amb ERC sobre el “finançament singular”. Illa va defensar “els números clars”, però també va voler advertir que “de vegades es fan jocs de mans amb els números”.

Quan la Generalitat va donar a conèixer el dèficit fiscal del 2021, la consellera Mas va denunciar “la política deliberada d’opacitat” del govern estatal. El darrer any que l’executiu espanyol va facilitar les dades va ser el 2018, però ho va fer de manera parcial. La ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, justifica la no publicació de les balances fiscals per no fomentar els “retrets” entre les comunitats autònomes. La publicació de les balances fiscals i, de fet, qualsevol insinuació sobre les negociacions del sistema de finançament, genera una reacció gairebé instintiva dels presidents autonòmics, convertits en els contrapoders necessaris per obstaculitzar qualsevol moviment. De fet, quan es va donar a conèixer que ERC havia inclòs el “finançament singular” en les negociacions per a la investidura de Pedro Sánchez, alguns presidents autonòmics o dirigents territorials van clamar al cel.

Amb el sistema de finançament vigent, Catalunya és la tercera comunitat autònoma de l’Estat espanyol en allò que fa referència a l’aportació de recursos, amb una mitjana de 3.565 euros per habitant, però quan es du a terme el repartiment cau al desè lloc, amb 3.264 euros per habitant. Des que es va iniciar el període autonòmic, el 1980, hi ha hagut sis models diferents de finançament (1980, 1987, 1992, 1997, 2002 i 2009), i tots han comportat una insuficiència financera crònica per finançar els serveis. La traducció d’aquesta situació es percep a l’hora d’analitzar la despesa destinada a la salut, l’educació o els serveis socials, que se situa molt per sota dels països europeus de referència. En el cas de la salut, per exemple, la despesa en el pressupost del 2024, el darrer aprovat, representa un 4,4% del producte interior brut, quan la mitjana als països de la zona europea s’enfila fins al 7,9%. El mateix passa amb un altre dels pilars de l’estat del benestar, l’educació, en què Catalunya gasta un 3% del PIB mentre que a la zona euro s’arriba fins al 4,6%.

L’anterior titular de la conselleria d’Economia i Hisenda, Natàlia Mas, reconeixia l’any passat, en donar compte del dèficit fiscal del 2021, que seria “acceptable” una xifra d’entre el 2% i el 4% en comptes del 10 que hi havia aleshores. O, expressat en xifres, d’un interval d’entre 5.850 i 11.700 milions; unes dades que permetrien a la Generalitat disposar de 3.357 milions més a la caixa. Caldrà comprovar en quina situació queda Catalunya si s’aconsegueix el “finançament singular” i si aquest sistema permetrà capgirar el dèficit crònic que pateixen els catalans des del 1980.

2

El País Valencià és l’autonomia més endeutada en termes relatius de tot l’Estat, amb un 40,7% del seu PIB, i la segona en termes absoluts, només superada per Catalunya. El mapa del deute, en aquest sentit, és el mapa de l’infrafinançament: el País Valencià, com Catalunya i les Illes Balears, es troba a la cua de la despesa per habitant. I, amb baixa despesa pública, però amb ingressos encara menors, el resultat de l’equació és fàcil de resoldre: deute. Segons un informe de la Sindicatura de Comptes del 2022, el 78% d’aquest deute era producte de l’infrafinançament i quasi tot està en mans de l’Estat, a través del Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA). Això suposa que, en el pressupost per al 2025, pactat pel PP i Vox, el servei del deute se n’emporta al voltant del 22% del total. És a dir, més d’1 de cada 5 euros dels comptes públics es dediquen al pagament del deute. En l’exercici del 2024, abans de la quitança pactada –però encara no executada– entre el PSOE i ERC per a la investidura de Pedro Sánchez –a la qual, d’altra banda, s’ha oposat el Consell de Carlos Mazón, seguint directrius de la direcció estatal del PP–, n’eren més d’1 de cada 4: al voltant del 27% del total.

Després de la dana del 29 d’octubre passat, aquest deute es va convertir en una llosa afegida més a la tragèdia. El pressupost per al 2025 preveu una despesa total –servei del deute inclòs– d’uns 32.291 milions d’euros, però el mateix Consell ha xifrat en uns 17.800 milions d’euros l’impacte de la dana. La pregunta és obligada: pot fer-hi front, la Generalitat? N’hi ha prou? Francesc Gamero, que va ser secretari autonòmic d’Hisenda, a proposta de Compromís, en l’últim govern progressista, és ben clar al respecte: “No.” “Si, amb els recursos ordinaris que ens proporciona l’actual sistema de finançament autonòmic per a finançar les despeses ordinàries de la Generalitat –sanitat, educació, serveis socials i la resta de competències–, cada exercici fem un dèficit de dos mil o tres mil milions d’euros (segons si el Consell és de signe conservador o progressista), i això gastant menys que la mitjana de despesa de les autonomies, com ha d’haver-n’hi prou per a atendre despeses extraordinàries, i de la magnitud de la devastació provocada per la dana?”

