Macià, l’heroi insurrecte

El dia de Nadal de 1933, ara fa 75 anys, moria a Barcelona, en ple exercici del càrrec, el que va ser el primer president de la Generalitat contemporània, Francesc Macià i Llussà, anomenat popularment l’Avi. L’enterrament i la comitiva multitudinària que va acompanyar el seu fèretre, amb la música solemne wagneriana de la Marxa fúnebre de Sigfrid, és una de les més grans manifestacions de dol de la Catalunya moderna. I és que en els 74 anys que va viure, Macià va tenir una singular trajectòria, que va virar de la carrera militar a la política, evolucionant del regeneracionisme espanyol de finals del segle XIX al nacionalisme català independentista –molt inspirat pel procés d’Irlanda el 1916–, envoltat d’una actitud èpica, rebel i heroica, que van convertir-lo en una figura mítica en defensa de la dignitat nacional dels catalans i de les classes populars.

Un mite que va créixer definitivament amb el seu intent frustrat d’alliberar Catalunya de la dictadura de Primo de Rivera el 1926, instaurant un Estat català independent, en una operació coneguda com els Fets de Prats de Molló, en què liderava els seus Soldats de l’Exèrcit Català, voluntaris mobilitzats per Estat Català (el partit que va fundar el 1922), que havien d’entrar al Principat per la frontera francesa del Coll d’Ares. L’operació va ser avortada abans de començar, però el ressò que va tenir i el judici a què va ser sotmès a París van fer créixer la seva popularitat Catalunya endins i enfora, contribuint a internacionalitzar la causa catalana.

Macià va declarar davant del jutge instructor paraules tan significatives com les següents: “Estem convençuts de governar-nos nosaltres sols, com hi tenim dret. Disposem dels mitjans suficients i, amb plena fe, volem fer-ho! Les repressions que sempre han assolat Catalunya són el millor estimulant per al nostre amor a la llibertat i han demostrat amb plena evidència que tot intent de concòrdia és inútil. Jo mateix l’he denunciat al Parlament espanyol. Tots els esforços dels catalanistes moderats i dels tímids regionalistes, el cap dels quals és l’exministre del govern espanyol Francesc Cambó, concorren fatalment a confirmar-ho. Per això jo m’he llançat a organitzar un moviment revolucionari que havia de deslliurar Catalunya del jou espanyol”.

Els fets de Prats de Molló van ser claus per a la construcció de la figura mítica de l’Avi, que, després de propagar des de l’exili la causa independentista entre els catalans de les Amèriques, el 1931 tornaria al país, fundaria i presidiria Esquerra Republicana de Catalunya i obtindria el gran triomf inesperat que portaria la República i l’autogovern. Rere l’aura de Macià, ERC va obtenir el 12 d’abril de 1931 un triomf aclaparador a les eleccions municipals, que van impulsar -lo dos dies després –el 14 d’abril– a proclamar la República Catalana dins d’una federació de Repúbliques ibèriques. Al cap de tres dies, i pressionat pel govern provisional de la República espanyola, va haver de reconduir-ho cap a una entitat regional que es va anomenar Generalitat de Catalunya, regida per un Estatut, aprovat –i retallat– definitivament a les Corts espanyoles el 12 de setembre de 1932.

Elegit president pel Parlament, el seu govern va haver d’afrontar greus problemes d’ordre públic (motivats per la forta crisi econòmica), amb escissions al seu partit i les dificultats de no haver obtingut les transferències de l’Estat previstes a l’Estatut. Una tònica que llavors ja s’iniciava...

Nascut a Vilanova i la Geltrú, el 21 d’octubre de 1859, fill d’una família de les Borges Blanques (les Garrigues), Macià va fer la carrera militar com a enginyer fins a assolir el rang de tinent coronel de l’exèrcit espanyol. La condemna que va fer de l’assalt d’uns oficials contra el setmanari Cu-cut! el 1905 el van enemistar amb la cúpula de l’exèrcit i l’opció de presentar-se a les Corts per la Solidaritat Catalana el 1907 el va fer renunciar a la carrera militar. Elegit diputat a Corts per una aclaparadora majoria, va ser reelegit sense interrupció entre 1910 i 1923, any que es va exiliar a França. Un cop president, va cridar a construir “una Catalunya políticament lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa”.