"Vull creure que el meu marit segrestat al Líban encara és viu"

No és clar si ara existeixen contactes entre Israel i Hezbol·lah –a través de tercers– per concretar un intercanvi de presoners que permeti l’alliberament dels dos soldats israelians segrestats per aquest grup xiïta proiranià el 12 de juliol del 2006 a la frontera entre Israel i el Líban. Gairebé un any i mig després, Karnit Goldwasser, esposa d’Ehud (Udi), un dels militars capturats, explica en aquesta entrevista a l’AVUI com viu la situació i quins avenços s’han fet.

Com està després de gairebé un any i mig de segrest?
Visc un dolor molt profund. La vida és molt difícil sense l’Udi. Sóc una persona, però penso com si fóssim dos, i ara li parlo també en el nom del meu marit.

Ha perdut l’esperança?
L’esperança no es perd, però sí que canvien les sensacions. Sóc una persona realista. Analitzo l’informe mèdic sobre el segrest i sé que no és gaire bo. Ha passat molt temps; no ha canviat res. Encara no hi ha cap prova que l’Udi estigui viu i entenc què significa això. Però encara tinc fe i espero que tothom estigui equivocat. Estic plena d’esperança i confio que al final l’Udi torni a casa.

¿Les autoritats israelianes tenen prou informació sobre el segrest?
És una pregunta difícil. No podem dir exactament que en sàpiguen prou, ja que ningú sap què va passar amb ells dos. Vaig llegir que el xeic Hassan Nasral·lah [líder de Hezbol·lah] va afirmar que només un petit grup d’alts càrrecs de l’organització xiïta proiraniana sabien què va passar amb els dos soldats. Esclar que l’Israel oficial no té prou informació. Però sé que treballen molt per saber-ne més i perquè els soldats tornin a casa.

El govern israelià fa prou?
No, perquè no han aconseguit tornar-los a casa. Quan tot això acabi, podré dir que van fer el que calia.

¿El problema és la forma com actuen a la banda de Hezbol·lah o com es gestiona el tema a Israel?
Tots coneixem qui és Hezbol·lah. És una organització extremadament freda, cruel, cínica, i és amb ells amb qui hem de negociar. És una organització que no confia gaire en nosaltres i en la qual tampoc nosaltres confiem. Respecte a la banda israeliana, puc dir que la persona que s’ocupa del tema treballa molt intensament. Però hem de recordar que aquest ball és cosa de dos i la cooperació de l’altra banda és essencial per resoldre el cas.

Els membres de Hezbol·lah empresonats a Israel tenen contacte amb la Creu Roja i, a través d’ella, amb els seus familars. Què n’opina?
Sento una gran enveja de les famílies libaneses perquè saben exactament què passa amb els seus familiars. Al mateix temps em sorprèn. Saben que estan vius, que estan a Israel. La meva pregunta és per què ells, que veuen com els tractem a Israel, no fan pressió perquè els nostres tinguin el mateix tracte allà.

La Creu Roja s’esforça prou?
M’he reunit diverses vegades amb gent de la Creu Roja però tinc dubtes... No em satisfan les respostes. Sé que fan alguna cosa però no sé fins on. El fet és que no tenen èxit. Tenen els contactes i la capacitat necessària per arribar a l’interior de Hezbol·lah, però no els aprofiten prou.