La implicació del govern de l’Estat en aquesta tasca de reconstrucció, de fet, és desigual. Evidentment, s’ha de fer càrrec de les infraestructures de la seua titularitat al País Valencià que hi han estat afectades (el TAV amb Madrid, per exemple, que es va tornar a posar en marxa un parell de setmanes després). A més d’això, hi ha aprovat ajudes per a empreses i particulars i ha decidit assumir el cost de les infraestructures de competència local (inclosa la Diputació de València). Tanmateix, no ha fet el mateix amb la Generalitat, el govern de la qual, òbviament, denuncia aquesta disparitat de criteris.

Gamero explica que l’acció del govern de l’Estat en aquest sentit s’ha limitat a autoritzar dues emissions extraordinàries de deute per part del FLA. Una primera d’uns 700 milions d’euros, que s’està emprant per finançar les ajudes de la Generalitat i els contractes d’emergència, i un segon de 2.364 milions d’euros, que són els que es destinen al Pla de Reconstrucció en el pressupost de la Generalitat per al 2025. Aquests recursos, per tant, suposen més deute que, òbviament, caldrà tornar. En aquest sentit, Gamero hi veu “una clara disputa partidista en un moment tan crític”.

Si, com hem vist, el País Valencià comparteix tots els indicadors econòmics amb Catalunya i les Illes Balears –infrafinançament, infrainversió, deute, baixa despesa per habitant, etc.–, n’hi ha alguns, però, en què es desvia. Un dels més crítics és el de la renda per càpita, ja que els valencians ens situem clarament en la part baixa de la taula. La valenciana és, de fet, l’única autonomia que té un saldo negatiu amb l’Estat i que, al mateix temps, es troba per davall de la mitjana de renda. I aquesta condició s’agreuja com més al sud del país ens situem: Alacant és la demarcació que fa quaranta-quatre d’un total de cinquanta-dos pel que fa al PIB per càpita, darrere de Múrcia, Sevilla, Albacete, Huelva o Melilla. Robin Hood, però al revés.

3

La població de les Illes Balears ha crescut en quasi 30.000 persones en un sol any. Aquest increment de població s’ha traduït en una pressió sobre el sistema educatiu, sanitari i assistencial. “Afortunadament, en els darrers quatre anys, la Comunitat Autònoma de les Illes Balears (CAIB) ha tingut superàvit pressupostari. Hem tancat l’exercici del 2024, amb 114 milions d’euros en positiu; és aproximadament un 0,26% del PIB de les Illes Balears,” indica el vicepresident i conseller d’Economia, Hisenda i Innovació, Antoni Costa (PP). El també doctor en economia assegura que aquesta és una bona notícia per la salut financera de la comunitat, que els ha permès reduir el deute en termes absoluts. El deute de les Balears s’ha reduït en els darrers quatre anys en 700 milions d’euros i els darrers dos anys en 450 milions d’euros; això, en termes absoluts. Les Illes han passat d’un 34% de deute sobre el PIB del 2020 a situar-se en un 18,8% sobre el PIB en el tancament del 2024, segons les dades publicades pel Banc d’Espanya.

L’últim informe de conjuntura econòmica de les Illes Balears indica que la CAIB ha mantingut el ritme de creixement del 2023 i que el 2024 ha crescut un 4%. Aquest creixement és superior a la mitjana estatal (+3,2%) i està molt per damunt del registrat a la Unió Europea (+1,0 %). Les dades aportades pel Banc d’Espanya han obligat a revisar el creixement del 2024 i el situen en el 4,1% i amb taxes positives en tots els sectors. “Aquesta situació ens ha permès abaixar els imposts, entre els quals s’inclou l’impost de successions i donacions, molt significativament, de l’ordre de 400 milions en dos anys”, constata Costa. També hi afegeix que han pogut incrementar la despesa en 450 milions i sanejar els comptes públics. “No és un miracle, és un fruit de l’activitat econòmica”, hi afegeix. El vicepresident no entra a valorar les balances fiscals, però sí la reforma del sistema de finançament. Recorda que el Ministeri d’Hisenda va publicar les darreres balances fiscals el 2014. Obvia que, el març del 2024, Hisenda va publicar les dades brutes per calcular les balances fiscals. “Nosaltres no tenim cap incentiu, ni gens de ganes de calcular-les, ho dic així de clar”, assegura, i explica el perquè. “Primer, perquè de metodologia de balances n’hi ha tantes com persones que en fan balances fiscals. Segon, dins les dues grans metodologies (càrrega-benefici i la de flux monetari) i hi pot haver diversitat d’interpretacions.” Per Costa, les balances són eines que “s’han utilitzat sistemàticament per posar en evidència que els ciutadans de les comunitats autònomes o regions més riques paguen més imposts i no reben tant de retorn com les comunitats més pobres.”

Qui entra a fer una valoració de les balances és l’Assemblea Sobiranista de Mallorca (ASM). A mitjan mes de març es varen concentrar davant el Parlament balear per evidenciar “el silenci amb què els representants polítics acaten l’espoli fiscal de l’Estat espanyol”. El president de l’ASM, Joan Planes, va denunciar “el terrible espoli fiscal que patim, sense equivalent a Europa i al món desenvolupat, i la irresponsabilitat política dels partits presents al Parlament de les Illes”. Segons l’ASM, l’espoli a través de les balances fiscals, l’any passat va pujar a 6.226 milions d’euros que se’n van anar per no tornar. Això suposa que “una família de quatre membres paga a Espanya a fons perdut més de 20.000 euros, mentre que regions com Extremadura hi surten guanyant amb un saldo positiu del 17,78% del PIB”. Des de l’ASM afegeixen que “el pressupost no financer de les Balears de 2024 va ser de 6.365,5 milions” i, és per això que consideren, que “si les Illes Balears fossin un estat independent, alliberat d’aquest robatori sistemàtic, podrien doblar el pressupost dedicat als serveis públics”.

El vicepresident del Govern de Prohens assevera que el que interessa al seu executiu és una reforma “intensa” del sistema de finançament que, per un costat, respecti el principi d’ordinalitat i, per l’altre, concedeixi més autonomia tributària a la comunitat autònoma pel que respecta a la normativa legal. Pel que fa al principi d’ordinalitat, Costa comenta que “les Balears són la segona comunitat autònoma amb major capacitat fiscal i, en canvi, pel que fa al finançament, després del procés d’anivellament, alguns diuen que estam en novena posició, altres en desena i altres en posicions encara més allunyades”.

Pel que fa al futur sistema de finançament, el govern de Prohens s’ha compromès a defensar que, “si estam segons en capacitat fiscal, hem d’estar segons també en el repartiment final”. Assegura també que si el fons de garantia de serveis públics fonamentals fos l’únic fons d’anivellament, que no ho és, es respectaria el principi d’ordinalitat. Destaca la darrera data de bestretes a compte del 2025, per constatar que el fons de garantia de les Balears té 340 milions d’euros en negatiu. “No ens oposam a ser una comunitat autònoma aportadora, una altra qüestió són aquestes distorsions del sistema.” Indica algunes variables que s’haurien de tenir en compte, com ara el cost d’insularitat, que no està prou compensat, el creixement de la població, la població flotant i el cost de vida. L’any passat, a les Illes hi varen arribar 20 milions de turistes. Pel que fa a la demanda de més autonomia tributària, Costa deixa clar que no estan disposats a renunciar a la capacitat normativa. “Nosaltres ens consideram administracions adultes i volem tenir prou marge per, si escau, i si la voluntat política és aquesta, eliminar un impost com ara el de successions i donacions, que és el que hem fet a les Illes Balears. No volem a ningú que centralitzi de forma jacobina un determinat impost.” En aquest sentit, el també doctor en economia comenta que li “sorprèn profundament que determinats partits de Catalunya que es consideren profundament federalistes apostin per la centralització d’impostos apel·lant a una suposada competència fiscal”.

El govern de Prohens també demanarà més autonomia tributària pel que fa a la normativa legal que regula l’IRPF. Costa assegura que des del Govern s’oposen a “un concert econòmic de l’estil de País Basc, Navarra o el que pareix plantejar-se a Catalunya com a conseqüència de l’acord entre el PSOE i ERC per a la investidura del president Salvador Illa”. Hi estan en contra perquè, “tot i tenir una cobertura constitucional, és sistema desconegut al món”. “A les Balears els aniria malament, o almenys a aquest govern de les Illes Balears, perquè som mallorquins, menorquins, eivissencs, formenterencs, però també espanyols”, hi afegeix. El Govern de Prohens no té cap intenció d’assumir més gestió però en canvi sí que vol assumir més autonomia tributària.

En els darrers vint anys, el PIB de les Illes Balears ha crescut moltíssim, però el PIB per càpita ha disminuït en termes reals. “Hem passat de ser la segona comunitat autònoma en PIB per càpita a finals del segle XIX a, avui en dia, estar entre la sisena i la setena posició del rànquing de renda per càpita a escala nacional.” Aquest fet es el resultat d’un problema estructural. L’economia de les Illes Balears no és capaç de transformar creixement del PIB en més benestar de la població resident. “Nosaltres ho atribuïm a un patró de creixement basat fonamentalment en turisme i basat fonamentalment en volum de turisme, i, en conseqüència, en quantitat, i no a fer valdre la qualitat”, argumenta Costa. Ara, des del govern encapçalat per Marga Prohens intenta posar les bases d’una transició. “Evidentment, els problemes estructurals tenen una característica, i és que no els pots solucionar en el curt termini ni tampoc en una legislatura”, diu Costa.